Moltes vagues en una

El dijous passat es va viure una nova jornada de vaga general. Però tant esta vaga com la de 2010, han sigut diferent de les de 2002, o les dècades dels 90 i 80. Per diverses raons:

En primer lloc, pel seu seguiment més discret. Les dades més objectives —com ara les de consum elèctric— apunten a un seguiment similar de la vaga de dijous amb la de 2010 contra la reforma laboral de Zapatero, amb una reducció mitjana del 14,3% de consum enfront de les xifres d’entre el 20% i el 35% de les vagues de 2002, 1994 i 1988.

En segon lloc, perquè estes vagues es produeixen en un context de fort descrèdit dels seus convocants. Els sindicats majoritaris, tot i la seua forta implantació en alguns sectors concrets (com ara el sector públic o part de la indústria) no han sabut —o pogut adaptar-se— a la realitat de bona part de la població activa, que pateix una forta temporalitat que complica la seua sindicalització.

Però, a més, el paper dels sindicats com a referent social es troba en entredit. Atenent a les dades d’estudis del CIS, la confiança que generen estes organitzacions entre la ciutadania ha patit un fort desgast en els últims anys.

Per a fer-nos una idea, les xifres de confiança envers els sindicats el 2010 són molt semblants a les que generen les entitats bancàries.

No és d’estranyar que els mitjans de la dreta utilitzen constantment este sentiment a favor dels seus posicionaments (com quan parlen del fracàs sindical o vaga sindical). De fet, des d’entorns progressistes s’han realitzat estudis sobre la càrrega negativa del concepte «sindical» hui en dia.

Dijous passat vàrem viure una jornada de vaga general. Els piquets, els incidents aïllats, les rodes de premsa dels sindicats i del govern o la batalla de xifres de seguiment, són símbols que formen una mena de ritual de les vagues. Esta forma de fer vaga té una gran incidència en alguns sectors de l’economia (i de la societat), però per a la majoria no tenen gran significació.

Conceptes com esquirol semblen llunyans a qui té un contracte de dos mesos que està a punt d’acabar o a qui a dures penes pot pagar la quota d’autònom. Les queixes sobre l’acomiadament amb 20 dies per any treballat sonen alienes a qui encadena contractes temporals, jornades de pràctiques o beques.

Esta distància entre els treballadors sindicalitzats i la realitat de bona part de la societat era previsible. Per això, i perquè van respectar els serveis mínims, els sindicats no esperaven una paralització del país. El dia de hui, cap vaga pot aconseguir-ho de manera pacífica. Del que no estic tan segur és de si els sindicats esperaven que després del discret seguiment de la vaga, es produïren les massives manifestacions de la vesprada.

I esta fou una altra vaga. En la manifestació, segurament era molt important la presència dels sindicats i dels que havien secundat la jornada de vaga. Però també hi havia una presència destacable dels que no van poder fer vaga però volien mostrar el seu rebuig a la reforma laboral i a la situació que vivim: estudiants, autònoms, treballadors temporals.

Conec algun cas de qui va ser insultat al matí quan anava a treballar per un piquet «informatiu» i a la vesprada acudia a la manifestació (tal com tenia pensat des d’un principi).

Darrere de l’èxit de convocatòria del 15-M (en maig i el 15 d’octubre del 2011) i d’altres moviments similars hi ha molt d’açò: sectors de la població que no compten amb referents per a canalitzar les seues reivindicacions o expressar el seu malestar. En este cas, mentre que l’esquema de vaga era poc aplicable per a moltes situacions, la manifestació va generar un espai de trobada de moltes sensibilitats diferents amb un punt en comú: el rebuig a la reforma laboral.

Per tant, per a les vagues que vindran (i supose que més prompte que tard), val més que tots ho mirem amb una perspectiva diferent. Perquè segurament hi haurà més d’una vaga el mateix dia. Potser hi haurà una vaga diferent per cada persona indignada amb el que estem vivint.