Tornem?

Estic segur de que no sóc l’únic. Entre faenes i divertiments diversos, de sobte, caus en que no actualitzes el blog des de fa any i mig. I llavors et proposes mantindre’l, encara que siga, com un recull d’allò que escrius per altres llocs. O potser com un altaveu d’allò que no escric per altres llocs… No ho sé.

 

NO: La pel·lícula, la campanya i el paper del màrqueting polític.

NO La Película – Trailer Oficial

Demà, 8 de febrer, s’estrena a Espanya la pel·lícula “NO”, que narra la campanya del plebiscit xilé de 1988 des del punt de vista dels opositors a la dictadura de Pinochet. El context del plebiscit va ser el següent: el dictador estava convençut que comptava amb el suport de la majoria de la societat xilena, però davant de les pressions internacionals i la caiguda dels diferents règims militars d’Amèrica Llatina, necessitava un vernís democràtic. Així és com va apostar per realitzar una consulta ciutadana sobre la seua continuïtat. Durant la campanya, tant el govern com l’oposició tindrien un espai de 15 minuts diaris en la televisió per a donar a conéixer el seu missatge.
Es tractava d’una oportunitat enverinada per a l’oposició. Després d’anys de persecució, assassinats i repressió, tenien la possibilitat d’intentar convéncer els xilens que feia falta tirar Pinochet i instaurar una verdadera democràcia.

La pel·lícula és molt bona. A més de recrear l’ambient i utilitzar material audiovisual original, reflecteix un conflicte que es dóna –De forma més o menys explícita- en totes les organitzacions polítiques sobre quin paper ha de jugar el màrqueting polític. El protagonista, un jove publicista anomenat René Saavedra, busca aplicar en esta campanya els seus coneixements en publicitat comercial. I el conflicte es fa evident: hi ha massa en joc, i els promotors del NO porten molt de temps callant.

Per a entendre este tipus de conflictes podem usar el model de Lees-Marshment, que proposa tres tipus d’organitzacions segons el paper que juga el màrqueting polític en elles:

  • Partits orientats al producte: Sostenen les seues idees i polítiques, assumint que els votants es donaran compte, per ells mateixos, que són les que més els convenen i, per tant, els votaran. Si no aconsegueixen els resultats esperats, conclouran que els votants no se n’han adonat, per algun motiu, que realment eren la millor opció. Convençuts que mantenen la raó es negaran a introduir canvis esperant que la societat s’adone. 
  • Partits orientats a la venda: Creuen en les seues pròpies idees i polítiques però també són conscients que estes han de ser atractives per a l’electorat. No canvien les seues propostes per a donar-li als votants exactament el que demanen, però sí que busquen aconseguir que els votants desitgen l’oferta del partit. De fracassar, busquen introduir millora. Per exemple, amb una major professionalització en els seus equips de comunicació o un millor ús de les ferramentes d’investigació social i persuasió.
  • Partits orientats al mercat: Investiguen l’electorat per a identificar les seues demandes i necessitats i a partir d’estes dissenya les seues propostes, tipus de candidat i el seu comportament per a satisfer els votants. No intenta canviar el que vol la societat, sinó donar-los exactament el que desitgen. Si fracassen, buscaran redissenyar la seua oferta política amb la informació provinent d’enquestes, focus groups, etc.

Podem traslladar este model a la pel·lícula, encara que no es tracta d’unes eleccions sinó d’un plebiscit en unes circumstàncies molt especials. Mentres que el publicista defén l’orientació de la campanya cap a la venda (adaptant el missatge i les peces de comunicació a la situació social xilena, identificant segments de votants a qui apel·lar, etc), els partits que componen la coalició pel NO tenen una altra visió, més orientada cap al producte (cap al rebuig de la dictadura). Així, defenen que és una evidència que la democràcia és millor que un sistema autoritari, i que per tant, només necessiten mostrar amb tota la seua cruesa la situació del règim de Pinochet, perquè tot l’electorat tinga accés a eixa evidència.

Finalment, triomfa la idea d’una campanya orientada a vendre el NO a àmplies capes de la societat. Per a això, segueixen una estratègia per a neutralitzar la gran amenaça: la por. Eixe por situava al potencial electorat del NO en la indecisió entre anar a votar per esta opció, o abstindre’s i no participar en el plebiscit. Esta indecisió afectava fonamentalment dos sectors de la societat prou dispars: les persones majors que associaven la democràcia amb l’última experiència de crisi i inestabilitat, i els jóvens que no sentien que la seua oposició poguera canalitzar-se a través d’un plebiscit organitzat pel propi govern.

Per a combatre la por, la campanya pel NO es va basar en un concepte molt simple: l’alegria. “Xile, l’alegria ja ve”. Encara que va haver-hi espai també per a la reivindicació de la memòria als desapareguts o la denúncia de la repressió, va predominar la crida al futur amb optimisme i il·lusió:

Chile la Alegria ya viene

Els resultats, amb algun gest de manipulació per part de Pinochet, va ser de 55.99% per al NO i 44,01% per al SI.

En definitiva, esta pel·lícula és una bona mostra dels conflictes que sorgeixen en les organitzacions pel paper de les ferramentes del màrqueting en la comunicació. I especialment, en aquelles opcions que estan convençudes que les seues idees tenen, per si mateixes, el suficient pes per a ser assumides per la població.

Claro como el agua?

No són pocs els qui, preguntats sobre les causes de l’hegemonia del PP a València apunten directament a la “Guerra del Aigua” que es va generar al voltant del Plan Hidrológico Nacional impulsat pel govern Aznar en la seua segona legislatura.

Les posicions que va prendre cada partit sobre el transvasament de l’Ebre han configurat el mapa polític espanyol dels últims anys. A Catalunya i Aragó, el PSOE va veure recompensada la seua oposició frontal al PHN, mentres que a València, Múrcia i l’est d’Andalusia, el Partit Popular va enfortir les seues posicions i va frenar qualsevol intent d’avanç del PSOE.

El PP valencià, ha sabut utilitzar el tema del transvasament per a situar-se com “defensor dels interessos dels valencians” i lapidar la imatge dels diferents dirigents socialistes, com a contraris a estos interessos. Que l’Ebre desemboque a Catalunya, li ha permés també, connectar amb el sentiment de greuge comparatiu davant els catalans, prou estés en la societat valenciana. El projecte de transvasament d’aigua del Segre cap a Barcelona, va reforçar tots estos missatges i el conjunt de la narrativa sobre l’aigua.

Amb quins instruments ha comptat el PP?

Principalment dos: Per una banda, la televisió autonòmica ha mantingut el tema de l’aigua com una issue important de l’agenda social. Fins i tot les inundacions cícliques a la conca de l’Ebre han sigut analitzades dins de la lògica de l’absència del PHN.

Per altra, la Generalitat, a través d’una fundació va llançar diferents campanyes publicitàries, que incloïen spots televisius. Amb el lema “Claro como el agua” i el símbol del got d’aigua, defensaven el transvasament:

Una part molt important de l’èxit de l’estratègia dels conservadors ha sigut lligar el transvasament de l’Ebre amb els interessos dels agricultors, connectant amb l’imaginari col·lectiu valencià.

A quasi 10 anys des de que va començar la guerra de l’aigua a Espanya, la temàtica comença a mostrar signes d’esgotament. Caldrà veure si el PP torna a promoure esta polèmica des del govern, en cas de guanyar les eleccions. N’hi haurà una nova guerra de l’aigua? Tornaran a repetir-se els posicionaments o n’hi haurà sorpreses?

[ Este post forma part de la campanya “Blog action day” que proposa un tema per a ser tractat per tots els blogs el mateix dia. Més informació a Actuable (castellà) i Change.org (anglés). ]

Notes: Albert Medran també s’ha sumat al Blog Action Day  tractant el tema des d’un punt de vista similar.

Foto de Visentico

De “Pepiño” a José Blanco

Des de fa un temps, José Blanco és un dels polítics que millor està treballant la seua imatge (en sentit ampli). Quan va ser nomenat ministre de Foment va començar una evolució amb un gran repte: deixar enrere el Pepiño que dia a dia eixia a contestar al PP.

I realment, no ho està fent gens malament. Hui estrenava en una entrevista en EL PAIS una nova imatge.  S’ha operat de la vista per poder llevar-se les ulleres i este és el resultat:

Esta foto m’ha fet recordar dos escrits que vaig llegir per la blogosfera sobre Blanco i la seua transformació.

Pau Canaleta apuntava en l’estiu de 2009, les possibilitats que se li obrien al dirigent socialista amb el nou ministeri i com estava sabent aprofitar eixes oportunitats per forjar-se la seua imatge. Entre altres coses, feia referència a la possibilitat de donar bones notícies (inversions, sempre agraïdes) i la capacitat de triangular, mostrant una bona relació amb Esperanza Aguirre i Francisco Camps, per exemple.

Per altra banda, fa poc varem viure un episodi paradigmàtic d’una bona estratègia comunicativa: la batalla amb els controladors aeris. De fet, en la introducció de l’entrevista, el periodista qualifica este episodi com a “imprudent”. Res més lluny de la realitat! Albert Medran va escriure sobre açò, com a bon exemple de construcció de la història personal a través d’un relat on Blanco va exercir de protagonista i els controladors d’antagonistes (i prou antipàtics per tota la gent que pateix la crisi).  Els diferents episodis de la crisi van acabar, finalment, en un final feliç amb la “mà dura” de Blanco com la idea que va surar l’ambient durant mesos.

És evident que tot i això encara li queda molt de treball per davant. En el propi sondeig que publica hui EL PAIS, obté 8 punts negatius en la valoració com a ministre. De fet, les retallades al seu ministeri li han fet portador de notícies no precisament bones. Així i tot, a poc a poc, va aconseguint el seu objectiu: una imatge autònoma, amb uns atributs diferents als que tenia com a Secretari d’Organització del PSOE.

Queda una pregunta en l’aire. Quins seran els seus plans de futur?

Asunción, l’Obama valencià?

Ja vaig avisar-vos. Este blog pretén ressaltar la part més refrescant de la política. I què millor que començar per l’enèsima lluita caïnita al sí del PSOE valencià. El protagonista, Antoni Asunción, qui intentarà disputar en primàries la candidatura a la presidència de la Generalitat a Jorge Alarte (secretari general), ho té molt clar i ha començat comparant-se –i fent broma, se suposa- amb Obama. Diu que el de Chicago tampoc era el candidat del partit i va guanyar les primàries.

N’hi ha algunes diferències que Asunción no hauria d’oblidar quan es compara amb el president nord-americà.

En primer lloc, Obama es va presentar com el paradigma del canvi. Renovació al 100%. Renovació, no només en el cognom –que també va ser important davant les dinasties Bush & Clinton- sinó també en les maneres, l’estil, la forma de fer política. Antoni Asunción va ser ministre d’Interior amb Felipe González –dimitit pel cas Roldan-; va formar part de les diferents lluites internes del socialisme valencià dels 90;  va perdre les primàries per a les eleccions de 1999 davant Joan Romero tot i que després de la renúncia d’este va encapçalar la candidatura estavellant-se davant el fenomen Zaplana.  És part d’una determinada generació de polítics, que ha esgotat el seu crèdit polític i que només la mediocritat del lideratge actual del PSOE li atorga certa atenció mediàtica. Amb eixa biografia, com encaixen les paraules renovació i canvi al relat de la seua candidatura? Feu la prova de buscar-lo al google, tant en webs com en fotos: el resultat és clarificador.

En segon lloc, València o Espanya no són els EEUU, ni el PSPV-PSOE és el Partit Demòcrata. Mentre que les primàries són part fonamental del sistema política nord-americà, ací són més bé una excepció. Mentre allà permeten obrir el partit a la societat, ací són un nou camp de batalla de les diferents famílies orgàniques.  Ací, la societat no sol percebre un debat de projectes o una obertura del partit, sinó la baralla interna, la divisió i la incapacitat de posar-se d’acord. “Si no saben governar el seu partit, com van a poder governar el país”. La ciutadania vol més democràcia interna  als partits (ho diu en les enquestes), però castiga sense contemplació les divisions internes (ho diu en les enquestes i ho confirma en les eleccions).

Potser en este cas, el moviment d’Asunción no siga més que un farol, buscant certa presència en els comités electorals. De forçar les primàries, té poques possibilitats de guanyar-les, i més davant l’acord Alarte-Puig (que es van enfrontar en l’anterior congrés del partit). Però suposa un nou exemple de per què el PP obté un avantatge tan gran en eleccions i enquestes tot i els casos de corrupció i l’estat de l’economia valenciana: els “altres” es dediquen a estes coses.

Comencem?

Benvingut o benvinguda al meu blog: Política i fartons, on, tot i el títol, bàsicament parlarem de política i gens -o molt poc- de fartons. Amb el nom, a més de donar-li el toc valencià a l’assumpte, vull convidar-vos a disfrutar d’alguns aspectes de la política tant com si estiguereu gaudint d’un got d’orxata de xufa fresca i un parell de fartons casolans. Pot sonar una mica prou rebuscat, però cada dia és més evident que cal refrescar la política per evitar el cansament o l’indiferència de la gran majoria de ciutadans.

Conceptes com la política 2.0, la telepolítica, el stoytelling, l’e-govern, entre d’altres, no deixen de ser eines que pretenen facilitar la comunicació entre els polítics i la ciutadania, partits i votants, institucions i governats. Fa temps que porte al cap la idea de fer un blog sobre esta temàtica, però ara que dedicaré els pròxims mesos a formar-me en este àmbit, m’he decidit. A la vostra dreta trobareu alguns dels blogs que he anat seguint, i que m’han ajudat a saciar part del meu interés per este món. Este, com imaginareu, no és un blog d’un expert. En un principi vaig pensar que això podia ser un entrebanc a l’hora de posar-lo en marxa, però al meu cap s’ha imposat la idea que l’aprenentatge serà més interessant, útil i divertit si el compartisc amb vosaltres.

Per tant, i amb el vostre permís (ah, i amb la participació de tan il·lustres convidades), donem per inaugurat este blog!