Tota pedra fa paret?

Ja han passat uns dies des del debat de política general valencià i els socialistes continuen encantats amb el gest de Luna: llançar la primera pedra per demostrar que estan lliures de corrupció. S’ha creat un grup en facebook, s’ha portat la pedreta en peregrinació com si fora una relíquia durant la campanya de les primàries valentines i fins i tot, s’està preparant una subhasta per internet per tal de convertir-la en una eina més de ”fundraising”.

El que més m’ha cridat l’atenció és la comparació que es fa amb la famosa taronja borda que li va regalar Lizondo a Felipe González en la sessió d’investidura de 1989. M’ha sorprés, no només perquè el gest de Lizondo ha sigut contínuament criticat per l’esquerra valenciana com una mostra de folclorisme, sinó sobretot, perquè pense que mentres el gest de Lizondo va esdevindre un símbol en l’època daurada d’Unió Valenciana, la pedra de Luna no serà més que un episodi més de la teatralització extrema que viu el parlamentarisme valencià en els últims temps (Camps riu mentres ho compara amb el colp de Tejero).

La taronja de Lizondo simbolitzava tant una reivindicació regionalista (la defensa d’un producte valencià) com un sector social molt proper al seu partit (llauradors de l’horta valenciana), i per tant, era coherent i eficaç. Lizondo va aconseguir aprofitar els pocs minuts d’atenció mediàtica sobre un dels membres del Grup Mixt, i simbolitzar allò que volia comunicar.

En canvi, el PSOE, què vol comunicar? Que ells estan lliures de pecat i que la corrupció és una qüestió del PP? Un partit com el PSOE amb poder a nivell municipal i estatal està constantment exposat a que isca algun cas de presumpta corrupció. De fet, ja ha passat en l’operació Brugal, deixant a Alarte en una posició complicada. Crec que la pedra de Luna té més de gest personal (com a resposta a la campanya negativa que ha patit en els últims díes) més que de peça de l’estratègia del partit. És més sorprenent encara quan Luna no serà el candidat a la Generalitat.

El PSPV-PSOE ho té molt difícil a València, però són les seues pròpies accions fan que ho tinguen encara més complicat.

P.D: Cal destacar que en l’últim debat, tal i com senyala Salvador Enguix en La Vanguardia, fou el portaveu del grup minoritari, Compromís qui es va posar el tratge de candidat alternatiu a Camps. I això que el seu objectiu és superar el 5%!

Tensió vs Abstenció: la ‘nova’ estratègia del PP valencià

Este cap de setmana, el Partit Popular valencià ha eixit en tromba amb una idea força: “els catalans mos ho volen furtar tot”. Divendres era el torn de Camps criticant una pàgina web sobre cultura catalana on se recollien elements valencians i anunciant una legislació més dura amb les emissions “alegals” de TV3. Com sabreu, dissabte 11 de Setembre es va celebrar la diada de Catalunya. Esta és la visió de la televisió pública valenciana:

Conclusió: els catalans cremen fotos del rei, ataquen tot allò que faça olor a valencià i damunt n’hi ha polítics valencians donant-los suport.

A banda d’este video, els populars han realitzat declaracions en el mateix sentit a través de  dirigents tan importants com ara Rafael Blasco (síndic a les Corts i conseller) o Alfonso Rus (president de la Diputació de València). El tema continua cuejant ja que per al debat de política general es prepara una iniciativa parlamentària perla defensa de les “senyes d’identitat”.

Bé, per a qualsevol valencià tot açò no li sonarà de nou. És un recurs prou utilitzat per la dreta valenciana, qüestió en la que no entraré ara. El que trobe més interessant és la pregunta: ¿Per a què? ¿Perquè ara?

Evidentment, Morera no li està llevant vots al PP. La coalició Compromís es disputarà l’electorat amb EU i PSOE buscant el 5% dels vots que li permeta entrar al parlament. L’enemic declarat del PP en les properes eleccions només té un nom: l’abstenció.

L’electorat valencià s’ha caracteritzat en les diferents convocatòries electorals per una alta participació, superior a la mitjana estatal. Però el desgast de la valoració de Camps i del Consell (que analitzarem un altre dia)  per una banda; i la manca d’una alternativa en l’oposició per l’altra, deixen a l’electorat descontent del PP una única eixida: l’abstenció.

Davant este perill l’estratègia de manual és generar tensió entre l’electorat. Traure temes que mobilitzen el teu electorat i generar un enemic contra qui votar (la possibilitat d’un govern del PSOE amb socis que poc més i cremen fotos del rei!).  Fins i tot en la situació tan còmoda en la que es troba el PP valencià, l’apatia a la que ja apuntàrem pot convertir-se en un mal de cap.

Els partits “atacats” farien mal entrant al drap en esta estratègia. Així que ni tensionar l’ambient, ni generar expectatives de canvi polític (la percepció de que el PP guanyarà les eleccions sí o sí, afavoreix una possible abstenció de castic). Hauran de recordar en els pròxims mesos que per a entrar a Les Corts no només han d’aconseguir que el seu electorat potencial els vote, sinó que l’electorat del PP no vote contra ells.

Nou curs: sense sorpreses?

Genial la fotografia d’Àngel Sánchez. Comença el curs polític valencià i l’ambient social que es respira queda ben exemplificat en les cares dels joves de la foto: badalls i avorriment. La societat valenciana continua instal·lada en l’apatia davant un curs polític en que els diferents partits comencen la carrera amb vistes a les eleccions locals i autonòmiques de 2011.

Anem per parts:

El Partit Popular ha viscut una convulsa legislatura però es troba còmodament instal·lat en la certesa que tenen assegurada una nova majoria absoluta. Tot i que encara n’hi ha processos judicials oberts, s’allunya la possibilitat d’avançament electoral: Rajoy ha imposat les seues tesi conservadora d’esgotar legislatura passe el que passe (sempre queda l’opció de canviar a Camps amb una nova votació d’investidura a Les Corts).

La portaveu del Consell, Paula Sánchez de León ja ha sigut nomenada per Camps com a cap de l’equip de campanya . L’estratègia del PP sembla clara i ben coherent amb el que han fet fins ara: aprofitar el descontent amb la gestió de Zapatero, ressaltar la feblesa del PSPV-PSOE i continuar invisibilitzant el seu secretari general, Jorge Alarte. En els últims dies han tornat a traure un dels seus temes preferits: els greuges davant Catalunya (per una pàgina web de la Generalitat catalana que destaca la catalanitat d’autors, paratges naturals i festivitats valencianes).  Davant els escàndols locals i els desfavorables indicadors econòmics valencians, buscaran “espanyolitzar” al màxim possible la dinàmica de debat polític. Les eleccions de 2011 seran exposades com una oportunitat de castigar Zapatero. Bona mostra d’esta estratègia és que el Debat de Política General serà celebrat els dos díes abans de la Vaga General.

Per la seua banda, el PSPV-PSOE continua sense saber visualitzar-se com a alternativa de govern. La seua activitat d’oposició es centra en els casos de corrupció (que també esguiten a alguns socialistes) i la gestió de la Generalitat (que queda tapada per “La culpa és de ZP”, que entonen els populars). Jorge Alarte, pateix la invisibilitat de no estar present als debats a les Corts Valencianes (no és diputat), i de no eixir en la televisió pública. Per si fora poc, ara el PSPV-PSOE pot patir la imatge de partit dividit davant la irrupció de l’ex-ministre Antoni Asunción com a candidat a les primàries.

Un dels pocs aspectes que pot aprofitar comunicativament el PSOE valencià és l’arribada de l’AVE abans de la fi de 2010. Ja a mitjan Octubre està programat un viatge de prova amb la presència del ministre de Foment, José Blanco.  El PP, però, ja s’ha mogut en este tema i ha centrat la seua reivindicació en l’arribada de l’AVE a Castelló i Alacant, i en la construcció del corredor mediterrani.

Finalment trobem les dos opcions resultants de la divisió del Compromís pel País Valencià: Esquerra Unida i la Coalició Compromís, que integrarà al Bloc Nacionalista Valencià, Iniciativa –escindits d’EU- i Verds. Els primers compten amb l’actiu d’una marca consolidada i amb previsió de creixement a nivell estatal. El votant d’esquerres decebut amb el PSOE té la marca d’IU posicionada com una alternativa. La Coalició Compromís compta amb un intens treball parlamentari i amb la presència territorial del BLOC.  Davant la poca diferenciació de les dos opcions, caldrà veure quina d’elles aconsegueix aprofitar-se del desgast dels dos partits majoritaris. La barrera del 5% a nivell autonòmic pot deixar fora a alguna d’elles i implica que nous partits com ara UPyD tindran molt complicada la seua entrada.

Possiblement el pròxim 9 d’Octubre, amb ocasió de la diada dels valencians, EL PAÍS torne a publicar com ha fet últimament el seu baròmetre autonòmic i puguem tindre una primera foto de les expectatives de vot i altres indicadors. Mentrestant: sobresalts polítics i badalls ciutadans.