Cinc minuts

Cinc minuts ha durat el contacte telefònic entre el President Camps i Jorge Alarte. Cinc minuts de conversa que trenquen vora dos anys de ruptura institucional i evidencien el reposicionament socialista (fruit del no més Gürtel, que va dir José Blanco). L’economia és el tema i el consens és el tarannà. Relacionat amb l’economia però amb vida pròpia, la reforma de l’Estatut per a incloure la clàusula d’inversió territorialitzada de l’Estat.

Parlàvem fa uns díes de la necessitat d’Alarte de marcar perfil propi. El primer pas és obtindre visibilitat: amb campanyes publicitàries com la de l’AVE o amb jugades com la d’ahir per guanyar-se el nivell de cap de l’oposició.

Visibilitat. És el que guanya Alarte. Les mesures anticrisi que vol pactar amb Camps poden deixar-lo sense el principal argument d’oposició. La reforma de l’Estatut podrien ajudar-lo a marcar perfil propi davant Madrid, però és de suposar arribat el moment tant Zapatero com Rajoy frenaran esta iniciativa i tot quedarà en res.

Camps guanya molt més. Recordem que tot açò ha sorgit del seu discurs de cap d’any, en el qual va situar una foto seua amb l’ex-secretari general del PSPV, Joan Ignasi Pla, després d’acordar la reforma de l’Estatut al 2006. Un símbol que no va passar desapercebut per als mitjans, que van destacar-lo junt a les referències sobre el pacte i el consens al propi discurs. Una vegada més, el PP es qui marca l’agenda amb èxit (llegiu l’interessant post de Jorge Galindo sobre este tema).

A banda de marca l’agenda, Camps es mostra com un President capaç d’arribar a consensos, lluny de la imatge de poc democràtic que s’havia esforçat en crear el PSOE (amb el discurs de l’anormalitat democràtica que tant ha repetit Alarte).

Personalment no acabe d’entendre este nou gir d’Alarte.

El seu principal problema és que té un electorat propi que s’està passant a l’abstenció. L’electorat del PP continua fidel tot i existeix un cert desencís amb Camps després dels escàndols. Amb este moviment, el PSOE mobilitza els seus i desgasta a Camps o obté el resultat contrari? Jo m’incline per la segona opció.

Crisi + Esports + Emocions = Anunci

Hui és 31 de Desembre i acomiadem un any complicat. No cal que diga per què ho ha sigut de complicat. Està en l’ànim col·lectiu i ara que és el moment de fer balanç dels dotze mesos passats esta sensació està més present que mai. Però també és el moment de desitjar com volem que siga el 2011. De fer-se propòsits que quasi mai complim però que ens ajuden a veure l’any nou amb una miqueta d’optimisme.

Per això no sorprèn que l’últim anunci televisiu de l’any, quan milions de persones estan pendents de les campanades, tinga els ingredients que té:

Amb Casillas de narrador, se’ns presenta a aquells que “alcen el país” tots els dies, i que és la gent que estarà veient la tele (tot i que els aturats en eixe grup d’amics no estan representats).

No és l’únic anunci en eixa línia. Nike usa a Nadal, Iniesta i Gasol per a fer-nos un repàs d’alguns èxits esportius espanyols i un missatge ben clar “Lucha contra la oscuridad. Se la luz que dicen que hemos perdido” (desconec si tenien informació sobre la pujada del preu de la llum, o no).

A final de l’any passat, Estrella Damm ens presentava un altre anunci que amb l’esport com a excusa s’adreçava als catalans amb un missatge d’optimisme.

La tònica d’estos anuncis em recorden molt a aquells que es veien a l’Argentina del 2002, en un context de crisi que –salvant les distàncies- generava un ambient similar. Amb motiu del Mundial, Maradona (qui, sinó..) i una coneguda marca de cervesa, ho explicava així:

No és cap secret que a la publicitat comercial té darrere investigacions exhaustives sobre els ànims i necessitats del consumidors. Si fem un repàs als anuncis comercials que ens anem trobant, podem entendre millor l’ànim general de la població: pessimisme i resignació generalitzat, perquè les circumstàncies obliguen; i una necessitat: sentir-se protagonistes d’un canvi per a millorar la situació.

Així acomiadem el 2010 i comencem un 2011 electoral: eleccions municipals a tota Espanya i autonòmiques en alguns territoris (entre ells, València). Els diferents partits i candidats hauran de tindre en compte estos sentiments per a generar el seu missatge: La gravetat de la situació però també la necessitat de respostes i el protagonisme de cada ciutadà. De fer això, i de fer-ho coherentment amb la trajectòria de la passada legislatura, dependrà l’èxit o el fracàs de les seues estratègies de campanya.

Per cert,  feliç any nou!

La precampanya arriba en AVE

Dissabte passat es va inaugurar la línia d’Alta Velocitat entre València i Madrid.  Un AVE que va ser anunciat per al 2004 i que vora set anys després, ha esdevingut una realitat. Per tant, en este període n’hi ha hagut temps de sobra per a la polèmica, per als càlculs electoralistes, per a les fotos prefabricades (en anglés guay photo-opps),  etc.

Ja en Octubre de 2002, a pocs mesos de les eleccions municipals de 2003, Aznar posava la primera travessa (que va restar solitària durant uns quants anys). Quan arribaren les eleccions, el nou candidat del PP, Francisco Camps, s’acompanyava d’un tren d’alta velocitat als seus cartells de campanya. En 2004, l’arribada del PSOE al govern central va convertir l’arribada de l’AVE en part central del discurs reivindicatiu del PP valencià.

Els socialistes, conscients que la percepció que el govern Zapatero perjudicava els interessos valencians es generalitzava, van apostar a l’arribada de l’AVE com a gran demostració que això era únicament una mentida del PP. A eixe propòsit s’ha sumat la necessitat de projectar la imatge del candidat socialista en 2011, Jorge Alarte. Amb estes premisses, a Blanqueries han dissenyat una campanya que amb el lema: “Te traemos el AVE” i un Alarte obamitzat ha recorregut la Ciutat de València les últimes setmanes.

Els de Camps han dit la seua a través d’una campanya institucional (és a dir, signada per la Generalitat) que posa l’accent en l’arribada de l’AVE com un èxit de tots els valencians i situa la reivindicació en la seua arribada a Alacant i Castelló.

Però dissabte era el gran dia, quan s’escenifica el final de la batalla i es lluita per la foto final i el titular de premsa.  I ha cridat especialment l’atenció una presència: Leire Pajín, qui li ha “furtat” el color roig a l’alcaldessa de València Rita Barberá.

Fora de l’estació, però, també n’hi ha hagut una particular lluita pel protagonisme. Diferents grups es van concentrar en les portes de l’estació “provisional”: La CGT demanant més trens regionals, els veïns de Zarra protestant contra el magatzem de residus nuclears, i dos grups que buscaven passar com a espontanis, però que van quedar delatats. Per una banda, els militants socialistes donant les gràcies a Zapatero, i per l’altra, els militants populars amb missatges també centrats en el president del Govern però amb la situació econòmica com a crítica. Una bandera del PSOE i un cartell signat per les Noves Generacions donaven les pistes de qui hi estava darrere d’estes concentracions ciutadanes.

No es va quedar així la cosa. Diumenge, el PSOE tenia preparat un flashmob amb actors professionals per a donar la benvinguda als primers passatgers de l’AVE.

I després de tota esta brega, qui ha guanyat? Des de la meua opinió,  ha quedat en empat, i per tant, ha guanyat –novament- el PP. La crítica a la gestió respecte a València del govern central és majoritària (un 66% la qualifica de roïna o molt roïna en l’última enquesta d’EL PAIS) i va en augment. Per altra banda, la valoració de la gestió del govern de Zapatero respecte a Espanya continua en caiguda lliure amb la crisi econòmica de rerefons.

Quina és la millor opció per a Alarte? Intentar canviar estes tendències, defensar la gestió de Zapatero i lligar la seua sort a la imatge del PSOE; o marcar perfil propi i buscar allunyar-se del destí del PSOE a nivell estatal? Marcar perfil no és acompanyar a qualsevol campanya amb una foto ben gran d’Alarte sinó que esta imatge s’associe a un posicionament autònom del del PSOE.  Siga com siga, ja queda molt poc de temps per a fixar qualsevol imatge.

I el PP? Esperar i traure la marca a passejar. És evident que a diferència del 2007 el paper del “Camps President” serà molt més discret.

Amb l’AVE comença la precampanya. Quina serà la pròxima “batalla”? Una possible: la (nova) reforma de l’Estatut.

Documentals i campanyes electorals

Sembla que en un futur no massa llunyà, la campanya electoral que acaba demà arribarà a les nostres pantalles en forma de documental. De moment, s’han confirmat dos documentals al voltant de les campanyes de Convergència i Unió i de Solidaritat Catalana.

En quant al documental sobre la campanya d’Artur Mas, es tracta d’una iniciativa de la mateixa productora que “Bicicleta, Cullera, Poma” (Cromosoma) i estan gravant des d’una setmana abans que començara oficialment la campanya. Per la seua banda, la productora Baudpro està darrera del projecte  121 dies que fa un seguiment des dels orígens del partit de Laporta a les eleccions: 10J fins al 28N. S’estrenarà en 2011 i ja han llançat un primer trailer:

Evidentment, tot i ser una novetat en el nostre entorn, es tracta d’un tipus de producció amb alguns antecedents en altres llocs del món i totes tenen en comú mostrar-nos una cara de les campanyes desconegudes per al públic en general. Jo de moment en conec tres d’este tipus:

1-      The War Room. (Bill Clinton, 1992)

(el documental sencer es pot trobar al youtube)

2-      Entreatos. (Lula da Silva, 2002)

3-      By the people (Obama, 2008)

Mònica ‘viral’ Oltra i les opcions de Compromís.

Si n’hi ha algú que li està traient profit a les possibilitats virals d’internet, eixa és Mònica Oltra. La diputada de Compromís s’està convertint en un fenomen viral en total regla. Els mitjans tradicionals ja destaquen l’èxit dels seus videos al youtube que sumats tenen més de 200.000 visualitzacions.

En les últimes setmanes ha tingut un èxit notable el video en el qual un diputat del PP esgarra uns papers mentre ella intervé en una comissió i sosté que ell “ya viene reñido de casa”.

Però quina projecció té Mònica Oltra fora de les xarxes socials? Si ens fixem en les xifres, segons l’enquesta que va publicar EL PAÍS el passat 9 d’Octubre, Mònica Oltra té un grau de coneixement del  23% i una nota mitjana de 4.7. En ambdós aspectes supera el candidat de la coalició Compromís en les pròximes eleccions, Enric Morera (BLOC).

La percepció de que és el principal actiu de la coalició està calant i fins i tot en la cèntrica seu de la coalició a València han decidit “posar-la” per davant del candidat a President de la Generalitat.

El que queda clar és que Mònica Oltra ha sabut marcar el ritme i el to de la coalició. Ara bé, és eixe ritme i eixe to el que ha situat Compromís en un terreny amb un dur competidor: Esquerra Unida.

EUPV no té un líder conegut (Marga Sanz té un grau de coneixement del 13%), ni intervencions estel·lars. No “rula” per facebook, ni han eixit en el programa de Sardà pel tema de les samarretes de Camps-Wanted. Però tenen un actiu que altres menyspreen: una marca potent. Una marca posicionada des de fa dècades com l’opció a l’esquerra del PSOE.

Ser ‘viral’ està molt bé, però no és suficient. EUPV i Compromís no tenen ofertes suficientment diferenciades per a l’electoral. Competeixen per un mateix espai i, de moment, les enquestes apunten que els de Marga Sanz parteixen amb avantatge.

Paradoxalment, els principals aliats de Compromis en el seu objectiu d’entrar a les Corts no són ni twitter ni facebook sinó el PP i el PSOE. Les seues campanyes de desmobilització del contrari poden fer augmentar l’abstenció i per tant abaratir el 5%. Si més no, curiós!

5 mirades a la campanya catalana (I)

Divendres va començar oficialment la campanya per a les eleccions al Parlament de Catalunya. Tot i que oficiosament portem mesos de campanya electoral, en estos 15 dies es farà més evident l’esforç dels partits per aconseguir els seus objectius. Com que a Catalunya compten amb un planter de bloguers i comentaristes polítics envejable, no faré de típic corresponsal de crònica lleugera, sinó que -de moment- em limitaré a recomanar-vos cinc enllaços imprescindibles sobre diferents aspectes de la campanya:

1) Minut a minut: Edgar Rovira està fent un interessant seguiment de la campanya  on comenta notícies destacades, enquestes, spots, piulades al twitter, etc.

2) Spots: Albert Medran analitza els diferents spots electorals dels partits parlamentaris en base al que busquen transmetre a l’espectador.

3) Programes: la valenciana Sandra Bravo s’ha llegit (o mirat?) els diferents programes electorals i ha destacat les claus del seu disseny. Molt interessant ja que alguns s’han oblidat que els programes (sense entrar en el contingut) també són instruments de campanya.

4) Cartells: Toni Aira compara els cartells del PSC i CiU: Tipografia, slogan, fotografia… Res és fruit de la casualitat.

5) Enquesta: El també valencià Jorge Galindo, analitza els resultats d’un estudi del CIS que ha plantejat un escenari diferent al que la majoria de les enquestes apunten: el tripartit i CiU empaten en escons.

Últim debat a Brasil

Demà es celebra la segona volta de les eleccions brasileres. Encara que després del primer torn Serra va tindre una mena de momentum i es van acurtar les distàncies entre ambdós candidats, les últimes enquestes situen a Dilma amb un avantatge d’entre 12 i 17 punts.

Tot i que hui la campanya continua -no existeix jornada de reflexió-, va ser anit quan els brasilers van poder gaudir del quart i últim debat televisat (amb un seguiment del 25% del share). Ja sabem com l’han reflexat els mitjans de comunicació:  Un debat on els candidats van deixar a banda l’enfrontament directe.

Però més enllà del que es veu a la televisió, com es viu un debat d’estes característiques dins dels equips de campanya? Per a conéixer esta vesant, el documental “Entreatos” sobre l’elecció de Lula en 2002, ens ofereix unes escenes molt interessants: el seguiment del debat amb grups de discussió i les instruccions al candidat segons la reacció de la gent. Serà igual a casa nostra?

Gent seriosa en la vida de Monti.

A principis d’any, el PSC posava en circulació el seu primer lema de precampanya: “Temps difícils, gent seriosa”. Abandonaven els colors corporatius del socialisme per a un neutre blanc i negre que denotava la sobrietat que la difícil situació actual mereix.

Ens trobem a poques setmanes d’entrar de ple en la campanya electoral i poc queda d’aquell missatge. La sobrietat estètica d’aquell missatge ha donat pas a banners multicolors i campanyes d’estètica còmic amb símils sorprenents entre el candidat i els superherois.

La seriositat que es venia, ha deixat pas a imatges que s’allunyen del sentir general en la societat, arribant a creuar la frontera entre creativitat i frivolitat, més castigada quan es projecta des del partit que té el poder en una situació econòmica i social tan delicada.

Un tema diferent és el gir en algunes qüestions com ara les multes lingüístiques, el límit de velocitat, la reedició del tripartit, o l’idioma dels debats.

El PSC està en una situació complicada davant les pròximes eleccions. Les últimes enquestes, fins i tot acosten CiU a la majoria absoluta i preveuen un enfonsament de la intenció de vot socialista. Així i tot, una gran part de l’electorat tradicional socialista encara està indecís sobre què fer el pròxim 28N: dubten sobretot entre votar al PSC o quedar-se a casa. Cap a estos electors s’adrecen els nous posicionaments socialistes.

El PSC ja no juga a guanyar les eleccions. Juga a no perdre-les per una diferència que l’arracone en l’escenari polític català (en vistes també a les municipals de maig de 2011). Així que no li cal  incorporar votants d’altres sensibilitats, ni guanyar el centre electoral: abans que res, necessita imperiosament mobilitzar el seu electorat tradicional.

El que està clar és que si al canvi de missatges, li sumes un canvi de la imatge que vols projectar del teu projecte ( que és la imatge seriosa que han buscat projectar de Montilla en els últims anys), perds un gran actiu: la coherència, i per tant, la confiança.

¡Patata! La ‘fotopolítica’ valenciana

La setmana passada TV3 va emetre un documental del National Geographic sobre el fotògraf de la Casa Blanca. El reportatge, que es pot veure on-line, a partir de l’explicació de la faena de l’actual fotògraf, Pete Souza, entrevista altres fotògrafs que han passat per l’Ala Oest, a més d’analitzar la relació entre estos i els presidents. Mentres alguns (com ara Nixon) no eren massa amics de permetre fotografies, la gran majoria de presidents si que han entés al fotògraf com un gran aliat en la seua comunicació amb el públic, i en la construcció d’una determinada imatge presidencial.

En l’era actual, la fotografia s’ha trobat un nou aliat: la tecnologia. Ara les fotos, a banda de ser guardades en un arxiu governamental, poden ser publicades a internet, visitades directament per milers d’usuaris i utilitzades ja siga en blogs, xarxes socials, etc.

En quant als partits o candidats que decideixen donar importància a este àmbit, obtenen uns avantatges molt clars. Per una banda, i sobretot en el cas dels partits o candidats amb menys atenció mediàtica, faciliten la faena als periodistes i eviten l’efecte de l’eterna foto d’arxiu que es repeteix constantment. Per l’altra, es controla de certa manera la imatge que es vol donar del candidat o de l’organització.

Per tant, de cara a les eleccions de 2011, és una bona idea per a partits de fer ús de la fotografia d’una manera constant, oberta i amb el focus en la construcció de la imatge del candidat (reunions amb el seu equip per  amostrar-lo preparat, visites a localitats per a mostrar-lo proper, o fins i tot, alguna escena casolana o familiar per a mostrar-lo “humà”).

A 8 mesos de les eleccions autonòmiques, el que podem fer és una ullada al punt de partida dels diferents partits en esta qüestió. Si ho fem com si fora un ranking, ens quedaria així:

1-      En primer lloc, i liderant (sorprén?), el PSPV-PSOE. Compta amb un compte al flickr, fàcilment accessible des de la seua pàgina web. En ell, es recullen fotografies dels diferents actes en que participa Alarte o altres dirigents, baix una llicència que permet reproduir i modificar les fotografies amb l’únic requisit de l’atribució d’autoria i fins no comercials.

2-      En la segona posició se situa el Partit Popular. També podem accedir des del seu web al compte flickr on trobarem fotografies dels diferents actes de partit o aparicions públiques de Camps. El punt negatiu en els populars és que les fotografies estan publicades amb tots els drets reservats. Segons la normativa, per a ser reproduïdes cal el permís explícit de l’autor.

3-      El tercer en el pòdium trobem al Bloc Nacionalista Valencià. Al seu web ens enllaça amb els àlbums a Google Picassa. Com a punts negatius, la poca freqüència i l’avís, com en el cas del PP, que tots els drets estan reservats (en canvi, alguns candidats locals d’este partit sí que tenen perfils amb una política més oberta).

El que és general a tots ells és el contingut de les fotos: actes de partits, rodes de premsa, visites a localitats. No ens aporten res que no puguem trobar amb certa periodicitat en algun mitjà de comunicació tradicionals. Deixen fora les reunions més privades, els despatxos dels dirigents, les gestions des del cotxe.. escenes que de segur són ben habituals, que de segur desperten més curiositat en els electors, però que els partits, per alguna estranya raó, no ens volen mostrar.

Potser, en els pròxims mesos, els partits valencians faran els deures. La proximitat de les eleccions sol despertar les ganes per comunicar…

Claro como el agua?

No són pocs els qui, preguntats sobre les causes de l’hegemonia del PP a València apunten directament a la “Guerra del Aigua” que es va generar al voltant del Plan Hidrológico Nacional impulsat pel govern Aznar en la seua segona legislatura.

Les posicions que va prendre cada partit sobre el transvasament de l’Ebre han configurat el mapa polític espanyol dels últims anys. A Catalunya i Aragó, el PSOE va veure recompensada la seua oposició frontal al PHN, mentres que a València, Múrcia i l’est d’Andalusia, el Partit Popular va enfortir les seues posicions i va frenar qualsevol intent d’avanç del PSOE.

El PP valencià, ha sabut utilitzar el tema del transvasament per a situar-se com “defensor dels interessos dels valencians” i lapidar la imatge dels diferents dirigents socialistes, com a contraris a estos interessos. Que l’Ebre desemboque a Catalunya, li ha permés també, connectar amb el sentiment de greuge comparatiu davant els catalans, prou estés en la societat valenciana. El projecte de transvasament d’aigua del Segre cap a Barcelona, va reforçar tots estos missatges i el conjunt de la narrativa sobre l’aigua.

Amb quins instruments ha comptat el PP?

Principalment dos: Per una banda, la televisió autonòmica ha mantingut el tema de l’aigua com una issue important de l’agenda social. Fins i tot les inundacions cícliques a la conca de l’Ebre han sigut analitzades dins de la lògica de l’absència del PHN.

Per altra, la Generalitat, a través d’una fundació va llançar diferents campanyes publicitàries, que incloïen spots televisius. Amb el lema “Claro como el agua” i el símbol del got d’aigua, defensaven el transvasament:

Una part molt important de l’èxit de l’estratègia dels conservadors ha sigut lligar el transvasament de l’Ebre amb els interessos dels agricultors, connectant amb l’imaginari col·lectiu valencià.

A quasi 10 anys des de que va començar la guerra de l’aigua a Espanya, la temàtica comença a mostrar signes d’esgotament. Caldrà veure si el PP torna a promoure esta polèmica des del govern, en cas de guanyar les eleccions. N’hi haurà una nova guerra de l’aigua? Tornaran a repetir-se els posicionaments o n’hi haurà sorpreses?

[ Este post forma part de la campanya “Blog action day” que proposa un tema per a ser tractat per tots els blogs el mateix dia. Més informació a Actuable (castellà) i Change.org (anglés). ]

Notes: Albert Medran també s’ha sumat al Blog Action Day  tractant el tema des d’un punt de vista similar.

Foto de Visentico