9-O: Mocadorà, processó i… enquesta!

Hui és 9 d’Octubre, dia dels valencians, qui commemorem la fundació en 1238 del Regne de València pel rei Jaume I. També és Sant Dionís, o el nostre particular dia dels enamorats. Per celebrar-ho és tradició les parelles es regalen la “mocadorà” que consistix en un mocador amb figures de massapà en forma de fruites de l’horta (com l’ofrena que va rebre Na Violant, muller del rei en Jaume en entrar a la ciutat) piules i tronadors (que representen els artefactes pirotècnics amb els que es celebrava esta festivitat fins que van ser prohibits pels Borbons – tot i que també representen en certa forma els òrgans sexuals masculins i femenins).

Es un dia amb celebracions familiars però també amb certa importància política: els premis de la Generalitat, els discursos, els articles dels principals líders polítics i socials a la premsa escrita o la processó cívica on la senyera és acompanyada pels carrers del centre de València per les autoritats, un acte que, tristament, sol anar acompanyat d’agressions i violència física i verbal.

Però del que vull parlar és del que s’està convertint en una nova tradició: l’enquesta que des de 2005 publica EL PAIS tots els 9 d’Octubre. I cal destacar-ho perquè a nivell valencià són ben poques les enquestes electorals publicades (el PP s’ha convertit en el principal proveïdor d’enquestes que són reproduïdes per quasi tots els mitjans de comunicació com si del CIS es tractara!)

La de hui ens dibuixa un panorama previsible i prou estable.

  • El Partit Popular manté la seua hegemonia, en obtindre més del 50% dels vots. Veu desgastada la seua intenció de vot, però a efectes de repartiment d’escons eixiria beneficiat ja que en guanyaria 6, fins arribar als 60. I tot això, malgrat la pèrdua de valoració de Camps.
  • El PSPV-PSOE continua veient erosionat el seu suport electoral fins a trencar el terra psicològic dels 30 punts. El grau de coneixement d’Alarte se situa en un 22% (fa un any, era del 20%!)
  • Esquerra Unida manté una tendència a l’alça i sembla consolidar-se la hipòtesi de que aconseguiran entrar a les Corts, amb grup parlamentari propi i en solitari.
  • Per la seua banda, BLOC-Compromís continua sense superar el 5% i per tant quedaria fora de les Corts amb un 3,5% (quan parlem d’opcions minoritàries, cal tindre en compte que el marge d’error se sol situar en un +/- 3% -esta vegada no inclouen la fitxa tècnica-).
  • Tot açò amb una participació estimada del 66%, 5 punts inferior a la de 2007.

Si situem les diferents estimacions de vot en els últims anys, junt amb els resultats de les eleccions de 2007, podem analitzar les tendències que s’observen:


El PP còmode, però patint un xicotet desgast. El PSOE en caiguda lliure. Esquerra Unida, a l’alça i el BLOC-Compromís amb unes estimacions erràtiques. L’apatia de la que ja hem parlat perjudica principalment al PSOE i beneficia a EU. Qui aconseguisca mobilitzar el seu electorat sense mobilitzar el dels altres, estarà molt ben posicionat per a maig de l’any que ve.

L’enquesta inclou algunes dades interessants, més enllà de l’estimació de vot. Parlarem d’elles, però això serà en una altra ocasió.

De moment, això és tot… Feliç 9 d’Octubre!

Dilma-Serra, segona volta. Marina, protagonista.

Diumenge passat es van celebrar les eleccions presidencials al Brasil i el principal titular és que n’hi haurà segona volta. En quant a la cobertura d’estos resultats,  Dilma està sent víctima de les pròpies expectatives que s’havien generat en torn a la seua contundent marxa en les enquestes: que no haja aconseguit el 50%+1 dels vots, sembla que siga un fracàs en tota regla. Potser per això des de la seua pròpia candidatura recorden ara quins números mostraven les enquestes fa uns mesos, quan Serra avantatjava a la candidata oficialista en més de 20 punts.

Així, el 47% dels vots de Dilma obliguen a celebrar una segona volta el 31 d’Octubre, contra el candidat “tucano” José Serra, que va aconseguir un 32%.

Els mitjans de comunicació han destacat, sobretot, el bon rendiment de la candidata verda Marina Silva, que va rondar un 20% dels vots. Esta ex-ministra del govern Lula, opositora del sector desenvolupista del PT, va aconseguir el seu momentum durant la campanya electoral, doblant el suport electoral que li pronosticaven les enquestes durant els mesos previs (al voltant d’un 10% de mitjana).

Esta candidata ja obtenia uns bons resultats entre la joventut, i aquells que fan un vot regeneracionista, i que veien en el PT una opció poc transparent i amb l’aroma a corrupció que desprèn el poder. De fet, les acusacions de corrupció contra Dilma s’han accentuat en la campanya, reforçant esta aposta per l’honestedat de la tercera candidata. Així i tot, el que li ha permés créixer d’una manera tan forta ha sigut el vot evangelista (molt poderós al Brasil) i la campanya negativa que ha patit Dilma Roussef amb el tema de l’avortament, arran d’unes declaracions seues on el situava com una situació de salut pública.

Així que, amb un gens menyspreable 20%, no és d’estranyar que totes les mirades estiguen pendents de quin posicionament adoptarà la candidata verda davant la segona volta. El centre-dreta busca incorporar-los a la seua candidatura com a últim recurs, mentres que Dilma elogia Marina Silva però destaca que vol conversar “sense cap pressió”.

En principi, Dilma no ho té massa complicat per aconseguir la victòria: mantindre el seu vot de primera volta i aconseguir 3 punts entre les altres candidatures. La decisió de Marina, potser no condicione estos resultats però junt a l’evolució de l’economia en els pròxims anys, dibuixarà quin futur pot tindre la “onda verde” en el panorama polític brasiler.

Tota pedra fa paret?

Ja han passat uns dies des del debat de política general valencià i els socialistes continuen encantats amb el gest de Luna: llançar la primera pedra per demostrar que estan lliures de corrupció. S’ha creat un grup en facebook, s’ha portat la pedreta en peregrinació com si fora una relíquia durant la campanya de les primàries valentines i fins i tot, s’està preparant una subhasta per internet per tal de convertir-la en una eina més de ”fundraising”.

El que més m’ha cridat l’atenció és la comparació que es fa amb la famosa taronja borda que li va regalar Lizondo a Felipe González en la sessió d’investidura de 1989. M’ha sorprés, no només perquè el gest de Lizondo ha sigut contínuament criticat per l’esquerra valenciana com una mostra de folclorisme, sinó sobretot, perquè pense que mentres el gest de Lizondo va esdevindre un símbol en l’època daurada d’Unió Valenciana, la pedra de Luna no serà més que un episodi més de la teatralització extrema que viu el parlamentarisme valencià en els últims temps (Camps riu mentres ho compara amb el colp de Tejero).

La taronja de Lizondo simbolitzava tant una reivindicació regionalista (la defensa d’un producte valencià) com un sector social molt proper al seu partit (llauradors de l’horta valenciana), i per tant, era coherent i eficaç. Lizondo va aconseguir aprofitar els pocs minuts d’atenció mediàtica sobre un dels membres del Grup Mixt, i simbolitzar allò que volia comunicar.

En canvi, el PSOE, què vol comunicar? Que ells estan lliures de pecat i que la corrupció és una qüestió del PP? Un partit com el PSOE amb poder a nivell municipal i estatal està constantment exposat a que isca algun cas de presumpta corrupció. De fet, ja ha passat en l’operació Brugal, deixant a Alarte en una posició complicada. Crec que la pedra de Luna té més de gest personal (com a resposta a la campanya negativa que ha patit en els últims díes) més que de peça de l’estratègia del partit. És més sorprenent encara quan Luna no serà el candidat a la Generalitat.

El PSPV-PSOE ho té molt difícil a València, però són les seues pròpies accions fan que ho tinguen encara més complicat.

P.D: Cal destacar que en l’últim debat, tal i com senyala Salvador Enguix en La Vanguardia, fou el portaveu del grup minoritari, Compromís qui es va posar el tratge de candidat alternatiu a Camps. I això que el seu objectiu és superar el 5%!

É a economia, estúpido!

It’s the economy, stupid! Esta frase que es va popularitzar arran de la campanya de Bill Clinton en 1992, ens recorda la gran importància de l’economia en la decisió del vot dels ciutadans, i per tant, en les campanyes electorals.

Sobretot, en època de crisi econòmica, els temes materials es posen en primera plana i tot gira al voltant de la percepció sobre l’economia. Les expectatives dels governants ben situats en polítiques de valors o issues post-materialistes s’afebleixen (veure el cas de Zapatero) i guanyen posicions aquells que compten amb un pla, un discurs econòmic coherent, o simplement amb una determinada experiència en recuperacions econòmiques.

Així com a Espanya es diu que l’indicador que més influeix en el vot és el d’atur, a Amèrica Llatina ho és el de la inflació. Patir l’atur o la por a quedar-se sense lloc de treball, o experimentar la pujada de preus als supermercats són experiències quotidianes que alimenten tertúlies als bars i als sopars familiars. El PIB, els índexs de productivitat, o la balança comercial, no poden competir davant el ticket de la compra o una esperada nòmina.

Que li ho diguen a Lula. Bona part de la seua desfeta en 1994 i 1998 s’explica per l’èxit d’un pla econòmic: el Pla Real, que va impulsar el llavors ministre d’Hisenda, Henrique Cardoso. Un pla d’ajust  que va aconseguir amb èxit eliminar la hiperinflació i estabilitzar l’economia.  Com qualsevol pla d’estes característiques, comptava amb mesures impopulars: reducció de la despesa i augment d’impostos. No és d’estranyar que Lula, com a candidat alternatiu, decidira oposar-se en este tema. Però una cosa li va fallar: el pla va funcionar.  I quan l’ama de casa pot comprar carn perquè la pujada de preus ha parat, la percepció de la política econòmica del govern canvia immediatament.

Per a visualitzar-ho, he preparat un gràfic amb la intenció de vot dels candidats (Lula i el mateix Fernando Henrique Carodo) junt amb  l’evolució de l’augment de la inflació:

El gran èxit del pla va permetre a Henrique Cardoso superar un desavantatge de més de 20 punts i acabar guanyant les eleccions en primera volta. Tornaria a guanyar les eleccions en 1998 amb l’estabilització econòmica del país en el seu haver. En 2002, Lula va prometre mantindre les polítiques d’estabilitat fiscal de l’era Cardoso, amb una “Carta al poble brasiler” dirigida a sobretot a les classes mitjanes i als sectors empresarials, que uns anys abans li havien girat l’esquena.

Però el de Brasil no és l’únic cas d’estes característiques en Amèrica Llatina. A l’Argentina, Menem va aconseguir l’hegemonia durant la dècada dels 90 per l’èxit en el control de la hiperinflació que va colpejar l’economia familiar a finals dels 80.

Podem pensar, per tant, que la ciutadania és capaç d’entendre els ajustos sempre que tinguen com a resultat a curt o mitjà termini una millora en el poder adquisitiu. El carreró sense eixida en el que es troben molts governs en l’actualitat  és haver d’aplicar plans d’ajust sense cap resultat positiu perceptible pels electors. Parlar de  “confiança dels mercats” amb un 20% d’atur no dona vots.

Que li ho diguen a Zapatero.

Tensió vs Abstenció: la ‘nova’ estratègia del PP valencià

Este cap de setmana, el Partit Popular valencià ha eixit en tromba amb una idea força: “els catalans mos ho volen furtar tot”. Divendres era el torn de Camps criticant una pàgina web sobre cultura catalana on se recollien elements valencians i anunciant una legislació més dura amb les emissions “alegals” de TV3. Com sabreu, dissabte 11 de Setembre es va celebrar la diada de Catalunya. Esta és la visió de la televisió pública valenciana:

Conclusió: els catalans cremen fotos del rei, ataquen tot allò que faça olor a valencià i damunt n’hi ha polítics valencians donant-los suport.

A banda d’este video, els populars han realitzat declaracions en el mateix sentit a través de  dirigents tan importants com ara Rafael Blasco (síndic a les Corts i conseller) o Alfonso Rus (president de la Diputació de València). El tema continua cuejant ja que per al debat de política general es prepara una iniciativa parlamentària perla defensa de les “senyes d’identitat”.

Bé, per a qualsevol valencià tot açò no li sonarà de nou. És un recurs prou utilitzat per la dreta valenciana, qüestió en la que no entraré ara. El que trobe més interessant és la pregunta: ¿Per a què? ¿Perquè ara?

Evidentment, Morera no li està llevant vots al PP. La coalició Compromís es disputarà l’electorat amb EU i PSOE buscant el 5% dels vots que li permeta entrar al parlament. L’enemic declarat del PP en les properes eleccions només té un nom: l’abstenció.

L’electorat valencià s’ha caracteritzat en les diferents convocatòries electorals per una alta participació, superior a la mitjana estatal. Però el desgast de la valoració de Camps i del Consell (que analitzarem un altre dia)  per una banda; i la manca d’una alternativa en l’oposició per l’altra, deixen a l’electorat descontent del PP una única eixida: l’abstenció.

Davant este perill l’estratègia de manual és generar tensió entre l’electorat. Traure temes que mobilitzen el teu electorat i generar un enemic contra qui votar (la possibilitat d’un govern del PSOE amb socis que poc més i cremen fotos del rei!).  Fins i tot en la situació tan còmoda en la que es troba el PP valencià, l’apatia a la que ja apuntàrem pot convertir-se en un mal de cap.

Els partits “atacats” farien mal entrant al drap en esta estratègia. Així que ni tensionar l’ambient, ni generar expectatives de canvi polític (la percepció de que el PP guanyarà les eleccions sí o sí, afavoreix una possible abstenció de castic). Hauran de recordar en els pròxims mesos que per a entrar a Les Corts no només han d’aconseguir que el seu electorat potencial els vote, sinó que l’electorat del PP no vote contra ells.

Nou curs: sense sorpreses?

Genial la fotografia d’Àngel Sánchez. Comença el curs polític valencià i l’ambient social que es respira queda ben exemplificat en les cares dels joves de la foto: badalls i avorriment. La societat valenciana continua instal·lada en l’apatia davant un curs polític en que els diferents partits comencen la carrera amb vistes a les eleccions locals i autonòmiques de 2011.

Anem per parts:

El Partit Popular ha viscut una convulsa legislatura però es troba còmodament instal·lat en la certesa que tenen assegurada una nova majoria absoluta. Tot i que encara n’hi ha processos judicials oberts, s’allunya la possibilitat d’avançament electoral: Rajoy ha imposat les seues tesi conservadora d’esgotar legislatura passe el que passe (sempre queda l’opció de canviar a Camps amb una nova votació d’investidura a Les Corts).

La portaveu del Consell, Paula Sánchez de León ja ha sigut nomenada per Camps com a cap de l’equip de campanya . L’estratègia del PP sembla clara i ben coherent amb el que han fet fins ara: aprofitar el descontent amb la gestió de Zapatero, ressaltar la feblesa del PSPV-PSOE i continuar invisibilitzant el seu secretari general, Jorge Alarte. En els últims dies han tornat a traure un dels seus temes preferits: els greuges davant Catalunya (per una pàgina web de la Generalitat catalana que destaca la catalanitat d’autors, paratges naturals i festivitats valencianes).  Davant els escàndols locals i els desfavorables indicadors econòmics valencians, buscaran “espanyolitzar” al màxim possible la dinàmica de debat polític. Les eleccions de 2011 seran exposades com una oportunitat de castigar Zapatero. Bona mostra d’esta estratègia és que el Debat de Política General serà celebrat els dos díes abans de la Vaga General.

Per la seua banda, el PSPV-PSOE continua sense saber visualitzar-se com a alternativa de govern. La seua activitat d’oposició es centra en els casos de corrupció (que també esguiten a alguns socialistes) i la gestió de la Generalitat (que queda tapada per “La culpa és de ZP”, que entonen els populars). Jorge Alarte, pateix la invisibilitat de no estar present als debats a les Corts Valencianes (no és diputat), i de no eixir en la televisió pública. Per si fora poc, ara el PSPV-PSOE pot patir la imatge de partit dividit davant la irrupció de l’ex-ministre Antoni Asunción com a candidat a les primàries.

Un dels pocs aspectes que pot aprofitar comunicativament el PSOE valencià és l’arribada de l’AVE abans de la fi de 2010. Ja a mitjan Octubre està programat un viatge de prova amb la presència del ministre de Foment, José Blanco.  El PP, però, ja s’ha mogut en este tema i ha centrat la seua reivindicació en l’arribada de l’AVE a Castelló i Alacant, i en la construcció del corredor mediterrani.

Finalment trobem les dos opcions resultants de la divisió del Compromís pel País Valencià: Esquerra Unida i la Coalició Compromís, que integrarà al Bloc Nacionalista Valencià, Iniciativa –escindits d’EU- i Verds. Els primers compten amb l’actiu d’una marca consolidada i amb previsió de creixement a nivell estatal. El votant d’esquerres decebut amb el PSOE té la marca d’IU posicionada com una alternativa. La Coalició Compromís compta amb un intens treball parlamentari i amb la presència territorial del BLOC.  Davant la poca diferenciació de les dos opcions, caldrà veure quina d’elles aconsegueix aprofitar-se del desgast dels dos partits majoritaris. La barrera del 5% a nivell autonòmic pot deixar fora a alguna d’elles i implica que nous partits com ara UPyD tindran molt complicada la seua entrada.

Possiblement el pròxim 9 d’Octubre, amb ocasió de la diada dels valencians, EL PAÍS torne a publicar com ha fet últimament el seu baròmetre autonòmic i puguem tindre una primera foto de les expectatives de vot i altres indicadors. Mentrestant: sobresalts polítics i badalls ciutadans.

Brasil 2002: Que venen els rojos!

Tornem a les eleccions brasileres i ens situem a l’any 2002, quan s’enfrontaren Lula i José Serra i amb la victòria del primer, es va produir un punt d’inflexió en la política brasilera. La victòria, però, no va ser fàcil per a l’actual president del Brasil. Anteriorment ja s’havia presentat en 1989, 1994 i 1998 sense èxit.

Cada convocatòria electoral remarcava la idea que per aconseguir la presidència tant Lula com el seu partit havien de dur a pràctica el viatge cap al centre –o millor dit, cap a la centralitat- electoral que tantes altres personalitats i organitzacions de tot el món han recorregut abans d’accedir al poder.  Quan parlem de centre electoral no ens referim a cap ideologia sinó a aquell espai on s’ubica la majoria d’una determinada societat en un determinat moment (i per tant, canviant segons el país i l’època).

En un sistema presidencial i majoritari com el de Brasil, la conquesta d’estes posicions esdevé fonamental per aconseguir la victòria: un candidat pot guanyar en primera volta amb un còmode 35% de convençuts però si genera por i desconfiança, no tindrà cap possibilitat en la segona volta.

Així que Lula i el PT van decidir fer este recorregut a través de les seues propostes electorals (prometent mantindre certs aspectes de la política econòmica) i de les seues aliances (incorporant partits liberals a la plataforma electoral). Restava però el simbolisme partidista: l’estrela roja, símbol per excel•lència d’un Partits dels Treballadors que evocava a molts brasilers un cert aroma a passat i extremisme ideològic.

L’equip encapçalat pel publicista brasiler, Duda Mendoça, no va decidir amagar este símbol, sinó posar-lo en coherència amb el relat del partit (moderació, ampliació de l’espai electoral, etc.) donant-li uns atributs més simpàtics i familiars. Este spot de la pre-campanya de 2002, té l’estrela roja com a protagonista:

Era necessària esta estratègia? Certament sí. Només cal veure com José Serra (que no és precisament un polític extremadament dretòs), utilitza en la campanya de la segona volta i en un últim intent per capgirar les enquestes, este discurs de la por davant un suposat perill roig.

L’spot gira entorn a la bandera nacional, que s’identifica amb el candidat “oficialista” i busca explotar el sentiment patriòtic present a la societat brasilera. Diu literalment: “Canvia el meu país, però no canvia de bandera: la onda és verda i groga, no és roja”.

Este missatge no va calar i finalment, l’estrela roja arribava al govern amb més d’un 61% dels vots.

De “Pepiño” a José Blanco

Des de fa un temps, José Blanco és un dels polítics que millor està treballant la seua imatge (en sentit ampli). Quan va ser nomenat ministre de Foment va començar una evolució amb un gran repte: deixar enrere el Pepiño que dia a dia eixia a contestar al PP.

I realment, no ho està fent gens malament. Hui estrenava en una entrevista en EL PAIS una nova imatge.  S’ha operat de la vista per poder llevar-se les ulleres i este és el resultat:

Esta foto m’ha fet recordar dos escrits que vaig llegir per la blogosfera sobre Blanco i la seua transformació.

Pau Canaleta apuntava en l’estiu de 2009, les possibilitats que se li obrien al dirigent socialista amb el nou ministeri i com estava sabent aprofitar eixes oportunitats per forjar-se la seua imatge. Entre altres coses, feia referència a la possibilitat de donar bones notícies (inversions, sempre agraïdes) i la capacitat de triangular, mostrant una bona relació amb Esperanza Aguirre i Francisco Camps, per exemple.

Per altra banda, fa poc varem viure un episodi paradigmàtic d’una bona estratègia comunicativa: la batalla amb els controladors aeris. De fet, en la introducció de l’entrevista, el periodista qualifica este episodi com a “imprudent”. Res més lluny de la realitat! Albert Medran va escriure sobre açò, com a bon exemple de construcció de la història personal a través d’un relat on Blanco va exercir de protagonista i els controladors d’antagonistes (i prou antipàtics per tota la gent que pateix la crisi).  Els diferents episodis de la crisi van acabar, finalment, en un final feliç amb la “mà dura” de Blanco com la idea que va surar l’ambient durant mesos.

És evident que tot i això encara li queda molt de treball per davant. En el propi sondeig que publica hui EL PAIS, obté 8 punts negatius en la valoració com a ministre. De fet, les retallades al seu ministeri li han fet portador de notícies no precisament bones. Així i tot, a poc a poc, va aconseguint el seu objectiu: una imatge autònoma, amb uns atributs diferents als que tenia com a Secretari d’Organització del PSOE.

Queda una pregunta en l’aire. Quins seran els seus plans de futur?

En un mes, eleições!

El 3 d’Octubre, Brasil celebrarà eleccions per a triar un nou president ja que Lula ha esgotat els dos mandats consecutius que permet la llei electoral brasilera. Així, en les pròximes setmanes aprofitarem esta ocasió per acostar-nos a la política (i especialment a la manera que tenen de comunicar-la) del major país de Sud-Amèrica que en els últims anys, s’ha tornat especialment apassionant amb el lideratge de Lula (que es retirarà amb un índex d’aprovació proper al 80%!).

Però abans que res, posem-nos en context. Els tres principals candidats en estes eleccions són l’oficialista Dilma Rouseff (PT), José Serra (PSDB) , i Marina Silva (PV):

A l’esquerra de la foto, Dilma Roussef (63 anys). Va formar part en la seua joventut de grups revolucionaris d’esquerra i va patir la  presó i la tortura durant el règim militar. Més tard i ja en democràcia la seua carrera política la va portar a ocupar responsabilitats en el govern municipal de Porto Alegre. Es va afiliar al PT en 2001 i amb la victòria de Lula en 2002 va formar part de l’equip de política energètica, dirigint l’empresa petroliera brasilera (Petrobras) i més endavant, el ministeri d’Energia. Des de 2005 ha ocupat el càrrec de “ministra-chefe”, una mena de cap de gabinet des del qual s’ha encarregat del programa estrela d’obres públiques del govern de Lula: el  PAC.

Al centre, José Serra (68 anys) qui també va patir la repressió militar degut a la seua militància política, però en forma d’exili a Bolívia, Xile i Estats Units. En retornar la democràcia va ocupar diferents càrrecs polítics i va fundar el Partit Socialdemòcrata (PSDB – que tot i el nom té una orientació més centrista). Va ser ministre de Planificació i ministre de Salut durant els dos governs d’Henrique Cardoso i en 2002 es va enfrontar a Lula com a candidat a President de la República, sent derrotat en segona volta. Després d’esta desfeta es va centrar en l’àmbit de Sao Paulo sent triat alcalde en 2004 i governador en 2006 (resultant el més votat de tots els governadors).

A la dreta de la foto –que no de l’espectre ideològic- està Marina Silva (52 anys). És la tercera en discòrdia, tot i que amb poques possibilitats de col•lar-se en una possible segona volta. Nascuda en un poblat de l’Amaçones, fins els 15 anys no va tindre l’oportunitat d’aprendre a llegir i escriure. Va destacar dins del sindicalisme estudiantil i es va enquadrar dins del PT, amb el qual va ocupar diferents càrrecs electes. Va ser Ministra de Medi Ambient del govern de Lula però va dimitir 2008 després de diferents enfrontaments amb altres membres del govern –com ara la mateixa Dilma-  que veien en la seua política mediambiental un obstacle pel desenvolupament d’infraestructures i altres projectes.

¿I com van les coses a dia de hui? Com veiem al gràfic de baix, tot i que en principi José Serra es perfilava com clar favorit d’estes eleccions, des de juliol, Dilma Rousseff ha anat construint un clar avantatge de 26 punts en les enquestes que fins i tot li donen la possibilitat de superar el 50% i guanyar sense necessitat d’una segona volta. Marina Silva manté un nivell de suport al voltant d’un 9% dels vots.

Sense dubte una carrera molt interessant. ¿Mantindrà Dilma Rousseff este aventatge? ¿Aconseguirà guanyar en primera volta? ¿Per què va canviar la tendència? ¿Com va aconseguir Lula un nivell d’aprovació tan alt? Anirem parlant sobre tot açò..

Asunción, l’Obama valencià?

Ja vaig avisar-vos. Este blog pretén ressaltar la part més refrescant de la política. I què millor que començar per l’enèsima lluita caïnita al sí del PSOE valencià. El protagonista, Antoni Asunción, qui intentarà disputar en primàries la candidatura a la presidència de la Generalitat a Jorge Alarte (secretari general), ho té molt clar i ha començat comparant-se –i fent broma, se suposa- amb Obama. Diu que el de Chicago tampoc era el candidat del partit i va guanyar les primàries.

N’hi ha algunes diferències que Asunción no hauria d’oblidar quan es compara amb el president nord-americà.

En primer lloc, Obama es va presentar com el paradigma del canvi. Renovació al 100%. Renovació, no només en el cognom –que també va ser important davant les dinasties Bush & Clinton- sinó també en les maneres, l’estil, la forma de fer política. Antoni Asunción va ser ministre d’Interior amb Felipe González –dimitit pel cas Roldan-; va formar part de les diferents lluites internes del socialisme valencià dels 90;  va perdre les primàries per a les eleccions de 1999 davant Joan Romero tot i que després de la renúncia d’este va encapçalar la candidatura estavellant-se davant el fenomen Zaplana.  És part d’una determinada generació de polítics, que ha esgotat el seu crèdit polític i que només la mediocritat del lideratge actual del PSOE li atorga certa atenció mediàtica. Amb eixa biografia, com encaixen les paraules renovació i canvi al relat de la seua candidatura? Feu la prova de buscar-lo al google, tant en webs com en fotos: el resultat és clarificador.

En segon lloc, València o Espanya no són els EEUU, ni el PSPV-PSOE és el Partit Demòcrata. Mentre que les primàries són part fonamental del sistema política nord-americà, ací són més bé una excepció. Mentre allà permeten obrir el partit a la societat, ací són un nou camp de batalla de les diferents famílies orgàniques.  Ací, la societat no sol percebre un debat de projectes o una obertura del partit, sinó la baralla interna, la divisió i la incapacitat de posar-se d’acord. “Si no saben governar el seu partit, com van a poder governar el país”. La ciutadania vol més democràcia interna  als partits (ho diu en les enquestes), però castiga sense contemplació les divisions internes (ho diu en les enquestes i ho confirma en les eleccions).

Potser en este cas, el moviment d’Asunción no siga més que un farol, buscant certa presència en els comités electorals. De forçar les primàries, té poques possibilitats de guanyar-les, i més davant l’acord Alarte-Puig (que es van enfrontar en l’anterior congrés del partit). Però suposa un nou exemple de per què el PP obté un avantatge tan gran en eleccions i enquestes tot i els casos de corrupció i l’estat de l’economia valenciana: els “altres” es dediquen a estes coses.