Pedro Arriola y José Juan Toharia sobre el 20N

Ya es martes y la resaca electoral empieza a superarse en todo el mundillo político. Como toda resaca, con cierto sufrimiento que se manifiesta, sobretodo, en forma de suposiciones y ocurrencias varias que quieren vendernos como análisis y en todólogos que pretenden hacerse pasar por expertos en comportamiento electoral.

Entre tanto material prescindible circulando por periódicos, radios, televisiones y redes sociales, también nos podemos encontrar con alguna excepción realmente interesante. Es el caso de esta sesión del Foro Nueva Economia que se ha celebrado en Madrid a poco más de 24 horas de las elecciones con el sociólogo Pedro Arriola (asesor demoscópico del PP) y José Juan Toharia (sociólogo y presidente de Metroscopia). Dos expertos en la materia, con décadas de experiencia y un conocimiento del escenario político y sociológico español envidiable.

Debate sobre el Resultado de las Elecciones Generales 2011 en el Fórum Europa

Como dura una hora, algunos apuntes interesantes que comentan:

1) Continúa el esquema de techos y suelos de voto presente en la política española desde 1996: El PP cuenta con alrededor de 10 millones de votos (de 9,5 a 10,8 aproximadamente) con un alto grado de fidelidad que se ha mantenido en mayorías absolutas (2000 y 2011), mayorías simples (1996) y derrotas (2004 y 2008). En cambio el PSOE tiene la capacidad de superar los 11 millones de votantes (como en 2004 y 2008) agrupando un voto que es más proclive a castigarles huyendo hacia otras opciones o hacia la abstención (y provocando que el nivel de voto del PSOE caiga a los 7 millones)

2) El resultado no es sorpresivo, sino previsible desde hace meses, y la campaña no ha tenido un efecto destacable ya que no ha podido cambiar la tendencia. El debate acabó con la campaña presidencialista que buscaba Rubalcaba y Rajoy consiguió no entrar en el tema de ETA. El PSOE consiguió aumentar su tasa de fidelidad de forma tímida hasta cerca del 50% (partiendo de cifras más cercanas al 45%).

3) La situación económica y, sobretodo, el aumento sostenido del paro explica el castigo al PSOE, quien perdió el voto de su electorado más pragmático (ya que las medidas que tomaban no funcionaban) y de su electorado más ideologizado (ya que las medidas anunciadas a partir de mayo de 2010, además de no funcionar, iban frontalmente contra las ideas fundamentales del partido).

4) La llegada del Partido Popular también era previsible para el electorado (dejando sin efecto el llamado al voto útil para derrotarles que suele darle réditos al PSOE) y generaba indiferencia o incluso esperanza en 4 de cada 10 votantes que expresaban su intención de votar al PSOE el 20N. Difícil apelar al voto del miedo en esas circunstancias.

Pero bueno, mirad el video que seguro que encontráis otros puntos interesantes.

Rajoy siembra optimismo ¿Qué recogerá?

Hay una cosa que sorprende de la campaña del PP. Con una mayoría absoluta (casi) asegurada, mantienen sin ningún cambio el mismo discurso económico. Un discurso que podría resumirse en que llegarán a la Moncloa, generarán confianza, vendrán inversiones, se creará empleo y con ese empleo se financiarán los servicios públicos. Ni recortes sociales, ni subida de impuestos sino todo lo contrario: actualización de las pensiones y reducción de impuestos a las empresas y emprendedores.  Pero si se echa una mirada a Europa y a las previsiones económicas para los próximos años, todo esto parece más cercano a un ejercicio de “wishful thinking” que a un plan económico creíble.

Además, en la campaña electoral, el PP está apostando a centrar su mensaje en la creación de empleo, repitiendo una y otra vez que, tal y como hicieron en 1996 pueden revertir la situación y crear empleo. Más allá de las diferencias de la situación actual con la de 1996 (no se puede volver a apostar por el ladrillo, no se tiene un contexto internacional favorable y no estamos en vías de recuperación económica), lo que está claro es que el discurso está calando en la sociedad.

 

Según el segundo sondeo pre-electoral de la Fundación Ortega y Gasset (PDF), entre octubre y noviembre ha aumentado considerablemente el optimismo sobre la situación económica futura. Las perspectivas económicas no acompañan ese pronóstico, por lo que parece ser que es la campaña la principal causante de este cambio de percepción.

Es lógico que el Partido Popular centre su mensaje en el empleo y la economía (es la principal preocupación para un 80% de la población según el CIS). De hecho, gracias a la experiencia de 1996, se puede considerar al PP como “dueño” de los temas de empleo en la política española (tal y como el PSOE lo es en el tema de la igualdad). Todo cuadra y por eso el 20-N veremos una gran mayoría absoluta del PP.

Lo que no acaba de ser del todo lógico es que, con esa seguridad en el resultado, se siga instalando la idea que la situación actual tiene fácil solución y que se podrá repetir el relato de 1996. Aumentar las expectativas económicas puede ser beneficioso a corto plazo, pero una vez en el gobierno y con la gestión cotidiana de la crisis, puede llevar al desengaño de una gran parte de la población. En definitiva: el PP podría estar tirándose piedras en su propio tejado.

Rajoy está sembrando optimismo, de eso no cabe duda y las encuestas lo notan. La pregunta es: ¿Recogerá tempestades?

20-N: El meu rànquing d’espots electorals

Ja ha començat la campanya i un dels principals atractius que els “frikis” del tema trobem és la nova fornada d’espots electorals que per a la majoria de la població passen desapercebuts en les televisions públiques entre telediaris i documentals.

A continuació, vos presente el meu particular i personal rànquing d’espots electorals. M’he pres la llibertat de no només ordenar-los sinó a més, posar-los nota. En quant als criteris, no m’he centrat tant en la qualitat de la producció sinó en la coherència amb el missatge de campanya i en la seua efectivitat respecte a l’estratègia del partit.

Comencem:

1º IZQUIERDA UNIDA (Notable +)

Es tracta d’una gran peça que lliga molt be amb el missatge i estratègia de campanya del partit. Izquierda Unida no compta amb un candidat conegut (només un 39% dels electors segons el pre-electoral del CIS) ni que desperte passions, així que millor donar-li el protagonisme als seus electors. És més fàcil que els votants potencials d’IU puguen sentir-se identificats amb el bomber, la hipotecada, el metge, el professor universitari o el jove en precari que amb un polític que no destaca.

Trobem dos parts diferenciades amb els protagonistes esmentats com a narradors. En la primera enumeren algunes “injustícies” de la crisi actual, mentre que en la segona, amb el “Somos Más” com a línia argumental s’apel·la directament a les emocions i busquen identificar a l’elector com a membre d’una majoria que pateix estes injustícies. Cayo Lara tanca amb un “Esta es nuestra gente, sobran las palabras” que busca connectar a Izquierda Unida amb este sentiment. Un missatge molt proper a l’argumentari del 15-M  i al “Som el 99%” dels indignats americans.

Un bon video, amb un bon guió i que transmet un missatge coherent amb la campanya d’IU. Per tant, un notable alt per a IU.

2º COMPROMÍS (Notable)

SPOT ELECTORAL COMPROMÍS-EQUO 2011 (VAL)

La Coalició Compromís es presenta a estes eleccions després d’haver sigut la sorpresa en els últims comicis autonòmics. Tenen com a objectiu fidelitzar la major part del vot de les eleccions valencianes i per a fer-ho, aprofiten la proximitat temporal amb el 22M per a fer una seqüela d’aquella campanya. De fet, este espot és clarament una continuació del vídeo que van utilitzar en la campanya autonòmica amb Mònica Oltra i les “samarretes” com a protagonistes.

A algú li pot cridar l’atenció que al final del vídeo, es destaque la imatge de Joan Ribó i Oltra, i que no ho faça Enric Morera, per exemple. Es tracta d’una nova mostra de pragmatisme de la coalició, i un nou encert comunicatiu: si es busca fidelitzar el vot menys dur de la coalició, present a la Ciutat de València i Àrea Metropolitana, fan be en utilitzar el claim d’estes dos figures polítiques.

Bona producció i com en el cas d’Esquerra Unida, enquadrat dins de l’estratègia i missatge de la coalició. Per posar-li alguna “pega” el guió és un poc millorable.

3º Partit Popular (Aprovat +)

Vídeo campaña PP – Elecciones Generales 2011 -

El PP, en la seua tònica general de la campanya, no arrisca ni innova (certament, no els cal). Fa ús dels cartellets, una tècnica massa vista ja (tan vista que fins i tot existeix un altre partit que la utilitza en estes eleccions). Centra el seu missatge en l’ocupació i en cap moment apareix el seu candidat. Cal veure si trauran un altre espot en els pròxims dies, tal i com han fet en altres eleccions.

4º PSOE (Suspens)

Tranquiliza saber que tenemos en quién confiar

El PSOE i Rubalcaba sí que necessiten arriscar. Ho intenten fer equiparant –de manera implícita- a Rubalcaba amb grans figures polítiques del món (Kennedy, Churchill i De Gaulle) i la crisi actual amb crisis bèl·liques.  L’estratègia és clara: apostar pel candidat; però amb la bona producció queda una bella peça audiovisual més propera a un trailer de la premiada “El Discurs del Rei” que a la mobilització i polarització que necessita per recuperar el vot socialista. Com en el cas del PP, és possible que n’hi haja un altre després del debat.

5º UPYD (Suspens)

Spot UPyD Elecciones generales 2011

La meua gran decepció en estes eleccions és el vídeo de campanya d’UPYD. Visualment poc atractiu, amb el mateix model que a la transició: el candidat parlant a càmera, sense més. Un discurs ple de frases llargues i complexes, on fins i tot a Rosa Díez li costa respirar. L’únic que ens queda després de veure’l és que Rosa Díez es presenta per UPYD. Potser siga l’objectiu del partit (al cap i a la fi, UPYD és més conegut com “el partit de Rosa Díez”), però crec que podrien haver aspirat a més.

[F. Nexe] 20-N: ¿Canvi de peces o de tauler?

[Publicat originalment a la Fundació Nexe]

Que el 20 de novembre hi haurà canvi de govern no ho dubta ningú. Es tracta d’una evidència que les diferents enquestes electorals ens confirmen i que l’erràtica campanya socialista difícilment podrà revertir. Per tant, no cal aprofundir sobre això. Mariano Rajoy comptarà amb un ampli suport: una més que previsible majoria absoluta fonamentada en una desfeta del PSOE sense precedents (inclosa Andalusia).

Ara bé, el més destacable és que amb les eleccions del 20-N, s’obri un nou cicle polític amb un escenari diferent del que hem viscut en l’última dècada. Per als diferents partits serà el moment d’observar el nou context, redefinir estratègies i repensar posicionaments. Qui s’adapte millor té molt a guanyar, i qui no… patirà les conseqüències.

Centrant-nos en l’àmbit polític valencià, ens podem fer una idea de què significarà el 20-N.

Comencem pel Partit Popular. Els populars segurament ja deuen trobar a faltar els dies en què unes converses i uns tratges protagonitzaven l’actualitat informativa. I és que l’estat financer de la Generalitat i les xifres macroeconòmiques han passat de ser preocupants a ser alarmants. A partir del 20-N s’imposarà la dura realitat després d’uns anys de titubejos: retallades, retallades i més retallades en la terra que se suposava que despertava l’enveja de tota Europa.

Per altra banda, el relat reivindicatiu que tan bé li va anar a Camps enfront de Zapatero es podrà girar en contra dels populars quan la Moncloa siga habitada per Mariano Rajoy. Ja ho veiem amb l’aigua, i després de les eleccions arribarà el torn del finançament i del corredor mediterrani, en què el PP valencià haurà de fer front a posicions tan fortes com les de Cospedal o Arenas.

En el cas del PSOE valencià, el seu futur immediat anirà lligat, en gran mesura, a la capacitat de recomposició del PSOE espanyol. A priori, esta no sembla una tasca gens senzilla. La pèrdua del poder central i la falta de perspectives en l’àmbit valencià agreujaran la manca d’energia i idees que pateixen actualment els d’Alarte. Per altra banda, el tancament en fals de la crisi post 22-M pot acabar en un nou canvi de lideratge començant novament el cicle sense fi dels socialistes valencians. Si triem un nou líder, els socialistes es trobaran en la mateixa situació que fa uns quants anys: amb un candidat desconegut, els serà impossible contrarestar la imatge negativa que hui dia té la marca PSOE.

Esquerra Unida, en canvi, avançarà posicions gràcies a la seua marca (com ja va fer el 22-M), però certament quedarà surant la pregunta de si hauran aprofitat bé una conjuntura tan favorable com l’actual. A escala valenciana, compten amb algunes figures emergents (pense, per exemple, en Ignacio Blanco) que podrien abanderar una renovació —en el missatge, les persones i les formes— més que necessària si realment volen aspirar a alguna cosa més que a aprofitar les desfetes socialistes per a guanyar algun diputat.

I per últim Compromís, que disposa —segons la meua opinió— d’un gran potencial. Amb l’entrada de Joan Baldoví (¿i algú més?) al Congrés dels Diputats tindrà presència a les principals institucions a escala estatal, autonòmica i local (amb l’excepció de l’Ajuntament d’Alacant). I davant les futures contradiccions del PP, la desorientació del PSOE, i una certa rigidesa i falta d’ambició d’EU, es trobarà amb una oportunitat d’or que, si l’aprofiten, els pot reportar un paper central en la pròxima dècada. Així i tot, han de ser conscients que amb el 20-N començarà a esgotar-se l’estratègia basada únicament en una oposició dura amb la qual aconsegueixen una quota de presència mediàtica. Els caldrà oferir «alguna cosa més» (una alternativa global, coherent i possible a allò que critiquen), i aconseguir una major estabilitat organitzativa.

Certament, ens hem centrat fins ara en com les diferents peces hauran de reubicar-se i trobar el seu espai, però no podem deixar de banda que estes es mouran en un tauler diferent:

En primer lloc, el canvi de marc mental que beu del 15-M i que busca anar més enllà de la clàssica divisió d’esquerra i dreta («som els de baix contra els de dalt» d’ací o el «som el 99%» dels EEUU). Este canvi de percepció obri l’escenari a noves opcions polítiques que es centren en propostes econòmiques alternatives i de regeneració democràtica, sense la càrrega simbòlica tradicional d’esquerres. A escala valenciana, Compromís és qui més pot aprofitar esta oportunitat (sempre que intente bastir una alternativa i no només una oposició a allò existent), mentre que, curiosament, UPyD pot fer-ho a Madrid i «zona d’influència».

En segon lloc, cal tindre en compte que el PP arribarà al poder amb la promesa de generar confiança i amb esta, aconseguir la recuperació econòmica i la creació d’ocupació. Si ni una cosa ni l’altra arriben, ¿fins a quin punt podran excusar-se per l’herència rebuda? ¿Fins a quan mantindran el suport d’una ciutadania que confia en una dinàmica similar a la de 1996? Si al 2015 la situació no ha millorat, ¿qui ocuparà l’espai deixat pel PP en un previsible context de desil·lusió col·lectiva?

Com dèiem al principi, el 20-N pot significar molt més que un canvi de govern.

[F. Nexe] ¿On tenim el cap quan votem?

[Publicat originalment a la Fundació Nexe]

Fa uns dies, analitzant l’enquesta postelectoral del CIS de les eleccions autonòmiques, em va cridar l’atenció una dada: només un 50,1% dels valencians afirmen haver pres la seua decisió de vot (o de no vot) centrant-se en els temes valencians.

En principi fou sorpresa, però prompte es va convertir en preocupació. Tots sabem que en una democràcia com la nostra, el moment de les eleccions és també el moment en què els ciutadans fem balanç dels nostres governants i representants, i els premiem o castiguem segons ho hagen fet. Un dels avantatges de la democràcia com a sistema és eixe: els polítics ho intentaran fer bé perquè tenen un electorat expectant que pot fer-los fora cada cert temps.

Però, ¿i si els ciutadans no veuen les eleccions com un moment per a jutjar els seus polítics? Això és el que ha fet vora la meitat dels electors valencians.

Una vegada constatat que és una xifra preocupant, cal veure si és un cas únic a l’Estat. El mite de l’anormalitat valenciana ens convida a pensar que sí, però són les dades les que tenen la resposta:

Com podem observar, només cinc Comunitats Autònomes es troben amb un nivell de “vot de temàtica pròpia” inferior al valencià mentre que altres set estan per davant en este índex. Ens situem, per tant, en la zona mitja de la “classificació”.

Si ens parem a mirar en quins territoris es troben a una banda i a l’altra de la taula és inevitable pensar en la identitat com un factor evident. Navarra, Astúries, Canàries o les Illes no són Madrid, la Rioja o les Castelles.

Per a comprovar esta hipòtesi, analitzem amb un gràfic de dispersió els diferents territoris en funció de dos variables: la temàtica del vot i el sentiment de pertinença. Com que la pregunta sobre els temes del vot es va realitzar també el 2007, he utilitzat una mitjana per a evitar factors més conjunturals (com per exemple, la irrupció en Astúries del partit d’Álvarez Cascos, etc.).

Amb una mostra tan xicoteta ens trobem amb una correlació gens negligible. I si apliquem el sentit comú, és evident: en els territoris on el sentiment identitari local és més fort, és més probable que els ciutadans voten centrant-se en temes propis.

Dit això, ¿és anormal que tants valencians voten pensant en temes de política espanyola en unes eleccions que decideixen les màximes institucions d’autogovern? No ho és. Quant a sentiment identitari els valencians estem més a prop d’Extremadura o Cantàbria que de Navarra o Canàries. Es tracta d’una realitat objectiva que confirmen tots els estudis sociològics.

En el cas valencià predomina la coneguda com a “identitat dual”. Això vol dir que una gran majoria se senten tan espanyols com valencians. El que no vol dir això, però, és que que les dos identitats estiguen al mateix nivell. Si ho preguntem pel carrer una gran majoria ho tindria clar: l’una és nacional i l’altra regional. És a dir, una és la principal i l’altra és secundària o accessòria. Esta jerarquia identitària, relega la “valencianitat” a àmbits folklòrics mentre que el debat polític, els grans temes i qüestions continuen tenint el seu centre de gravetat en altres nivells.

Normalment, el discurs favorable a una major autonomia es queda en la reivindicació de més competències, major finançament o institucions preeminents. Però després de veure dades com les del postelectoral del CIS, una pregunta sura en l’ambient: ¿Ens serveixen unes institucions pròpies i potents sense una societat amb capacitat de controlar-les democràticament?

Post-electoral CIS: uns apunts i algunes sorpreses

Després d’unes eleccions sempre existeix la temptació d’interpretar el vot de l’electorat: polítics, periodistes, politòlegs –entre d’altres- ho fan de diferents maneres, amb diferents graus de cautela i amb diferents nivells de rigor. Per això, quan es fa pública l’enquesta post-electoral del CIS, sembla que tot estiga dit i analitzat. Però les dades són les dades. De vegades confirmen el que suposàvem, de vegades ho contradiuen i de vegades no ho deixen gens clar.

Per tant, i a falta de les dades en brut i tenint en compte els marges d’error quan fem encreuaments,  ¿Què –i què no- ens diuen les dades del post-electoral del CIS sobre les eleccions valencianes?

1) Els joves voten a l’esquerra?

Se sol assumir que el vot de les forces situades en l’àmbit de l’esquerra prové majoritàriament dels segments més joves de la societat. Tot i que això pot ser cert en moltes ocasions, no ho és en el cas de les últimes eleccions valencianes, segons les dades del CIS.

 

Com podem observar, el  domini popular és més fort tant en els segments de menor edat i d’edat més avançada, mentres que en les franges adultes de 35 a 55, els partits d’esquerres es mostren més competitius. A banda d’esta dada, el PSOE hauria de preocupar-se per la feblesa que demostra en els segments d’edat inferior als 44 anys, i que en alguns casos és aprofitada pel PP, i en altres, pels partits més menuts.

 2) El pes d’Internet va per barris

Un altre dels temes sobre els quals s’ha comentat molt és el pes d’internet en estes eleccions. Sense dubte, són les primeres eleccions amb una presència molt important de les xarxes socials, i alguns partits van apostar fort per la seua presència en eixe àmbit.

 

En este cas, les dades poden confirmar les suposicions que ens feiem: internet  té una major importància per als partits menuts i una importància més relativa per als més grans. Per què? Segurament n’hi haja un component d’edat (l’edat mitjana de l’electorat de PP i PSOE és major).

Siga com siga, el que està clar és que per alguns partits és molt important una presència activa en les xarxes. Una dada que pot “gelar” un poc l’entusiasme és que la major part dels que van seguir la campanya per internet ho van fer a través dels portals de mitjans de comunicació (diaris, ràdio) i només entre un 20% i un 36% a través de pàgines dels partits, de moviments cívics, blogs o fòrums de discussió.

Així i tot, la importància d’internet no és tant la quantitat de gent a la qual s’arriba sinó la capacitat d’interactuar amb ells, de conversar, de reclutar voluntaris o de recaptar fons (esta possibilitat molt poc aprofitada en el nostre territori).

3) Quina pregunta van contestar els electors?

Durant la campanya, estava prou clar que mentre PP i EU eixien beneficiats d’un vot en clau estatal, PSOE i Compromís ho feien si els votants ho feien en clau valenciana. Perquè? Perquè l’economia i Zapatero podíen suposar –i de fet, van suposar- un llast insuperable per al PSOE valencià i un gran avantatge per al PP, que hauria deixat arrere la baixa valoració de Camps. Esquerra Unida apostava per una marca forta a nivell estatal i Compromís per un interessant treball a l’oposició a Les Corts.

A quins temes van donar prioritat els electors a l’hora de decidir el seu vot?

 

A la gràfica observem com la meitat dels votants ho van fer prioritzant els temes valencians, mentre que l’altre meitat van tindre en consideració –en major o menor mesura- la situació espanyola.

Per partits, PP, PSOE, EU i –fins i tot- UPyD tenen uns valors molt propers a la mitjana. L’únic que es desvia considerablement és el votant de Compromís que –com era previsible- s’hauria centrat més en els temes valencians.

 4) Quan van decidir el seu vot?

Una altra dada interessant és quan van decidir el seu vot els electors dels diferents partits. Així, podem saber quina porció del vot està decidit amb molta antelació i quina es decideix durant la campanya o a última hora.

Ací, novament, trobem diferents realitats depenent del partit del qual parlem. PSOE i PP van tindre –segons estes dades un vot decidit abans de la campanya proper al 80%. El gruix del seu votant ja ho tenia clar arribats a eixa data. En UPyD i Compromís, les marques “més noves”, en canvi, vora la meitat del seu vot es va decidir durant la campanya electoral (Esquerra Unida es troba a mig camí entre els dos extrems).

A partir d’estes dades, podem recordar la polèmica pels resultats del pre-electoral del CIS. Enric Morera, síndic de Compromís, va demanar la compareixença del seu director a Les Corts i va acusar el centre de manipular les dades. Si el treball de camp de les enquestes del CIS es fan prou abans del començament de la campanya: quin nivell de vot tindria Compromís en eixos moments? Segurament, prou inferior al que finalment van traure. Esta dada, acompanyat del marge d’error de la mostra, explicaria perfectament per què deixaven fora a Compromís amb un 2,7% d’estimació.

5) Valoració de candidats

Cada volta és més important el pes dels candidats en les eleccions. L’afebliment de la identificació partidista, la “presidencialització” de les campanyes, l’enfocament personalista que en fan els mitjans de comunicació: tot contribueix a que a l’hora de votar es tinga cada vegada més en compte el “candidat”. Per això analitzar la valoració dels candidats per part dels electors dels diferents partits pot resultar de gran utilitat per a entendre un poc més el que ha passat en unes eleccions.

Anem a pams. La línia negra amb els quadrats representa el % de ciutadans que coneixen als diferents candidats. D’entrada podem observar tres situacions: els coneguts per una ampla majoria (més del 90%): Zapatero, Rajoy i Camps. Per altra els pocs coneguts per la població en general, amb un grau de coneixement inferior al 30%: Marga Sanz i Enric Morera. I per últim, Jorge Alarte, qui supera per poc la barrera del 50%.

La barra blava ens indica la mitjana en la valoració que li dona la societat en el seu conjunt als diferents partits polítics. Sol ser la informació que ix en els mitjans de comunicació però realment dona poca informació interessant, només destacar que cap d’ells arriba a l’aprovat i que Zapatero s’afona per baix del 3.

La barra roja ja ens dona informació més útil: la valoració que cada electorat (segons el record de vot en les autonòmiques d’enguany) dona al seu candidat -o al seu “cap” de partit a Madrid en el cas de Zapatero i Rajoy-. Com veiem, l’electorat més entusiasta amb el seu candidat és el popular que puntuava Francisco Camps per damunt, fins i tot, de Mariano Rajoy. Esta situació es repeteix si en lloc de prendre com a referència l’electorat de cada partit en les autonòmiques de 2011 (C=6,85 i R=6,68), en prenem l’electorat de les generals de 2008 (C=6,74 i R=6,64). Per tant, quan parlàvem de la reducció de la valoració de Camps, no varem tindre en compte que dins del seu electorat el suport total es mantenia intacte. Tot i que l’electorat popular també reconeixia cert desgast en atributs com ara l’honradesa o l’eficàcia, no bastava per afectar la seua valoració general.

En el cas dels votants socialistes sí que es dona una paradoxa. Si ens fixem en les barres roges, és a dir, en el votant socialista de 2011, Jorge Alarte té, fins i tot, una valoració inferior que Zapatero (5,54 i 5,64 respectivament). En canvi, sí ens fixem en l’electorat socialista de 2008, que representa també part del vot que van perdre els socialistes el 22M, la situació és diferent: Alarte supera a Zapatero (5,05 i 4,74).  A falta d’una anàlisi més exhaustiva, tot sembla indicar que el gran handicap del PSOE en estes eleccions va ser la baixa valoració de Zapatero. L’única manera de frenar la fugida de vots era comptar amb un candidat ben valorat, i Alarte estava lluny de poder representar eixe paper. El PSOE no comptava ni amb una marca ni amb un candidat ben valorats per a fer front a estes eleccions.

En el cas d’Enric Morera té una bona valoració. Hauria sigut interessant comptar amb les dades de Mònica Oltra. La valoració de Marga Sanz és superior a la d’Alarte però està clar que el vot d’IU va ser sobretot un vot de marca.

Evidentment, a l’estudi se li pot traure molt més de suc. I quan estiguen disponibles els fitxers de dades, encara més! Però de moment, no volia deixar passar més temps sense fer un primer repàs d’algunes qüestions que m’han cridat l’atenció.

[F. Nexe] Somàlia i la Tomatina

[Publicat originalment a la Fundació Nexe]

Fa uns dies, amb motiu de la Tomatina, Bunyol donava la benvinguda a més de 40.000 turistes. Una festa que fa dos dècades no arribava més enllà de les comarques més properes i tan sols era coneguda per alguns curiosos de la resta de l’Estat, és ara objecte de pel·lícules de Bollywood i reportatges de televisions de tot el món.

Després de monitoritzar algunes converses sobre la Tomatina en les xarxes socials, em va sorprendre les nombroses referències a Somàlia i a la crisi de fam declarada a la zona per part de l’ONU en les regions del sud d’este país. Resumint, criticaven la festa valenciana “mentre a Somàlia els xiquets es moren de fam”.

Accepte, abans que res, que xoca la imatge de 40.000 persones llançant-se aliments en bon estat. Però per poc que ho pensem, ens adonem que vivim en una societat que en estiu es dedica a posar-se a remulla en aigua potable (mentre les dones africanes centren la seua vida a buscar aigua, generalment no potable i a kilòmetres de distància, per a la casa); que celebra les unions matrimonials llançant arròs (que també és un aliment); o que compta amb avançades clíniques i una atenció professional de qualitat per als seus animals de companyia (mentre a l’Àfrica subsahariana no poden permetre’s comprar mosquiteres per a mitigar el problema de la malària), etc.

Ni la Tomatina, ni les piscines, ni l’arròs en les bodes, ni cuidar els nostres animals de companyia són la causa dels problemes de fam en el món ni la seua (auto)prohibició ajudarà a resoldre la tragèdia humana que suposa no poder alimentar milions d’éssers humans. En el fons, quan relacionem estos temes, el que busquem és tranquil·litzar la nostra consciència davant un contrast moralment inacceptable: mentre uns ens llancem menjar, altres es moren de fam.

El problema és que generalment ens limitem a constatar la immoralitat, a criticar-la i a continuar vivint amb la consciència tranquil·la. Però les nostres consciències tranquil·les no donaran menjar a ningú.

El problema és…

Si quan parlem de la Tomatina, no ho fem de la gran tragèdia que suposa per als somalis viure en un Estat fallit (segons Foreign Policy, l’Estat més fallit del món) en constant guerra civil des de fa més de 20 anys i amb una lluita de poder que impedeix fins i tot la distribució de l’ajuda internacional més urgent.

Si quan parlem de la Tomatina, ens oblidem que la solució permanent no depèn de constants enviaments d’aliments sinó d’un paquet d’inversions en infraestructures bàsiques, de formació en tècniques agrícoles, d’introducció de tecnologia que augmente la productivitat per hectàrea cultivada i els permeta assolir la sobirania alimentària, és a dir, la capacitat del país de produir el necessari per a alimentar la seua població.

Si quan parlem de la Tomatina, deixem de banda els efectes sobre la volatilitat dels preus dels aliments de l’especulació; o les negatives conseqüències que a mitjà i llarg termini tindrà el canvi climàtic sobre les economies rurals poc desenvolupades.

En definitiva, és un problema si amb les tomaques de Bunyol amaguem la realitat: dia a dia el món es desperta i es gita amb esta tragèdia i, al mateix temps, amb els mitjans per a poder posar-hi fi.

Responsables n’hi ha molts, però sobretot una comunitat internacional que no ho veu com una prioritat. I quan en la comunitat internacional estan presents estats democràtics com el nostre, alguna responsabilitat ens deu pertocar als ciutadans. Però no per tirar tomaques l’últim dimecres d’agost, sinó per no exigir una acció decidida per a posar fi a la fam i a la pobresa extrema. Serem una societat més madura si passem del sentiment de culpa al sentit de la responsabilitat com a ciutadans.

PS: Dit tot això, Bunyol té un problema comunicatiu si la seua gran festa turística és percebuda com a immoral o poc sensible amb la dura realitat de gran part de la humanitat, perquè la ciutat sencera serà vista d’eixa manera. Per a contrarestar esta imatge, ben podrien donar part dels beneficis econòmics de la festa a ajudar ONG centrades en la lluita contra la fam.

#Equofacts

Un caluroso día de Agosto, con la rebaja de calificación de la deuda americana en las portadas de todos los periódicos un partido político está a punto de ser el tema más importante del día a nivel español en Twitter. ¿El PP por algunas declaraciones de González Pons? ¿El PSOE por algún golpe de efecto “con R de Rubalcaba”?

Ninguno de ellos. El protagonista del día ha sido Equo, una formación ecologista que pretende entrar en el Congreso en las elecciones de Noviembre próximo. ¿La razón? A las 15.30 publicaba un tweet en el que recordaba el aniversario de la bomba de Hiroshima. Hasta ese punto, nada podía hacer presagiar la “tormenta twitera” que vendría poco después. Ahora bien, desde la formación ecologista sentenciaban: “Hoy más que nunca, #NuclearesNO”.

A las 15.45, un usuario de twitter (@teleoperador) hace una mención jocosa sobre el tweet de Equo recordando al mismísimo Bisbal (Los #Bisbalfacts ya causaron furor durante las revueltas egipcias con sus referencias a la poca gente que había visitando las pirámides).

A partir de ahí, los tweets usando la misma estructura se suceden (algunos más graciosos que otros, ciertamente) ocupando durante todo el día la primera posición como tema del momento (trending topic) en Twitter. Aún así, hasta las 19.17 Equo no responde a la polémica, y lo hace reincidiendo en la comparación y agradeciendo, eso sí, la publicidad.

Ciertamente no es una mala reacción (menos aún comparándola con la reacción de Bisbal, o de Alejandro Sanz a polémicas parecidas). Aún así, tengo la sensación que no han sabido, de momento, aprovecharlo. Hoy, miles de personas han conocido su partido. Mañana, posiblemente, en algunos medios de comunicación tradicionales, aparezcan referencias a este tema. Un partido con muy poca atención mediática cuenta con un momento de gloria y desde las 16 hasta las 19, se echan una “siesta”.

Hay que recordar que hablamos de un partido que ha promovido hashtags en algunos momentos (#somosequo está recogido en su página web). Una opción electoral que busca el apoyo de un sector de población hiperconectado a las redes: jovenes, urbanos y postmaterialistas.

Lo importante no era justificar si la comparación es acertada o no, si debe ser motivo de burla o no. Lo importante era aprovechar el momento al máximo, establecer conversaciones, dar a conocer Equo. Incluso podrían haber elaborado un microsite en la página web que jugando con los #equofacts presente las principales ideas de la formación.

La falta de reflejos de Equo no es un caso aislado. La relación entre los partidos políticos de nuestro entorno y el mundo 2.0 deja mucho que desear. Hace unas semanas, los “hooligans” del PP y del PSOE se enzarzaron en una batalla para situar sus respectivos hashtags como temas del momento. ¿Realmente creen que eso sirve de algo si no se generan conversaciones en torno a ellos?

En los partidos falta una aproximación más profesional a las redes. Falta un uso estratégico de las mismas: con objetivos, planificación, líneas de acción para vertebrar y dinamizar la comunidad; monitorización de las redes, evaluación de resultados, etc.

Y sobre todo, a los partidos les hace falta ser conscientes de una cosa. Hoy en día, en un contexto de saturación de información y contenidos, es difícil que una marca tenga un minuto de atención de los “consumidores”. Si se trata de una marca nueva, más difícil aún. Y tratándose de una marca política, ni qué decir. Por eso cuando se tiene, hay que aprovecharlo al máximo. Estamos en agosto, pueden argumentar desde Equo. Por eso mismo, estamos en campaña.

R de Rubalcaba: Cifras y Letras.

Racional, Rápido, Razonable, Realista, Receptivo, Reconocido, Reconocible, Recto, Reflexivo, Reformista, Regenerador, Relajado, Relator, Relevante, Renovador, Reposado, Representativo, Resistente, Resolutivo, Respetable, Respetuoso, Responsable, Riguroso, Risueño…. Así define a Rubalcaba el video de presentación que ha preparado el PSOE para el acto de proclamación de esta mañana en Madrid.

En un discurso de una hora y cuatro minutos, el ya candidato socialista, ha dado inicio a la precampaña electoral, exponiendo los cuatro ejes que guiarán su programa electoral. Lo ha hecho de pie (esta vez ha dejado el taburete), envuelto por personas, y acompañado a su izquierda por el lema de precampaña, los tres verbos de cabecera: escuchar, hacer, explicar. Lo ha hecho, además, con un discurso no leído sino desarrollado de manera natural a través de unas ideas fuerza, de unas prioridades para su proyecto, que el mismo Rubalcaba apuntaba como “Lo urgente, crear empleo; lo importante, hacer una economía sana; lo nuestro, la igualdad de oportunidad; y lo que nos piden, los cambios en la política y democracia”.

Constantes guiños a las demandas del 15-M. Ha hablado de 2.0, de reivindicar la política frente a los mercados, de conseguir más Europa, de reformar el sistema electoral –propone el sistema alemán-, de recuperar impuestos –como el de patrimonio- o establecer algunos nuevos –para los beneficios de la banca-. En definitiva, ha impregnado su discurso con ciertas dosis de “indignación”, demostrando el éxito de este movimiento introduciendo en la agenda política unas propuestas que hace unos meses eran totalmente ignoradas.

Resumiendo, un discurso muy bien pensado (porque responde, en cierta medida, al sentir general en la sociedad), muy bien escrito (porque tenía una estructura clara, unos titulares llamativos y unas frases clave eficaces)  y muy bien explicado (con una gran naturalidad y algunas dosis de humor) .

Rubalcaba, pese a ser de ciencias, ha confirmado que controla las letras. Pero frente a las letras, Rubalcaba deberá enfrentarse a las cifras. Los cerca de 5 millones de parados que le recordará día si y día también el PP; el 40% de paro juvenil que condiciona la vida de toda una generación; los más de 10 puntos de distancia con Rajoy que señalan las encuestas  y sobre todo, los 5 años que lleva en el gobierno de Zapatero.

Cinco años que le abren una gran brecha de credibilidad para proponer medidas. ¿Por qué no recuperar el impuesto de patrimonio ahora? ¿Por qué no gravar los beneficios de la banca? Si es el camino correcto, ¿Por qué no emprenderlo ahora?

Las letras, que llaman a nuevos horizontes, a adaptarse a los cambios manteniendo los valores, a superar adversidades y afrontar los retos. Las cifras, que apelan a los hechos, a la dura realidad, a lo contrastable.

En esto campo de batalla se enfrentarán Rajoy y Rubalcaba. Pero también habrá otros protagonistas (pienso en UPyD o en Equo). No será  solo una batalla entre las cifras y las letras o entre la izquierda y la derecha, sino entre lo nuevo y lo antiguo. Y ahí, puede haber sorpresas.

Indignats: ¿L’esquerra que no és d’esquerres?

[ Publicat originalment en la Fundació Nexe]

Molt s’ha escrit ja sobre  el “moviment 15-M”. Qualsevol intent de traure conclusions definitives sobre este tema és inútil: es tracta d’un fenomen actual i dinàmic. Per tant, no pretenc en estes línies teoritzar sobre la indignació, sinó compartir algunes de les reflexions que m’han vingut al cap en estes setmanes.

Per començar, m’ha sorprés la sorpresa d’alguns pel sorgiment d’este moviment. Els ingredients estaven, i ben presents, en la societat: una desafecció cap als polítics, vistos com a tercer problema de l’Estat en les enquestes del CIS; una crisi econòmica que ha colpejat especialment els joves, víctimes de taxes d’atur superiors al 40% i d’un alt nivell de precarització laboral (hui en dia, qualsevol amb una carrera, màster i idiomes signaria per ser un dels abans denigrats “mileuristes”). I és que la qüestió no és que en termes materials esta generació estiga pitjor que altres anteriors, sinó que ha perdut l’esperança de progressar i és conscient que no podrà oferir als seus fills l’ajuda que en estos moments poden tindre dels seus pares. Per tant, el que realment hauria de sorprendre és el que ha tardat a moure’s alguna cosa, amb tot este substrat.

En segon lloc, crec que és innegable l’èxit del moviment quant a simpatia social. Les diferents enquestes que s’han fet (abans i després d’episodis tan lamentables com els del Parlament català) demostren que compten amb un grau de suport prop del 65%, i un 80% que considera que “tenen raó” en les seues reivindicacions (xifres de les enquestes de Metroscopia per a El País, similars a la resta que s’han fet). El suport és superior al rebuig en tots els grups d’edat i en tots els segments de votants, tot i que ho és especialment en els menors de 54 anys i en els votants de PSOE i IU. Un altre indicador de l’èxit d’este moviment és la introducció en l’agenda social (el debat quotidià) i cada dia més en l’agenda política de temes com ara la dació en pagament per als hipotecats, els efectes negatius del bipartidisme o la responsabilitat de les entitats bancàries i financeres que han rebut ajudes públiques.

Com podem observar a la gràfica (extreta del diari El País, el 26 de juny),  les propostes  concretes del moviment també compten amb un grau de suport altíssim. Són propostes que podríem situar sense cap problema en un àmbit ideològic de l’esquerra o el centre-esquerra i que, de fet, són presents als programes d’alguns partits minoritaris des de fa temps.

Sobta, per tant, que només un 29% dels ciutadans els definisca com un moviment “més bé d’esquerres” i la majoria (un 59%) pense en ells com “sense una tendència política concreta”. I és que potser en això rau gran part de l’èxit d’este moviment: Han sabut superar el debat de l’eix esquerra i dreta que el bipartidisme polític i mediàtic han acabat simplificant en una identificació “esquerra = PSOE. Dreta =PP”. Amb eixe marc mental, s’entén millor que les propostes dels “indignats”, vistes com una resposta a les polítiques del bipartidisme puguen ser definides com “ni d’esquerres ni de dretes”.

L’eix esquerra-dreta amb el seu arrelament històric ha generat uns forts vincles emocionals en molts casos (amb el cas extrem de la Guerra Civil) i ha servit per a simplificar la lluita política en un context on els ciutadans ni tenen el temps ni els recursos per a informar-se del dia a dia de l’activitat partidista ni dels programes electorals dels partits. No serà igual per a les  noves generacions, que compten amb un major grau de formació, amb mitjans d’informació (i d’interacció) alternatius, i que estan socialitzats políticament en un context on tant l’esquerra (entesa com el PSOE) com la dreta (entesa com el PP) ofereixen respostes ben paregudes a la crisi econòmica.

Els “indignats” han aconseguit transmetre el seu missatge (que es podria resumir en: “no pagarem la crisi que han generat uns altres”) amb èxit, en gran part gràcies a no haver caigut en l’esquema de la dreta i l’esquerra. Com deien per les xarxes socials: “No existe izquierda ni derecha, somos los de abajo y vamos a por los de arriba.”

Paradoxalment, fugir de l’esquerra d’etiqueta ha sigut la millor forma per a garantir l’èxit social de propostes d’esquerres vistes ara com de “sentit comú”.

Els partits d’esquerres alternatius al PSOE han d’afrontar esta paradoxa. Sabent d’on provenen, no poden obviar que els esquemes tradicionals ja no són assumits per grans sectors de la població, que els veuen com a esquemes falsos, antics i superats. Això, com hem vist amb el moviment del 15-M, pot ser una molt bona notícia per a les idees més progressistes. Que sàpiguen aprofitar esta oportunitat o no, és un altre tema.