[ F. Nexe ] De Múrcia a Galícia, passant per Compromís

Les eleccions valencianes s’han resolt amb sorpresa. En els últims anys, tot semblava indicar que la relació de forces en les Corts prendria forma murciana. És a dir, un PP sense sostre, ben a prop del 60%, un PSOE cada vegada més lluny del seu competidor, i una IU complementària a la pujada o baixada conjuntural dels socialistes.

Però el 22-M, ja des de les primeres hores de votació, les filtracions de les enquestes israelites (les realitzades a peu d’urna) dibuixaven un escenari ben diferent que s’acabaria confirmant amb l’escrutini oficial: un Partit Popular desgastat, un PSOE afonat, i un Compromís que no només superava el 5% sinó que esdevenia la tercera força política, superava a Esquerra Unida i entrava amb un gran resultat a l’Ajuntament de València de la mà de Joan Ribó.

[Continuar llegint en la Fundació Nexe]

Fent Balanç

[Article publicat a Valenciavota.com ]

Ja ha passat el 22-M i és el moment de fer un primer balanç de la campanya i els resultats de cada partit o coalició.

Però abans que res, cal parlar de la participació. Tot i que la percepció generalitzada era que baixaria, finalment ha sigut lleugerament superior a la de 2007. Haurà tingut alguna incidència el protagonisme mediàtic de les acampades i del moviment 15-M? En qualsevol cas, la difícil estimació de la participació continuarà sent el punt feble dels estudis demoscòpics i el gran mal de cap dels analistes.

Comencem doncs este repàs sobre els diferents partits amb el guanyador, el Partit Popular. “Victòria històrica” “Camps arrasa” deien els presentadors de l’especial informatiu de Canal 9 en les seues primeres valoracions sobre els resultats que anaven coneixent-se. El Partit Popular tindrà un problema si s’acaba creient eixe discurs excessivament triomfalista. El PP ha vist reduït el seu suport electoral del 52,17% al 48,53%. Vora quatre punts que suposen una pèrdua de 70.000 vots en un context espanyol de gran marea popular.

Com ja apuntàvem, Camps no és el candidat de 2007: durant estos quatre anys, ha patit un desgast significatiu en la seua valoració i en els seus atributs com a President (en especial, l’eficàcia i l’honradesa). El comodí popular, Rita Barbera també ha patit un cert desgast perdent 30.000 vots i un regidor a València (tot i que des de Canal 9 sostenien que l’alcaldessa havia “redoblat i reforçat” la seua majoria absoluta). Afronten una legislatura complicada: un president desgastat, algunes decisions judicials pendents que poden afectar a bona part del partit i la pèrdua del recurs reivindicatiu si Rajoy guanya les generals de 2012. Així i tot, de moment, el Partit Popular manté una sòlida majoria absoluta a Les Corts, guanya pes territorial amb ajuntaments històricament socialistes com ara el de Gandia o Elx, i sempre pot obrir, des de la comoditat del poder, un procés successori per afrontar les eleccions de 2015 amb una cara nova.

El PSOE valencià, per la seua banda, no pot fer cap tipus de lectura positiva d’estes eleccions. Amb una marca que restava, i sense candidats que pogueren compensar (com varem tractar en PSOE: Ni marca ni candidats), es deixen pel camí 154.000 vots i se situen en un 27,50% davant el 34,26% de fa quatre anys a més de cedir al PP places tradicionalment socialistes i perdre quatre regidors a València i sis a Alacant. De moment, els dirigents socialistes apunten a la crisi econòmica com a argument estrela per a justificar la desfeta. Ningú dubta que Alarte ho tenia complicat, però tant l’estratègia com la campanya socialistes no han fet sinó afegir dificultats al context desfavorable per a qualsevol candidatura del puny i la rosa arreu de l’estat. El canvi de candidats a València i Alacant, la feblesa de la imatge del propi Alarte, els girs i incoherències en algunes postures polítiques, una certa divisió interna, i la manca d’un projecte diferenciat per al context valencians són factors que depenien –en part o totalment- de Blanqueries.

Molt diferent serà la valoració que faran a les seus dels diferents partits que integren la Coalició Compromís, la gran vencedora –i la gran sorpresa- de les eleccions: entrada a les Corts superant el 7%, irrupció a l’Ajuntament de València amb 3 regidors i uns resultats municipals molt bons. En les dos setmanes de campanya van saber connectar amb el seu relat de legislatura. A més, este relat connectava molt bé amb el moviment de fons de les acampades 15-M i la demanda d’una política diferent i més propera. Es podria dir que en la política valenciana, la cara de la indignació durant els últims quatre anys ha sigut Mònica Oltra. Quan el seu últim video penjat al Youtube, en el qual apareixia amb una samarreta reivindicativa a Canal 9, arribava a les 100.000 visites en només dos díes, alguna cosa s’intuïa. Clar que podrien haver patit l’efecte “bombolla d’internet” (quan la realitat offline és molt diferent de la que es viu a la xarxa) però no ha sigut així. Amb una presència activa a les xarxes socials –obra en bona part de joves de la coalició com Pere Fuset-, aconseguien finalment traspassar la limitada cobertura dels mitjans de comunicació tradicionals. També comptaven amb un punt de partida sòlid: l’extensa presència territorial del BLOC. A partir d’ara els queda el repte de consolidar-se més enllà de la conjuntura actual, que els ha sigut ben favorable: evitar que es produïsquen desajustos dins de la coalició i saber interpretar els diferents moments polítics que viurem esta legislatura. En les generals de 2012, tindran una primera prova de foc, en unes eleccions gens favorables per a opcions d’àmbit estrictament valencià.

Finalment Esquerra Unida, que, a falta de visibilitat durant la legislatura passada, confiava la seua sort a una marca potent a nivell estatal, finalment s’ha quedat més a prop del 5% que del seu “competidor” Compromís. Així i tot, entren en els Ajuntaments de València, Alacant i Castelló. S’enfronten al repte de disputar espai amb un Compromís que pren velocitat després del triomf electoral, i una certa associació de la marca a la “vella política”.

Això sí, amb quatre grups parlamentaris en Les Corts, allunyat el fantasma del bipartidisme a les principals ciutats, els valencians tenim per davant quatre anys polítics ben interessants!

Compromís recupera el seu relat

[Article publicat a Valenciavota.com ]

Em van sorprendre molt els vídeos de pre-campanya de Compromís. Em van sorprendre perquè tot i ser d’una gran qualitat tècnica (l’edició i producció són molt bones), el contingut et deixava simplement indiferent.

Són cinc vídeos que ens mostren diferents propostes concretes: des de donar suport a les bandes de música, fins estendre l’educació infantil o millorar la mobilitat urbana. Una mena de catàleg de serveis que proposa Compromís però que ho podria proposar qualsevol altre partit. No genera, per tant, cap contrast amb la resta de formacions. Per altra banda, es busca un vot temàtic amb temes amb poca capacitat de mobilització. Clar que n’hi ha moltes persones que poden veure amb simpatia eixes propostes: membres de bandes de música, mares i pares amb fills menuts, persones en situació de dependència, etc.. però el marge real de Compromís per a aplicar estes mesures és inexistent (algunes d’elles, no depenen ni tan sols de Les Corts).

Alguna cosa pareguda els ha passat amb el slogan de (pre)campanya: “Som com tu”. Ens falta saber com som nosaltres per a saber com són ells, però en cap moment ens ho han dit. De vegades, els partits s’obliden que el lema és el colofó de la campanya, i que ha de condensar el missatge que vols transmetre: no és una peça aïllada ni una decisió independent de la planificació de campanya.

Totes estes coses em va sorprendre especialment perquè Compromís ho té prou fàcil en esta campanya. Després de tot el que ha passat en esta legislatura, la coalició té un relat potent que pot comunicar: un grup xicotet que ha plantat cara al PP mentre PSOE i EU passaven desapercebuts. Eixe és realment el valor de la marca Compromís, representat per l’èxit de les intervencions parlamentàries de Mònica Oltra que han rebut un gran volum de visites en Youtube.

Per això, l’spot que s’està emetent en les televisions em sembla molt encertat, perquè resumeix el relat de la legislatura.

“Posa’t la samarreta” com a símbol de la legislatura i com a invitació per a significar-se i “plantar cara”. I és que en 30 segons no podem esperar que ens convencen amb propostes, sinó que capten la nostra atenció i que ens desperten alguna emoció.

Camps i Camps

En la campanya de 2007, un Camps molt ben valorat es va enfrontar a Joan Ignasi Pla per la presidència de la Generalitat. Després d’haver-se desmarcat Zaplana, i d’haver vençut als seguidors del seu predecessor en una particular lluita interna, Camps disposava d’una bona imatge entre l’electorat. Era un actiu en campanya que permetia sumar més enllà de les sigles del PP a banda de no mobilitzar els socialistes.

La situació a dia de hui no és la mateixa. Fa uns dies, El Mundo destacava a Camps com el President pitjor valorat de totes les Comunitats Autònomes, tot i que la gestió del seu govern no era la pitjor valorada de totes. A més, dels sis pitjor valorats, és l’únic que porta les sigles del Partit Popular.

Font: El Mundo 29/04/2011

Que en l’estimació de vot el PP no haja patit cap desgast no vol dir que els valencians siguen indiferents a tot el que ha succeït en esta legislatura. Ho podem comprovar si comparem la valoració de camps per atributs de 2005 i 2010.

% mostren suma d’opcions “Molt” i “Prou” a la pregunta: “¿Podría decirme en qué medida posee Francisco Camps las siguientes cualidades?”

Com podem observar en 2005 (la línia roja), el candidat Camps tenia una valoració més que acceptable en tots els atributs: era un candidat equilibrat que la majoria de ciutadans veia com a molt o prou honrat, intel•ligent, eficaç, prudent, simpàtic i experimentat. En 2010 (línia blava), s’observa un dibuix ben diferent. Un candidat descompensat i amb un desgast important sobretot en l’atribut d’honradesa però també en eficàcia o prudència.

Podria ser que siga un efecte centrat en els votants dels partits de l’oposició, però si fem una anàlisi per record de vot en els atributs d’Honradesa i Eficàcia, per exemple, veiem com una part dels votants del PP també han castigat el President.

Variació en les diferents opcions entre 2005 i 2010 segons record de vot

Segurament estes són les dades que van dur al PSOE valencià a llançar una campanya radiofònica tant sobre els casos de presumpta corrupció (el leiv motiv de l’oposició socialista) com sobre la falta de pagament als proveïdors de la Generalitat. L’objectiu: desmobilitzar els votants del PP crítics amb Camps.

[ Esta campanya mereix un comentari a banda. Primer perquè podria haver suposat la transició cap a un nou missatge del PSOE centrat en la falta d’eficàcia de Camps i no en els “escàndols”. Segon, perquè el PSOE la va introduir només en les cadenes del grup PRISA deixant coixa l’estratègia comunicativa. I per últim perquè va ser suspesa al cap d’uns dies a petició del Consell Valencià. Tot i que el PSOE va denunciar la persecució, la denuncia es basa en una nova llei estatal votada pel mateix PSOE! ]

Tornant al tema, queda clar que Camps sí que ha patit un desgast important esta legislatura. Que és un candidat menys atractiu que fa quatre anys. I que en els últims anys ha tingut més punts febles que el de l’honradesa, els quals, segons apunten les enquestes, l’oposició, especialment el PSOE, no ha sabut explotar.

PSOE: Ni marca ni candidats

[ Publicat originalment en Valenciavota.com ]

Jorge Alarte, candidat del PSPV-PSOE, és conegut per menys del 50% dels electors

Ja hem comentat que esta campanya –com qualsevol altra- serà una lluita per la pregunta. Entre uns que volen que el votant pense en la situació espanyola, en Zapatero i la crisi; i altres que volen que l’elector vote en clau valenciana, sobre els casos de corrupció o les dificultats de gestió del govern valencià.

El PSOE es qui lidera este segon grup. Saben que ho tenen molt complicat. La crisi econòmica i les xifres de l’atur monopolitzen el debat al carrer i preocupen a centenars de milers de valencians. L’angoixa de no trobar faena, o la por a perdre-la està per damunt de tot. I tot això està associat indefugiblement a la marca PSOE. El discurs que els valencians tenim unes xifres d’atur encara pitjors que a la resta d’Espanya no cal·la ja que els ciutadans, de manera general, atribueixen la política macroeconòmica al govern central.

Davant este panorama, es pot entendre que el PSPV-PSOE haja buscat el desgast directe de Camps. Calia posar l’atenció de la gent en el que passa a València i no a Madrid. De fet, és de lògica que si no tens una marca potent, has de fer una campanya de candidat. El candidat, pot desmarcar-se de la imatge del partit i anar més enllà del seu espai electoral estricte. Vist així, començar desgastant al contrincant podia semblar una bona idea. Però alguna cosa no ha funcionat, realment el PSOE té un candidat alternatiu a Camps?

Per a la meitat dels valencians no. Alarte és conegut per menys del 50% dels votants (en general, s’espera que un candidat ha de superar el 90% de coneixement per a ser competitiu). A més, este desconeixement està més accentuat en sectors clau per als socialistes: els joves i les dones. És d’esperar que este grau de coneixement puge estes setmanes –i ho farà- però serà tard. La fase d’aconseguir notorietat ja ha passat i ara s’haurien de centrar en explicar perquè Alarte és diferent a Camps. Realment, podrien haver fet molt més per a pujar la notorietat del candidat. No ho van fer en el seu moment i han arribat a una situació en que fins i tot accepten portar a Alarte de contertulià a La Noria, compartint taula amb una diputada rasa del PP. S’entén en el context i amb les xifres de coneixement d’Alarte.

Els socialistes ben poden tirar-li la culpa a Canal 9. Poden dir que Camps mai s’ha posat al mateix nivell que Alarte. Fins i tot, poden lamentar-se que tot el protagonisme haja sigut d’Àngel Luna, davant l’absència en Les Corts de Jorge Alarte.

Però fins i tot acceptant tots els seus arguments respecte a Alarte, allà on el PP no pot influir és en les llistes municipals del PSOE. A les dos principals ciutats valencianes (la capital i Alacant) el PSOE ha canviat els seus candidats. Etelvina Andreu i Carmen Alborch, dos candidates amb un nivell de coneixement alt i bona valoració, no repetiran. En el cas de la Ciutat de València, el nou alcaldable Joan Calabuig, passa totalment desapercebut per al 95% de l’electorat (segons un estudi citat per l’ABC).

Després de pensar sobre tot açò, se’m plantegen unes quantes preguntes ¿Per què van centrar l’atenció en la política parlamentària on Jorge Alarte no està present? ¿Perquè no van apostar per una forta campanya de notorietat des d’un principi? ¿Per què han decidit no donar batalla amb candidats de pes en cap les dos ciutats més importants?

Resumint, usant un símil amb el foc, podem dir que en mig de l’incendi, el PSOE ha decidit desmuntar el seus possibles tallafocs. Així les flames populars poden avançar sense problema sobre un PSOE que la situació econòmica ha tornat en material combustible. D’esta manera, ho tindran molt complicat.

La posada en escena

[Publicat originalment en Valenciavota ]

Tot comunica. Evidentment comuniquen les paraules: el que diuen els polítics en un discurs o en una entrevista. Però també comuniquen els gestos, comunica el to de veu i -d’açò vaig a tractar en este post- comunica l’entorn. Si tot comunica, en una campanya professional, és lògic que tot haja d’estar preparat el màxim possible per a aconseguir fixar en els electors el missatge que els volem transmetre.

Per tant, és important fixar-nos en la posada en escena que fan els diferents partits als seus actes. En els últims dies m’he trobat amb dos bons exemples.

El primer de tots és el de Camps proclamant la unitat del valencianisme en el PP amb el president d’Unió Valenciana. Podrien haver celebrat l’acte en una sala del carrer Quart, o en la d’un hotel. Però no. Van triar l’ermita de Sant Jordi a El Puig, des d’on Jaume I va iniciar la conquesta de la Ciutat de València. I no és la primera vegada que ho fa –per cert, amb declaracions molt paregudes-. La intencionalitat simbòlica és evident. Llàstima que Canal 9 haja de posar al mateix nivell respecte a la història valenciana, este acte de precampanya amb la conquesta del Cap i Casal, canviant el simbolisme subtil i implícit per una referència explícitament megalòmana.

 

Però no només això, la resta de coses acompanya. El públic assistent (representants de les festes i tradicions valencianes) té una relació amb l’electorat target (ex-votants d’Unió Valenciana). La imatge de campanya és ben present, per a que ningú s’oblide que el PP és el protagonista. I per últim, la senyera i la bandera d’Espanya, tanquen l’escena mentres Camps parla d’un projecte valencià dins d’Espanya.

El segon és un exemple en negatiu. Ens mostra un mal ús de l’escenografia política. Com podem vore al video (que per cert, sembla editat per gent del PP) ens trobem a Joan Calabuig, candidat del PSOE a l’alcaldia de València presentant la seua campanya. Sol davant les càmeres i al costat del cartell electoral.

 

 

Amb el discurs i el cartell volen transmetre valencianitat. Així trobem una senyera al costat del logo i la signatura “Joan Calabuig: valencià des de 1960”. Si realment és això el que vols transmetre en este acte, ¿Per què no situar el candidat al seu barri, envoltat de gent, de valencians de a peu? O si vols aplicar eixe relat valencià al partit. ¿Per què no fer l’acte front a alguna obra del govern socialista (IVAM, Parc del Túria)? Fins i tot podrien haver fotografies dels moments més importants del PSOE a la Ciutat de València.

La imatge comunica, té facilitat per a ser memorable i fixar missatges d’una manera implícita i per tant, més efectiva. Com poden desaprofitar-ho?

Per cert, no he parlat de la resta de partits valencians, però estarien més a prop del cas de Calabuig que del PP.

Lluitant per la pregunta

[Publicat originalment en Valenciavota.com]

“La gent creu que una campanya consisteix en dos respostes oposades a una mateixa pregunta i no és així. Es tracta de lluitar per la pregunta adequada”.

Esta frase extreta d’una sèrie de televisió no és producte de la imaginació del guionista ni una “americanada”. De fet, fa unes setmanes, li la vaig escoltar a un cap de campanya d’un important partit català. En tota campanya, es lliura una batalla sobre el tema de l’elecció, o millor dit, sobre la pregunta que es plantejaran la majoria dels electors.

Per tant, quan parlem de la campanya per a les Corts Valencianes i els ajuntaments, ens hem de plantejar la qüestió: “Quina pregunta van a contestar els electors valencians?”.

Imaginem una pissarra al despatx d’algun estratega, en qualsevol seu d’un partit valencià. Personalment, crec que el dibuix hauria de ser tres requadres semblants, però amb continguts diferents.

Un d’ells inclouria tots els temes que els votants associen a l’àmbit estatal: l’economia, l’atur o les pensions. En este terreny juga principalment el PP. Vol una campanya a nivell espanyol, on les qüestions locals queden en un àmbit secundari. Mobilitzar tot el seu vot com una prèvia a les eleccions generals de 2012. Però no són els únics. Esquerra Unida necessita ser més Izquierda Unida que mai. Ambdós són conscients que la marca estatal té més tiró que els seus candidats a València i la seua campanya ha de ser coherent amb eixa premissa.

Per altra banda, tindríem un altre requadre on entraria tot allò relacionat amb assumptes valencians, o que els electors relacionen amb este àmbit. Podríem trobar la gestió més propera, els serveis públics que s’identifiquen amb la Generalitat com ara l’educació o la Sanitat. En este requadre entra la pregunta estrela: qui vols que siga el nou president de la Generalitat? Per això, és molt important el candidat. Perquè tan sols ell és capaç d’anar més enllà de la marca de partit i entrar en altres espais electorals. És el terreny on millor pot jugar el PSPV-PSOE. La seua associació a les polítiques de Zapatero els mata i per tant, han de centrar la pregunta en els temes locals. Tampoc són els únics que juguen en este terreny: Compromís els acompanya. Tant uns com altres, perden si l’elecció es fa en clau espanyola i perden si contraposen la seua marca a la del rival.

Finalment trobaríem el requadre neutre/amortitzat (amb temes que pesen poc en la decisió dels electors) i perillós (amb tots els possibles imprevistos). Si un partit es centra en els primers està perdent el temps i els diners. Amb els segons, l’únic que pot fer un partit és estar preparat i tindre capacitat de reacció.

La qüestió és. Vosaltres, en quin dels tres requadres posaríeu “el tema dels tratges”?

Les taronges d’Alarte

Uns apunts ràpids sobre la polèmica del dia:

1) Crec que les tanques del PSOE valencià són un encert.

Perquè amb el simbolisme de la taronja, i amb la polèmica posterior, han situat el debat en el terreny de joc que els interessa: les eleccions en clau valenciana, no espanyola. Perquè genera debat i per tant, augmenta la notorietat del candidat (el gran punt dèbil d’Alarte). I sobretot, perquè són coherents amb l’estratègia que porten des de fa un temps (que siga encertada o no, és un altre tema).

2) Crec que la reacció del PP és una errada.

Precisament perquè atacant-lo, li donen notorietat i entitat a Alarte (que al cap i a la fi és qui ix a la tanca), trencant la consigna de ningunejar-lo. Perquè torna a centrar l’atenció en l’escenari valencià i en la situació de Camps.

El PSOE valencià està en una situació molt complicada. I ho sap. Té dos fronts oberts: el vot socialista desencantat que es quedarà a casa i el vot cabrejat que fugirà cap a EU i Compromís. La notorietat del candidat i que no se’n parle de Zapatero sinó de Camps li va bé per al primer grup de votants. Per altra banda, els atacs del PP poden frenar certa fugida cap a altres opcions més “contestatàries”.

…Per cert, no sé si és un efecte òptic (per la il·luminació) o és que el PSOE està incorporant certes tonalitats taronges. Si és així, moviment interessant per a deslligar-se de la devaluada imatge del PSOE…

Per què Gürtel no afecta al PP valencià?

Fa uns dies, al Facebook, tornava a llegir una pregunta que en els últims temps es repeteix constantment: Per què els escàndols de corrupció no passen factura al PP de Camps? Este debat es reprén amb força quan les diferents enquestes publicades al mitjans de comunicació corroboren la fortalesa electoral dels populars valencians. Sense anar més lluny, l’últim sondeig  d’EL MUNDO, estima un 56,7% dels vots per als de Camps (en les eleccions de 2007, 52,2%).

En els comentaris del Facebook, un important dirigent d’un partit present a Les Corts apuntava a la teoria de l’excepcionalitat/anormalitat valenciana. Mantenia que els valencians haurien de ser sotmesos a un estudi sociològic per a entendre com poden continuar votant el PP tot i els escàndols.

Esta idea de l’excepcionalitat o anormalitat valenciana està molt estesa –Fuster la va promoure amb entusiasme- però almenys en este tema, no és certa.  La millor prova és que el tema ha sigut objecte de nombrosos estudis arreu del món. A Espanya, la Fundación Alternativas, va tractar-lo en el seu Informe sobre la democràcia de 2008. Analitzant més de 130 casos de corrupció municipal, va trobar que al voltant d’un 70% dels implicats van aconseguir mantindre la majoria.

Per altra banda, en 2004, en la “Revista Española de Ciència Política” es publicava un interessant article sobre les conseqüències electorals dels escàndols, on es feia un repàs dels diferents estudis empírics d’arreu del món. Arribaven a la conclusió que els efectes  electorals dels escàndols polítics no eren automàtics sinó que depenien d’alguns factors: el coneixement de l’escàndol per part de la població, que siga valorat negativament, que es puga atribuir clarament la responsabilitat, que la ciutadania li atorgue rellevància respecte altres temes de l’agenda, que existisca una alternativa electoral i que la gent siga consistent entre estes valoracions i el seu vot.

Deixant a banda l’últim factor, podem utilitzar la resta com una guia per a respondre a la nostra pregunta: Per què els escàndols relacionats amb el Gürtel no es veuen reflectits en l’estimació de vot del PP?

1) Coneixement: S’ha assabentat el ciutadà valencià de l’escàndol? Alguns diran que els que miren Canal 9 no. Però amb les dimensions del cas Gürtel, tots els mitjans se n’han fet ressò. Si ens fixem en els baròmetres autonòmics del CIS, veiem com efectivament, la valoració de l’honradesa de Camps ha patit un desgast per totes estes notícies. Així que esta condició sí que es compleix.

2) Valoració negativa: A banda de tindre’n coneixement ¿Els ciutadans valoren negativament la corrupció?. És d’esperar que ningú aplaudirà un comportament corrupte, tot i que com l’atenció s’ha centrat molt en el tema dels tratges, sí que es pot esperar una certa relativització (“Nadie se vende por dos trajes” que repeteixen constantment des de Génova).

3) Responsabilitat: Podem dir que la responsabilitat recau directament en Camps, en tant que era ell qui mantenia una relació propera amb la trama Gürtel, i això és el que més ha afectat la seua popularitat. Així i tot, és interessant analitzar els resultats de l’últim baròmetre autonòmic del CIS en què es preguntava sobre sí es percebia que a València n’hi havia més o menys corrupció que en altres llocs. La opinió majoritària és que no existeix una major corrupció, i a més, només el 13,2% dels votants del PP (que són els que podrien castigar electoralment el “seu” partit) consideren que n’hi ha més casos que en altres llocs.

¿Y cree Ud. que en la Comunidad Valenciana existen más casos de corrupción que en otras Comunidades Autónomas, existen menos o existen más o menos igual?

Record de vot
Total PP PSOE IU-BLOC
Más casos 25,0% 13,2% 42,2% 54,4%
Menos casos 10,7% 20,7% 4,9% 0,0%
Más o menos igual 60,2% 63,5% 49,2% 45,5%
NS/NC 4,1% 2,6% 3,8% 0,0%

4) Rellevància: Un altre factor important és el context en què s’ha desenvolupat l’escàndol. En este cas es tracta d’un context dominat per un tema: la crisi econòmica. És un tema central en l’opinió pública i que ocupa per a la immensa majoria de la població, el primer lloc en quant als problemes actuals . Per tant, els valencians resten rellevància a la corrupció quan n’hi ha un altre tema que domina l’agenda.

5) Alternativa: I ací ens trobem amb el que jo crec que és la clau. És el PSOE una alternativa? O com a mínim, el votant del PP té algun incentiu en permetre una victòria del PSOE valencià quedant-se a casa? La resposta és fàcil: NO. Per començar, el tema més important per als valencians (l’atur i la crisi econòmica) van lligats a la gestió del govern central del PSOE. Per altra, l’oposició del PSOE valencià s’ha centrat quasi de manera exclusiva en la denúncia dels escàndols. I per últim, es troben immersos en lluites internes a cinc mesos de les eleccions. Ah, i no parle d’altres partits perquè tant EU com Compromís se situen com a alternatives al PSOE, no al PP.

Resumint: Els valencians coneixen els casos de corrupció i els valoren negativament. Responsabilitzen a Camps però neguen una major corrupció a València respecte altres llocs. Els escàndols són eclipsats per un altre tema omnipresent en la vida dels ciutadans: la crisi econòmica, i no troben una alternativa creïble o desitjable al govern del PP.

En la decisió del vot entren molts factors, i els escàndols del Gürtel no sembla que vagen a tindre un pes important en el vot dels valencians. Sospite que en Ferraz han arribat a una conclusió similar quan José Blanco va animar al PSOE valencià a deixar el tema Gürtel com a eix de precampanya.