Moltes vagues en una

El dijous passat es va viure una nova jornada de vaga general. Però tant esta vaga com la de 2010, han sigut diferent de les de 2002, o les dècades dels 90 i 80. Per diverses raons:

En primer lloc, pel seu seguiment més discret. Les dades més objectives —com ara les de consum elèctric— apunten a un seguiment similar de la vaga de dijous amb la de 2010 contra la reforma laboral de Zapatero, amb una reducció mitjana del 14,3% de consum enfront de les xifres d’entre el 20% i el 35% de les vagues de 2002, 1994 i 1988.

En segon lloc, perquè estes vagues es produeixen en un context de fort descrèdit dels seus convocants. Els sindicats majoritaris, tot i la seua forta implantació en alguns sectors concrets (com ara el sector públic o part de la indústria) no han sabut —o pogut adaptar-se— a la realitat de bona part de la població activa, que pateix una forta temporalitat que complica la seua sindicalització.

Però, a més, el paper dels sindicats com a referent social es troba en entredit. Atenent a les dades d’estudis del CIS, la confiança que generen estes organitzacions entre la ciutadania ha patit un fort desgast en els últims anys.

Per a fer-nos una idea, les xifres de confiança envers els sindicats el 2010 són molt semblants a les que generen les entitats bancàries.

No és d’estranyar que els mitjans de la dreta utilitzen constantment este sentiment a favor dels seus posicionaments (com quan parlen del fracàs sindical o vaga sindical). De fet, des d’entorns progressistes s’han realitzat estudis sobre la càrrega negativa del concepte «sindical» hui en dia.

Dijous passat vàrem viure una jornada de vaga general. Els piquets, els incidents aïllats, les rodes de premsa dels sindicats i del govern o la batalla de xifres de seguiment, són símbols que formen una mena de ritual de les vagues. Esta forma de fer vaga té una gran incidència en alguns sectors de l’economia (i de la societat), però per a la majoria no tenen gran significació.

Conceptes com esquirol semblen llunyans a qui té un contracte de dos mesos que està a punt d’acabar o a qui a dures penes pot pagar la quota d’autònom. Les queixes sobre l’acomiadament amb 20 dies per any treballat sonen alienes a qui encadena contractes temporals, jornades de pràctiques o beques.

Esta distància entre els treballadors sindicalitzats i la realitat de bona part de la societat era previsible. Per això, i perquè van respectar els serveis mínims, els sindicats no esperaven una paralització del país. El dia de hui, cap vaga pot aconseguir-ho de manera pacífica. Del que no estic tan segur és de si els sindicats esperaven que després del discret seguiment de la vaga, es produïren les massives manifestacions de la vesprada.

I esta fou una altra vaga. En la manifestació, segurament era molt important la presència dels sindicats i dels que havien secundat la jornada de vaga. Però també hi havia una presència destacable dels que no van poder fer vaga però volien mostrar el seu rebuig a la reforma laboral i a la situació que vivim: estudiants, autònoms, treballadors temporals.

Conec algun cas de qui va ser insultat al matí quan anava a treballar per un piquet «informatiu» i a la vesprada acudia a la manifestació (tal com tenia pensat des d’un principi).

Darrere de l’èxit de convocatòria del 15-M (en maig i el 15 d’octubre del 2011) i d’altres moviments similars hi ha molt d’açò: sectors de la població que no compten amb referents per a canalitzar les seues reivindicacions o expressar el seu malestar. En este cas, mentre que l’esquema de vaga era poc aplicable per a moltes situacions, la manifestació va generar un espai de trobada de moltes sensibilitats diferents amb un punt en comú: el rebuig a la reforma laboral.

Per tant, per a les vagues que vindran (i supose que més prompte que tard), val més que tots ho mirem amb una perspectiva diferent. Perquè segurament hi haurà més d’una vaga el mateix dia. Potser hi haurà una vaga diferent per cada persona indignada amb el que estem vivint.

Primavera polar: la resposta del PP a les protestes

Ha sigut un mes ben mogut per terres valencianes. En unes setmanes els carrers de la capital han viscut les majors mobilitzacions en els últims temps, unes càrregues policials sense precedents (per la seua desproporció i pel perfil de les víctimes de les porres), a més de nous escàndols polítics, que afecten el màxim referent de la història política valenciana de les últimes dècades: Rafael Blasco.


Intentant prendre una certa perspectiva sobre la política valenciana, ens trobem uns evidents signes de desgast de l’hegemonia popular. En les últimes eleccions, amb el vent a favor del vot PP a escala espanyola, ja es va notar algunes mostres d’esgotament del PPCV, centrades especialment a la ciutat de València.

I això no és un detall sense importància: no només per la importància poblacional de la ciutat i la seua àrea metropolitana sinó pel seu propi simbolisme. Va ser a València on PP i UV aconseguiren la victòria que avançava la de Zaplana en les autonòmiques de 1995. A més, cap figura representa tan bé la permanència i la solidesa electoral del projecte del PP com l’alcaldessa de València, Rita Barberà (com a dada, és simptomàtic que des de l’alcaldia haja conegut cinc presidents de la Generalitat diferents: Lerma, Zaplana, Olivas, Camps i Fabra).

Fins ací el context. ¿Què ha passat en les últimes setmanes? Que una desproporcionada actuació policial contra una protesta estudiantil de l’emblemàtic institut Lluís Vives contra les retallades en educació, va obtindre ressò mundial i ha generat un moviment conegut com a Primavera Valenciana que engloba mobilitzacions constants d’oposició a la gestió del Partit Popular en terres valencianes.

Després d’uns primers moments de dubte i de declaracions contradictòries, el Partit Popular ha fet allò que sap fer tan bé: unificar el missatge. «La protesta no és pacífica i està instigada per partits de l’oposició (especialment Compromís), que manipulen els xiquets. A més, no té cap justificació, ja que no existeixen les retallades sinó un ajust temporal a la retribució del professorat.»Dins d’este missatge podem emmarcar desenes de declaracions dels últims dies.

Amb l’arribada de les mascletades vivim, però, un nou episodi amb una xicoteta variació en el missatge: les protestes, a més d’estar instigades per l’oposició, no van contra els polítics sinó contra les falleres majors —i per tant, contra les Falles.

No entraré a analitzar estos argumentaris, sinó el seu propòsit. I és que comença a intuir-se un canvi d’estratègia del Partit Popular. Del president Fabra que diu que, com a pare, també es manifestaria pels impagaments al president Fabra que nega les retallades, hi ha un canvi evident, tot i el curt període de temps entre l’un i l’altre. La meua hipòtesi és que han decidit adoptar una estratègia de polarització de l’electorat i han elegit Compromís com l’enemic a batre.

Des del convenciment que disposen d’un vot dur suficient per a mantindre el poder, tenen un objectiu clar: mantindre mobilitzat el seu electorat presentant l’alternativa de govern com una opció molt allunyada del seu espai ideològic. El PP, per tant, ja no busca nous votants sinó mantindre els que té (i que tenen UPyD i l’abstenció com a principals alternatives). Esta estratègia té, a més, una derivada interna: un enemic comú és el millor antídot contra les divisions internes. Evitar-les és una tasca més que primordial després de la dimissió de Camps.

A esta nova estratègia popular li trobe dos riscos.

El primer és que les xifres no quadren i que mobilitzant el seu “vot dur” no en tinguen prou per a poder guanyar unes eleccions.

El segon és que, triant Compromís —i no el PSOE o EU— com a l’altre pol, s’exposen a una opció que té una major flexibilitat ideològica i que no poden lligar a Zapatero.

El temps dirà si la hipòtesi és certa —i quins són els resultats finals d’esta estratègia—; o si es tracta d’un recurs passatger de deslegitimació de la protesta sense més implicacions a mitjà termini. El temps dirà…

[Foto: Weefz.]

[F. Nexe] 20-N: ¿Canvi de peces o de tauler?

[Publicat originalment a la Fundació Nexe]

Que el 20 de novembre hi haurà canvi de govern no ho dubta ningú. Es tracta d’una evidència que les diferents enquestes electorals ens confirmen i que l’erràtica campanya socialista difícilment podrà revertir. Per tant, no cal aprofundir sobre això. Mariano Rajoy comptarà amb un ampli suport: una més que previsible majoria absoluta fonamentada en una desfeta del PSOE sense precedents (inclosa Andalusia).

Ara bé, el més destacable és que amb les eleccions del 20-N, s’obri un nou cicle polític amb un escenari diferent del que hem viscut en l’última dècada. Per als diferents partits serà el moment d’observar el nou context, redefinir estratègies i repensar posicionaments. Qui s’adapte millor té molt a guanyar, i qui no… patirà les conseqüències.

Centrant-nos en l’àmbit polític valencià, ens podem fer una idea de què significarà el 20-N.

Comencem pel Partit Popular. Els populars segurament ja deuen trobar a faltar els dies en què unes converses i uns tratges protagonitzaven l’actualitat informativa. I és que l’estat financer de la Generalitat i les xifres macroeconòmiques han passat de ser preocupants a ser alarmants. A partir del 20-N s’imposarà la dura realitat després d’uns anys de titubejos: retallades, retallades i més retallades en la terra que se suposava que despertava l’enveja de tota Europa.

Per altra banda, el relat reivindicatiu que tan bé li va anar a Camps enfront de Zapatero es podrà girar en contra dels populars quan la Moncloa siga habitada per Mariano Rajoy. Ja ho veiem amb l’aigua, i després de les eleccions arribarà el torn del finançament i del corredor mediterrani, en què el PP valencià haurà de fer front a posicions tan fortes com les de Cospedal o Arenas.

En el cas del PSOE valencià, el seu futur immediat anirà lligat, en gran mesura, a la capacitat de recomposició del PSOE espanyol. A priori, esta no sembla una tasca gens senzilla. La pèrdua del poder central i la falta de perspectives en l’àmbit valencià agreujaran la manca d’energia i idees que pateixen actualment els d’Alarte. Per altra banda, el tancament en fals de la crisi post 22-M pot acabar en un nou canvi de lideratge començant novament el cicle sense fi dels socialistes valencians. Si triem un nou líder, els socialistes es trobaran en la mateixa situació que fa uns quants anys: amb un candidat desconegut, els serà impossible contrarestar la imatge negativa que hui dia té la marca PSOE.

Esquerra Unida, en canvi, avançarà posicions gràcies a la seua marca (com ja va fer el 22-M), però certament quedarà surant la pregunta de si hauran aprofitat bé una conjuntura tan favorable com l’actual. A escala valenciana, compten amb algunes figures emergents (pense, per exemple, en Ignacio Blanco) que podrien abanderar una renovació —en el missatge, les persones i les formes— més que necessària si realment volen aspirar a alguna cosa més que a aprofitar les desfetes socialistes per a guanyar algun diputat.

I per últim Compromís, que disposa —segons la meua opinió— d’un gran potencial. Amb l’entrada de Joan Baldoví (¿i algú més?) al Congrés dels Diputats tindrà presència a les principals institucions a escala estatal, autonòmica i local (amb l’excepció de l’Ajuntament d’Alacant). I davant les futures contradiccions del PP, la desorientació del PSOE, i una certa rigidesa i falta d’ambició d’EU, es trobarà amb una oportunitat d’or que, si l’aprofiten, els pot reportar un paper central en la pròxima dècada. Així i tot, han de ser conscients que amb el 20-N començarà a esgotar-se l’estratègia basada únicament en una oposició dura amb la qual aconsegueixen una quota de presència mediàtica. Els caldrà oferir «alguna cosa més» (una alternativa global, coherent i possible a allò que critiquen), i aconseguir una major estabilitat organitzativa.

Certament, ens hem centrat fins ara en com les diferents peces hauran de reubicar-se i trobar el seu espai, però no podem deixar de banda que estes es mouran en un tauler diferent:

En primer lloc, el canvi de marc mental que beu del 15-M i que busca anar més enllà de la clàssica divisió d’esquerra i dreta («som els de baix contra els de dalt» d’ací o el «som el 99%» dels EEUU). Este canvi de percepció obri l’escenari a noves opcions polítiques que es centren en propostes econòmiques alternatives i de regeneració democràtica, sense la càrrega simbòlica tradicional d’esquerres. A escala valenciana, Compromís és qui més pot aprofitar esta oportunitat (sempre que intente bastir una alternativa i no només una oposició a allò existent), mentre que, curiosament, UPyD pot fer-ho a Madrid i «zona d’influència».

En segon lloc, cal tindre en compte que el PP arribarà al poder amb la promesa de generar confiança i amb esta, aconseguir la recuperació econòmica i la creació d’ocupació. Si ni una cosa ni l’altra arriben, ¿fins a quin punt podran excusar-se per l’herència rebuda? ¿Fins a quan mantindran el suport d’una ciutadania que confia en una dinàmica similar a la de 1996? Si al 2015 la situació no ha millorat, ¿qui ocuparà l’espai deixat pel PP en un previsible context de desil·lusió col·lectiva?

Com dèiem al principi, el 20-N pot significar molt més que un canvi de govern.

R de Rubalcaba: Cifras y Letras.

Racional, Rápido, Razonable, Realista, Receptivo, Reconocido, Reconocible, Recto, Reflexivo, Reformista, Regenerador, Relajado, Relator, Relevante, Renovador, Reposado, Representativo, Resistente, Resolutivo, Respetable, Respetuoso, Responsable, Riguroso, Risueño…. Así define a Rubalcaba el video de presentación que ha preparado el PSOE para el acto de proclamación de esta mañana en Madrid.

En un discurso de una hora y cuatro minutos, el ya candidato socialista, ha dado inicio a la precampaña electoral, exponiendo los cuatro ejes que guiarán su programa electoral. Lo ha hecho de pie (esta vez ha dejado el taburete), envuelto por personas, y acompañado a su izquierda por el lema de precampaña, los tres verbos de cabecera: escuchar, hacer, explicar. Lo ha hecho, además, con un discurso no leído sino desarrollado de manera natural a través de unas ideas fuerza, de unas prioridades para su proyecto, que el mismo Rubalcaba apuntaba como “Lo urgente, crear empleo; lo importante, hacer una economía sana; lo nuestro, la igualdad de oportunidad; y lo que nos piden, los cambios en la política y democracia”.

Constantes guiños a las demandas del 15-M. Ha hablado de 2.0, de reivindicar la política frente a los mercados, de conseguir más Europa, de reformar el sistema electoral –propone el sistema alemán-, de recuperar impuestos –como el de patrimonio- o establecer algunos nuevos –para los beneficios de la banca-. En definitiva, ha impregnado su discurso con ciertas dosis de “indignación”, demostrando el éxito de este movimiento introduciendo en la agenda política unas propuestas que hace unos meses eran totalmente ignoradas.

Resumiendo, un discurso muy bien pensado (porque responde, en cierta medida, al sentir general en la sociedad), muy bien escrito (porque tenía una estructura clara, unos titulares llamativos y unas frases clave eficaces)  y muy bien explicado (con una gran naturalidad y algunas dosis de humor) .

Rubalcaba, pese a ser de ciencias, ha confirmado que controla las letras. Pero frente a las letras, Rubalcaba deberá enfrentarse a las cifras. Los cerca de 5 millones de parados que le recordará día si y día también el PP; el 40% de paro juvenil que condiciona la vida de toda una generación; los más de 10 puntos de distancia con Rajoy que señalan las encuestas  y sobre todo, los 5 años que lleva en el gobierno de Zapatero.

Cinco años que le abren una gran brecha de credibilidad para proponer medidas. ¿Por qué no recuperar el impuesto de patrimonio ahora? ¿Por qué no gravar los beneficios de la banca? Si es el camino correcto, ¿Por qué no emprenderlo ahora?

Las letras, que llaman a nuevos horizontes, a adaptarse a los cambios manteniendo los valores, a superar adversidades y afrontar los retos. Las cifras, que apelan a los hechos, a la dura realidad, a lo contrastable.

En esto campo de batalla se enfrentarán Rajoy y Rubalcaba. Pero también habrá otros protagonistas (pienso en UPyD o en Equo). No será  solo una batalla entre las cifras y las letras o entre la izquierda y la derecha, sino entre lo nuevo y lo antiguo. Y ahí, puede haber sorpresas.

Indignats: ¿L’esquerra que no és d’esquerres?

[ Publicat originalment en la Fundació Nexe]

Molt s’ha escrit ja sobre  el “moviment 15-M”. Qualsevol intent de traure conclusions definitives sobre este tema és inútil: es tracta d’un fenomen actual i dinàmic. Per tant, no pretenc en estes línies teoritzar sobre la indignació, sinó compartir algunes de les reflexions que m’han vingut al cap en estes setmanes.

Per començar, m’ha sorprés la sorpresa d’alguns pel sorgiment d’este moviment. Els ingredients estaven, i ben presents, en la societat: una desafecció cap als polítics, vistos com a tercer problema de l’Estat en les enquestes del CIS; una crisi econòmica que ha colpejat especialment els joves, víctimes de taxes d’atur superiors al 40% i d’un alt nivell de precarització laboral (hui en dia, qualsevol amb una carrera, màster i idiomes signaria per ser un dels abans denigrats “mileuristes”). I és que la qüestió no és que en termes materials esta generació estiga pitjor que altres anteriors, sinó que ha perdut l’esperança de progressar i és conscient que no podrà oferir als seus fills l’ajuda que en estos moments poden tindre dels seus pares. Per tant, el que realment hauria de sorprendre és el que ha tardat a moure’s alguna cosa, amb tot este substrat.

En segon lloc, crec que és innegable l’èxit del moviment quant a simpatia social. Les diferents enquestes que s’han fet (abans i després d’episodis tan lamentables com els del Parlament català) demostren que compten amb un grau de suport prop del 65%, i un 80% que considera que “tenen raó” en les seues reivindicacions (xifres de les enquestes de Metroscopia per a El País, similars a la resta que s’han fet). El suport és superior al rebuig en tots els grups d’edat i en tots els segments de votants, tot i que ho és especialment en els menors de 54 anys i en els votants de PSOE i IU. Un altre indicador de l’èxit d’este moviment és la introducció en l’agenda social (el debat quotidià) i cada dia més en l’agenda política de temes com ara la dació en pagament per als hipotecats, els efectes negatius del bipartidisme o la responsabilitat de les entitats bancàries i financeres que han rebut ajudes públiques.

Com podem observar a la gràfica (extreta del diari El País, el 26 de juny),  les propostes  concretes del moviment també compten amb un grau de suport altíssim. Són propostes que podríem situar sense cap problema en un àmbit ideològic de l’esquerra o el centre-esquerra i que, de fet, són presents als programes d’alguns partits minoritaris des de fa temps.

Sobta, per tant, que només un 29% dels ciutadans els definisca com un moviment “més bé d’esquerres” i la majoria (un 59%) pense en ells com “sense una tendència política concreta”. I és que potser en això rau gran part de l’èxit d’este moviment: Han sabut superar el debat de l’eix esquerra i dreta que el bipartidisme polític i mediàtic han acabat simplificant en una identificació “esquerra = PSOE. Dreta =PP”. Amb eixe marc mental, s’entén millor que les propostes dels “indignats”, vistes com una resposta a les polítiques del bipartidisme puguen ser definides com “ni d’esquerres ni de dretes”.

L’eix esquerra-dreta amb el seu arrelament històric ha generat uns forts vincles emocionals en molts casos (amb el cas extrem de la Guerra Civil) i ha servit per a simplificar la lluita política en un context on els ciutadans ni tenen el temps ni els recursos per a informar-se del dia a dia de l’activitat partidista ni dels programes electorals dels partits. No serà igual per a les  noves generacions, que compten amb un major grau de formació, amb mitjans d’informació (i d’interacció) alternatius, i que estan socialitzats políticament en un context on tant l’esquerra (entesa com el PSOE) com la dreta (entesa com el PP) ofereixen respostes ben paregudes a la crisi econòmica.

Els “indignats” han aconseguit transmetre el seu missatge (que es podria resumir en: “no pagarem la crisi que han generat uns altres”) amb èxit, en gran part gràcies a no haver caigut en l’esquema de la dreta i l’esquerra. Com deien per les xarxes socials: “No existe izquierda ni derecha, somos los de abajo y vamos a por los de arriba.”

Paradoxalment, fugir de l’esquerra d’etiqueta ha sigut la millor forma per a garantir l’èxit social de propostes d’esquerres vistes ara com de “sentit comú”.

Els partits d’esquerres alternatius al PSOE han d’afrontar esta paradoxa. Sabent d’on provenen, no poden obviar que els esquemes tradicionals ja no són assumits per grans sectors de la població, que els veuen com a esquemes falsos, antics i superats. Això, com hem vist amb el moviment del 15-M, pot ser una molt bona notícia per a les idees més progressistes. Que sàpiguen aprofitar esta oportunitat o no, és un altre tema.