La posada en escena

[Publicat originalment en Valenciavota ]

Tot comunica. Evidentment comuniquen les paraules: el que diuen els polítics en un discurs o en una entrevista. Però també comuniquen els gestos, comunica el to de veu i -d’açò vaig a tractar en este post- comunica l’entorn. Si tot comunica, en una campanya professional, és lògic que tot haja d’estar preparat el màxim possible per a aconseguir fixar en els electors el missatge que els volem transmetre.

Per tant, és important fixar-nos en la posada en escena que fan els diferents partits als seus actes. En els últims dies m’he trobat amb dos bons exemples.

El primer de tots és el de Camps proclamant la unitat del valencianisme en el PP amb el president d’Unió Valenciana. Podrien haver celebrat l’acte en una sala del carrer Quart, o en la d’un hotel. Però no. Van triar l’ermita de Sant Jordi a El Puig, des d’on Jaume I va iniciar la conquesta de la Ciutat de València. I no és la primera vegada que ho fa –per cert, amb declaracions molt paregudes-. La intencionalitat simbòlica és evident. Llàstima que Canal 9 haja de posar al mateix nivell respecte a la història valenciana, este acte de precampanya amb la conquesta del Cap i Casal, canviant el simbolisme subtil i implícit per una referència explícitament megalòmana.

 

Però no només això, la resta de coses acompanya. El públic assistent (representants de les festes i tradicions valencianes) té una relació amb l’electorat target (ex-votants d’Unió Valenciana). La imatge de campanya és ben present, per a que ningú s’oblide que el PP és el protagonista. I per últim, la senyera i la bandera d’Espanya, tanquen l’escena mentres Camps parla d’un projecte valencià dins d’Espanya.

El segon és un exemple en negatiu. Ens mostra un mal ús de l’escenografia política. Com podem vore al video (que per cert, sembla editat per gent del PP) ens trobem a Joan Calabuig, candidat del PSOE a l’alcaldia de València presentant la seua campanya. Sol davant les càmeres i al costat del cartell electoral.

 

 

Amb el discurs i el cartell volen transmetre valencianitat. Així trobem una senyera al costat del logo i la signatura “Joan Calabuig: valencià des de 1960”. Si realment és això el que vols transmetre en este acte, ¿Per què no situar el candidat al seu barri, envoltat de gent, de valencians de a peu? O si vols aplicar eixe relat valencià al partit. ¿Per què no fer l’acte front a alguna obra del govern socialista (IVAM, Parc del Túria)? Fins i tot podrien haver fotografies dels moments més importants del PSOE a la Ciutat de València.

La imatge comunica, té facilitat per a ser memorable i fixar missatges d’una manera implícita i per tant, més efectiva. Com poden desaprofitar-ho?

Per cert, no he parlat de la resta de partits valencians, però estarien més a prop del cas de Calabuig que del PP.

Lluitant per la pregunta

[Publicat originalment en Valenciavota.com]

“La gent creu que una campanya consisteix en dos respostes oposades a una mateixa pregunta i no és així. Es tracta de lluitar per la pregunta adequada”.

Esta frase extreta d’una sèrie de televisió no és producte de la imaginació del guionista ni una “americanada”. De fet, fa unes setmanes, li la vaig escoltar a un cap de campanya d’un important partit català. En tota campanya, es lliura una batalla sobre el tema de l’elecció, o millor dit, sobre la pregunta que es plantejaran la majoria dels electors.

Per tant, quan parlem de la campanya per a les Corts Valencianes i els ajuntaments, ens hem de plantejar la qüestió: “Quina pregunta van a contestar els electors valencians?”.

Imaginem una pissarra al despatx d’algun estratega, en qualsevol seu d’un partit valencià. Personalment, crec que el dibuix hauria de ser tres requadres semblants, però amb continguts diferents.

Un d’ells inclouria tots els temes que els votants associen a l’àmbit estatal: l’economia, l’atur o les pensions. En este terreny juga principalment el PP. Vol una campanya a nivell espanyol, on les qüestions locals queden en un àmbit secundari. Mobilitzar tot el seu vot com una prèvia a les eleccions generals de 2012. Però no són els únics. Esquerra Unida necessita ser més Izquierda Unida que mai. Ambdós són conscients que la marca estatal té més tiró que els seus candidats a València i la seua campanya ha de ser coherent amb eixa premissa.

Per altra banda, tindríem un altre requadre on entraria tot allò relacionat amb assumptes valencians, o que els electors relacionen amb este àmbit. Podríem trobar la gestió més propera, els serveis públics que s’identifiquen amb la Generalitat com ara l’educació o la Sanitat. En este requadre entra la pregunta estrela: qui vols que siga el nou president de la Generalitat? Per això, és molt important el candidat. Perquè tan sols ell és capaç d’anar més enllà de la marca de partit i entrar en altres espais electorals. És el terreny on millor pot jugar el PSPV-PSOE. La seua associació a les polítiques de Zapatero els mata i per tant, han de centrar la pregunta en els temes locals. Tampoc són els únics que juguen en este terreny: Compromís els acompanya. Tant uns com altres, perden si l’elecció es fa en clau espanyola i perden si contraposen la seua marca a la del rival.

Finalment trobaríem el requadre neutre/amortitzat (amb temes que pesen poc en la decisió dels electors) i perillós (amb tots els possibles imprevistos). Si un partit es centra en els primers està perdent el temps i els diners. Amb els segons, l’únic que pot fer un partit és estar preparat i tindre capacitat de reacció.

La qüestió és. Vosaltres, en quin dels tres requadres posaríeu “el tema dels tratges”?

Les taronges d’Alarte

Uns apunts ràpids sobre la polèmica del dia:

1) Crec que les tanques del PSOE valencià són un encert.

Perquè amb el simbolisme de la taronja, i amb la polèmica posterior, han situat el debat en el terreny de joc que els interessa: les eleccions en clau valenciana, no espanyola. Perquè genera debat i per tant, augmenta la notorietat del candidat (el gran punt dèbil d’Alarte). I sobretot, perquè són coherents amb l’estratègia que porten des de fa un temps (que siga encertada o no, és un altre tema).

2) Crec que la reacció del PP és una errada.

Precisament perquè atacant-lo, li donen notorietat i entitat a Alarte (que al cap i a la fi és qui ix a la tanca), trencant la consigna de ningunejar-lo. Perquè torna a centrar l’atenció en l’escenari valencià i en la situació de Camps.

El PSOE valencià està en una situació molt complicada. I ho sap. Té dos fronts oberts: el vot socialista desencantat que es quedarà a casa i el vot cabrejat que fugirà cap a EU i Compromís. La notorietat del candidat i que no se’n parle de Zapatero sinó de Camps li va bé per al primer grup de votants. Per altra banda, els atacs del PP poden frenar certa fugida cap a altres opcions més “contestatàries”.

…Per cert, no sé si és un efecte òptic (per la il·luminació) o és que el PSOE està incorporant certes tonalitats taronges. Si és així, moviment interessant per a deslligar-se de la devaluada imatge del PSOE…

Per què Gürtel no afecta al PP valencià?

Fa uns dies, al Facebook, tornava a llegir una pregunta que en els últims temps es repeteix constantment: Per què els escàndols de corrupció no passen factura al PP de Camps? Este debat es reprén amb força quan les diferents enquestes publicades al mitjans de comunicació corroboren la fortalesa electoral dels populars valencians. Sense anar més lluny, l’últim sondeig  d’EL MUNDO, estima un 56,7% dels vots per als de Camps (en les eleccions de 2007, 52,2%).

En els comentaris del Facebook, un important dirigent d’un partit present a Les Corts apuntava a la teoria de l’excepcionalitat/anormalitat valenciana. Mantenia que els valencians haurien de ser sotmesos a un estudi sociològic per a entendre com poden continuar votant el PP tot i els escàndols.

Esta idea de l’excepcionalitat o anormalitat valenciana està molt estesa –Fuster la va promoure amb entusiasme- però almenys en este tema, no és certa.  La millor prova és que el tema ha sigut objecte de nombrosos estudis arreu del món. A Espanya, la Fundación Alternativas, va tractar-lo en el seu Informe sobre la democràcia de 2008. Analitzant més de 130 casos de corrupció municipal, va trobar que al voltant d’un 70% dels implicats van aconseguir mantindre la majoria.

Per altra banda, en 2004, en la “Revista Española de Ciència Política” es publicava un interessant article sobre les conseqüències electorals dels escàndols, on es feia un repàs dels diferents estudis empírics d’arreu del món. Arribaven a la conclusió que els efectes  electorals dels escàndols polítics no eren automàtics sinó que depenien d’alguns factors: el coneixement de l’escàndol per part de la població, que siga valorat negativament, que es puga atribuir clarament la responsabilitat, que la ciutadania li atorgue rellevància respecte altres temes de l’agenda, que existisca una alternativa electoral i que la gent siga consistent entre estes valoracions i el seu vot.

Deixant a banda l’últim factor, podem utilitzar la resta com una guia per a respondre a la nostra pregunta: Per què els escàndols relacionats amb el Gürtel no es veuen reflectits en l’estimació de vot del PP?

1) Coneixement: S’ha assabentat el ciutadà valencià de l’escàndol? Alguns diran que els que miren Canal 9 no. Però amb les dimensions del cas Gürtel, tots els mitjans se n’han fet ressò. Si ens fixem en els baròmetres autonòmics del CIS, veiem com efectivament, la valoració de l’honradesa de Camps ha patit un desgast per totes estes notícies. Així que esta condició sí que es compleix.

2) Valoració negativa: A banda de tindre’n coneixement ¿Els ciutadans valoren negativament la corrupció?. És d’esperar que ningú aplaudirà un comportament corrupte, tot i que com l’atenció s’ha centrat molt en el tema dels tratges, sí que es pot esperar una certa relativització (“Nadie se vende por dos trajes” que repeteixen constantment des de Génova).

3) Responsabilitat: Podem dir que la responsabilitat recau directament en Camps, en tant que era ell qui mantenia una relació propera amb la trama Gürtel, i això és el que més ha afectat la seua popularitat. Així i tot, és interessant analitzar els resultats de l’últim baròmetre autonòmic del CIS en què es preguntava sobre sí es percebia que a València n’hi havia més o menys corrupció que en altres llocs. La opinió majoritària és que no existeix una major corrupció, i a més, només el 13,2% dels votants del PP (que són els que podrien castigar electoralment el “seu” partit) consideren que n’hi ha més casos que en altres llocs.

¿Y cree Ud. que en la Comunidad Valenciana existen más casos de corrupción que en otras Comunidades Autónomas, existen menos o existen más o menos igual?

Record de vot
Total PP PSOE IU-BLOC
Más casos 25,0% 13,2% 42,2% 54,4%
Menos casos 10,7% 20,7% 4,9% 0,0%
Más o menos igual 60,2% 63,5% 49,2% 45,5%
NS/NC 4,1% 2,6% 3,8% 0,0%

4) Rellevància: Un altre factor important és el context en què s’ha desenvolupat l’escàndol. En este cas es tracta d’un context dominat per un tema: la crisi econòmica. És un tema central en l’opinió pública i que ocupa per a la immensa majoria de la població, el primer lloc en quant als problemes actuals . Per tant, els valencians resten rellevància a la corrupció quan n’hi ha un altre tema que domina l’agenda.

5) Alternativa: I ací ens trobem amb el que jo crec que és la clau. És el PSOE una alternativa? O com a mínim, el votant del PP té algun incentiu en permetre una victòria del PSOE valencià quedant-se a casa? La resposta és fàcil: NO. Per començar, el tema més important per als valencians (l’atur i la crisi econòmica) van lligats a la gestió del govern central del PSOE. Per altra, l’oposició del PSOE valencià s’ha centrat quasi de manera exclusiva en la denúncia dels escàndols. I per últim, es troben immersos en lluites internes a cinc mesos de les eleccions. Ah, i no parle d’altres partits perquè tant EU com Compromís se situen com a alternatives al PSOE, no al PP.

Resumint: Els valencians coneixen els casos de corrupció i els valoren negativament. Responsabilitzen a Camps però neguen una major corrupció a València respecte altres llocs. Els escàndols són eclipsats per un altre tema omnipresent en la vida dels ciutadans: la crisi econòmica, i no troben una alternativa creïble o desitjable al govern del PP.

En la decisió del vot entren molts factors, i els escàndols del Gürtel no sembla que vagen a tindre un pes important en el vot dels valencians. Sospite que en Ferraz han arribat a una conclusió similar quan José Blanco va animar al PSOE valencià a deixar el tema Gürtel com a eix de precampanya.

Cinc minuts

Cinc minuts ha durat el contacte telefònic entre el President Camps i Jorge Alarte. Cinc minuts de conversa que trenquen vora dos anys de ruptura institucional i evidencien el reposicionament socialista (fruit del no més Gürtel, que va dir José Blanco). L’economia és el tema i el consens és el tarannà. Relacionat amb l’economia però amb vida pròpia, la reforma de l’Estatut per a incloure la clàusula d’inversió territorialitzada de l’Estat.

Parlàvem fa uns díes de la necessitat d’Alarte de marcar perfil propi. El primer pas és obtindre visibilitat: amb campanyes publicitàries com la de l’AVE o amb jugades com la d’ahir per guanyar-se el nivell de cap de l’oposició.

Visibilitat. És el que guanya Alarte. Les mesures anticrisi que vol pactar amb Camps poden deixar-lo sense el principal argument d’oposició. La reforma de l’Estatut podrien ajudar-lo a marcar perfil propi davant Madrid, però és de suposar arribat el moment tant Zapatero com Rajoy frenaran esta iniciativa i tot quedarà en res.

Camps guanya molt més. Recordem que tot açò ha sorgit del seu discurs de cap d’any, en el qual va situar una foto seua amb l’ex-secretari general del PSPV, Joan Ignasi Pla, després d’acordar la reforma de l’Estatut al 2006. Un símbol que no va passar desapercebut per als mitjans, que van destacar-lo junt a les referències sobre el pacte i el consens al propi discurs. Una vegada més, el PP es qui marca l’agenda amb èxit (llegiu l’interessant post de Jorge Galindo sobre este tema).

A banda de marca l’agenda, Camps es mostra com un President capaç d’arribar a consensos, lluny de la imatge de poc democràtic que s’havia esforçat en crear el PSOE (amb el discurs de l’anormalitat democràtica que tant ha repetit Alarte).

Personalment no acabe d’entendre este nou gir d’Alarte.

El seu principal problema és que té un electorat propi que s’està passant a l’abstenció. L’electorat del PP continua fidel tot i existeix un cert desencís amb Camps després dels escàndols. Amb este moviment, el PSOE mobilitza els seus i desgasta a Camps o obté el resultat contrari? Jo m’incline per la segona opció.

Crisi + Esports + Emocions = Anunci

Hui és 31 de Desembre i acomiadem un any complicat. No cal que diga per què ho ha sigut de complicat. Està en l’ànim col·lectiu i ara que és el moment de fer balanç dels dotze mesos passats esta sensació està més present que mai. Però també és el moment de desitjar com volem que siga el 2011. De fer-se propòsits que quasi mai complim però que ens ajuden a veure l’any nou amb una miqueta d’optimisme.

Per això no sorprèn que l’últim anunci televisiu de l’any, quan milions de persones estan pendents de les campanades, tinga els ingredients que té:

Amb Casillas de narrador, se’ns presenta a aquells que “alcen el país” tots els dies, i que és la gent que estarà veient la tele (tot i que els aturats en eixe grup d’amics no estan representats).

No és l’únic anunci en eixa línia. Nike usa a Nadal, Iniesta i Gasol per a fer-nos un repàs d’alguns èxits esportius espanyols i un missatge ben clar “Lucha contra la oscuridad. Se la luz que dicen que hemos perdido” (desconec si tenien informació sobre la pujada del preu de la llum, o no).

A final de l’any passat, Estrella Damm ens presentava un altre anunci que amb l’esport com a excusa s’adreçava als catalans amb un missatge d’optimisme.

La tònica d’estos anuncis em recorden molt a aquells que es veien a l’Argentina del 2002, en un context de crisi que –salvant les distàncies- generava un ambient similar. Amb motiu del Mundial, Maradona (qui, sinó..) i una coneguda marca de cervesa, ho explicava així:

No és cap secret que a la publicitat comercial té darrere investigacions exhaustives sobre els ànims i necessitats del consumidors. Si fem un repàs als anuncis comercials que ens anem trobant, podem entendre millor l’ànim general de la població: pessimisme i resignació generalitzat, perquè les circumstàncies obliguen; i una necessitat: sentir-se protagonistes d’un canvi per a millorar la situació.

Així acomiadem el 2010 i comencem un 2011 electoral: eleccions municipals a tota Espanya i autonòmiques en alguns territoris (entre ells, València). Els diferents partits i candidats hauran de tindre en compte estos sentiments per a generar el seu missatge: La gravetat de la situació però també la necessitat de respostes i el protagonisme de cada ciutadà. De fer això, i de fer-ho coherentment amb la trajectòria de la passada legislatura, dependrà l’èxit o el fracàs de les seues estratègies de campanya.

Per cert,  feliç any nou!

La precampanya arriba en AVE

Dissabte passat es va inaugurar la línia d’Alta Velocitat entre València i Madrid.  Un AVE que va ser anunciat per al 2004 i que vora set anys després, ha esdevingut una realitat. Per tant, en este període n’hi ha hagut temps de sobra per a la polèmica, per als càlculs electoralistes, per a les fotos prefabricades (en anglés guay photo-opps),  etc.

Ja en Octubre de 2002, a pocs mesos de les eleccions municipals de 2003, Aznar posava la primera travessa (que va restar solitària durant uns quants anys). Quan arribaren les eleccions, el nou candidat del PP, Francisco Camps, s’acompanyava d’un tren d’alta velocitat als seus cartells de campanya. En 2004, l’arribada del PSOE al govern central va convertir l’arribada de l’AVE en part central del discurs reivindicatiu del PP valencià.

Els socialistes, conscients que la percepció que el govern Zapatero perjudicava els interessos valencians es generalitzava, van apostar a l’arribada de l’AVE com a gran demostració que això era únicament una mentida del PP. A eixe propòsit s’ha sumat la necessitat de projectar la imatge del candidat socialista en 2011, Jorge Alarte. Amb estes premisses, a Blanqueries han dissenyat una campanya que amb el lema: “Te traemos el AVE” i un Alarte obamitzat ha recorregut la Ciutat de València les últimes setmanes.

Els de Camps han dit la seua a través d’una campanya institucional (és a dir, signada per la Generalitat) que posa l’accent en l’arribada de l’AVE com un èxit de tots els valencians i situa la reivindicació en la seua arribada a Alacant i Castelló.

Però dissabte era el gran dia, quan s’escenifica el final de la batalla i es lluita per la foto final i el titular de premsa.  I ha cridat especialment l’atenció una presència: Leire Pajín, qui li ha “furtat” el color roig a l’alcaldessa de València Rita Barberá.

Fora de l’estació, però, també n’hi ha hagut una particular lluita pel protagonisme. Diferents grups es van concentrar en les portes de l’estació “provisional”: La CGT demanant més trens regionals, els veïns de Zarra protestant contra el magatzem de residus nuclears, i dos grups que buscaven passar com a espontanis, però que van quedar delatats. Per una banda, els militants socialistes donant les gràcies a Zapatero, i per l’altra, els militants populars amb missatges també centrats en el president del Govern però amb la situació econòmica com a crítica. Una bandera del PSOE i un cartell signat per les Noves Generacions donaven les pistes de qui hi estava darrere d’estes concentracions ciutadanes.

No es va quedar així la cosa. Diumenge, el PSOE tenia preparat un flashmob amb actors professionals per a donar la benvinguda als primers passatgers de l’AVE.

I després de tota esta brega, qui ha guanyat? Des de la meua opinió,  ha quedat en empat, i per tant, ha guanyat –novament- el PP. La crítica a la gestió respecte a València del govern central és majoritària (un 66% la qualifica de roïna o molt roïna en l’última enquesta d’EL PAIS) i va en augment. Per altra banda, la valoració de la gestió del govern de Zapatero respecte a Espanya continua en caiguda lliure amb la crisi econòmica de rerefons.

Quina és la millor opció per a Alarte? Intentar canviar estes tendències, defensar la gestió de Zapatero i lligar la seua sort a la imatge del PSOE; o marcar perfil propi i buscar allunyar-se del destí del PSOE a nivell estatal? Marcar perfil no és acompanyar a qualsevol campanya amb una foto ben gran d’Alarte sinó que esta imatge s’associe a un posicionament autònom del del PSOE.  Siga com siga, ja queda molt poc de temps per a fixar qualsevol imatge.

I el PP? Esperar i traure la marca a passejar. És evident que a diferència del 2007 el paper del “Camps President” serà molt més discret.

Amb l’AVE comença la precampanya. Quina serà la pròxima “batalla”? Una possible: la (nova) reforma de l’Estatut.

Mònica ‘viral’ Oltra i les opcions de Compromís.

Si n’hi ha algú que li està traient profit a les possibilitats virals d’internet, eixa és Mònica Oltra. La diputada de Compromís s’està convertint en un fenomen viral en total regla. Els mitjans tradicionals ja destaquen l’èxit dels seus videos al youtube que sumats tenen més de 200.000 visualitzacions.

En les últimes setmanes ha tingut un èxit notable el video en el qual un diputat del PP esgarra uns papers mentre ella intervé en una comissió i sosté que ell “ya viene reñido de casa”.

Però quina projecció té Mònica Oltra fora de les xarxes socials? Si ens fixem en les xifres, segons l’enquesta que va publicar EL PAÍS el passat 9 d’Octubre, Mònica Oltra té un grau de coneixement del  23% i una nota mitjana de 4.7. En ambdós aspectes supera el candidat de la coalició Compromís en les pròximes eleccions, Enric Morera (BLOC).

La percepció de que és el principal actiu de la coalició està calant i fins i tot en la cèntrica seu de la coalició a València han decidit “posar-la” per davant del candidat a President de la Generalitat.

El que queda clar és que Mònica Oltra ha sabut marcar el ritme i el to de la coalició. Ara bé, és eixe ritme i eixe to el que ha situat Compromís en un terreny amb un dur competidor: Esquerra Unida.

EUPV no té un líder conegut (Marga Sanz té un grau de coneixement del 13%), ni intervencions estel·lars. No “rula” per facebook, ni han eixit en el programa de Sardà pel tema de les samarretes de Camps-Wanted. Però tenen un actiu que altres menyspreen: una marca potent. Una marca posicionada des de fa dècades com l’opció a l’esquerra del PSOE.

Ser ‘viral’ està molt bé, però no és suficient. EUPV i Compromís no tenen ofertes suficientment diferenciades per a l’electoral. Competeixen per un mateix espai i, de moment, les enquestes apunten que els de Marga Sanz parteixen amb avantatge.

Paradoxalment, els principals aliats de Compromis en el seu objectiu d’entrar a les Corts no són ni twitter ni facebook sinó el PP i el PSOE. Les seues campanyes de desmobilització del contrari poden fer augmentar l’abstenció i per tant abaratir el 5%. Si més no, curiós!

¡Patata! La ‘fotopolítica’ valenciana

La setmana passada TV3 va emetre un documental del National Geographic sobre el fotògraf de la Casa Blanca. El reportatge, que es pot veure on-line, a partir de l’explicació de la faena de l’actual fotògraf, Pete Souza, entrevista altres fotògrafs que han passat per l’Ala Oest, a més d’analitzar la relació entre estos i els presidents. Mentres alguns (com ara Nixon) no eren massa amics de permetre fotografies, la gran majoria de presidents si que han entés al fotògraf com un gran aliat en la seua comunicació amb el públic, i en la construcció d’una determinada imatge presidencial.

En l’era actual, la fotografia s’ha trobat un nou aliat: la tecnologia. Ara les fotos, a banda de ser guardades en un arxiu governamental, poden ser publicades a internet, visitades directament per milers d’usuaris i utilitzades ja siga en blogs, xarxes socials, etc.

En quant als partits o candidats que decideixen donar importància a este àmbit, obtenen uns avantatges molt clars. Per una banda, i sobretot en el cas dels partits o candidats amb menys atenció mediàtica, faciliten la faena als periodistes i eviten l’efecte de l’eterna foto d’arxiu que es repeteix constantment. Per l’altra, es controla de certa manera la imatge que es vol donar del candidat o de l’organització.

Per tant, de cara a les eleccions de 2011, és una bona idea per a partits de fer ús de la fotografia d’una manera constant, oberta i amb el focus en la construcció de la imatge del candidat (reunions amb el seu equip per  amostrar-lo preparat, visites a localitats per a mostrar-lo proper, o fins i tot, alguna escena casolana o familiar per a mostrar-lo “humà”).

A 8 mesos de les eleccions autonòmiques, el que podem fer és una ullada al punt de partida dels diferents partits en esta qüestió. Si ho fem com si fora un ranking, ens quedaria així:

1-      En primer lloc, i liderant (sorprén?), el PSPV-PSOE. Compta amb un compte al flickr, fàcilment accessible des de la seua pàgina web. En ell, es recullen fotografies dels diferents actes en que participa Alarte o altres dirigents, baix una llicència que permet reproduir i modificar les fotografies amb l’únic requisit de l’atribució d’autoria i fins no comercials.

2-      En la segona posició se situa el Partit Popular. També podem accedir des del seu web al compte flickr on trobarem fotografies dels diferents actes de partit o aparicions públiques de Camps. El punt negatiu en els populars és que les fotografies estan publicades amb tots els drets reservats. Segons la normativa, per a ser reproduïdes cal el permís explícit de l’autor.

3-      El tercer en el pòdium trobem al Bloc Nacionalista Valencià. Al seu web ens enllaça amb els àlbums a Google Picassa. Com a punts negatius, la poca freqüència i l’avís, com en el cas del PP, que tots els drets estan reservats (en canvi, alguns candidats locals d’este partit sí que tenen perfils amb una política més oberta).

El que és general a tots ells és el contingut de les fotos: actes de partits, rodes de premsa, visites a localitats. No ens aporten res que no puguem trobar amb certa periodicitat en algun mitjà de comunicació tradicionals. Deixen fora les reunions més privades, els despatxos dels dirigents, les gestions des del cotxe.. escenes que de segur són ben habituals, que de segur desperten més curiositat en els electors, però que els partits, per alguna estranya raó, no ens volen mostrar.

Potser, en els pròxims mesos, els partits valencians faran els deures. La proximitat de les eleccions sol despertar les ganes per comunicar…

9-O: Mocadorà, processó i… enquesta!

Hui és 9 d’Octubre, dia dels valencians, qui commemorem la fundació en 1238 del Regne de València pel rei Jaume I. També és Sant Dionís, o el nostre particular dia dels enamorats. Per celebrar-ho és tradició les parelles es regalen la “mocadorà” que consistix en un mocador amb figures de massapà en forma de fruites de l’horta (com l’ofrena que va rebre Na Violant, muller del rei en Jaume en entrar a la ciutat) piules i tronadors (que representen els artefactes pirotècnics amb els que es celebrava esta festivitat fins que van ser prohibits pels Borbons – tot i que també representen en certa forma els òrgans sexuals masculins i femenins).

Es un dia amb celebracions familiars però també amb certa importància política: els premis de la Generalitat, els discursos, els articles dels principals líders polítics i socials a la premsa escrita o la processó cívica on la senyera és acompanyada pels carrers del centre de València per les autoritats, un acte que, tristament, sol anar acompanyat d’agressions i violència física i verbal.

Però del que vull parlar és del que s’està convertint en una nova tradició: l’enquesta que des de 2005 publica EL PAIS tots els 9 d’Octubre. I cal destacar-ho perquè a nivell valencià són ben poques les enquestes electorals publicades (el PP s’ha convertit en el principal proveïdor d’enquestes que són reproduïdes per quasi tots els mitjans de comunicació com si del CIS es tractara!)

La de hui ens dibuixa un panorama previsible i prou estable.

  • El Partit Popular manté la seua hegemonia, en obtindre més del 50% dels vots. Veu desgastada la seua intenció de vot, però a efectes de repartiment d’escons eixiria beneficiat ja que en guanyaria 6, fins arribar als 60. I tot això, malgrat la pèrdua de valoració de Camps.
  • El PSPV-PSOE continua veient erosionat el seu suport electoral fins a trencar el terra psicològic dels 30 punts. El grau de coneixement d’Alarte se situa en un 22% (fa un any, era del 20%!)
  • Esquerra Unida manté una tendència a l’alça i sembla consolidar-se la hipòtesi de que aconseguiran entrar a les Corts, amb grup parlamentari propi i en solitari.
  • Per la seua banda, BLOC-Compromís continua sense superar el 5% i per tant quedaria fora de les Corts amb un 3,5% (quan parlem d’opcions minoritàries, cal tindre en compte que el marge d’error se sol situar en un +/- 3% -esta vegada no inclouen la fitxa tècnica-).
  • Tot açò amb una participació estimada del 66%, 5 punts inferior a la de 2007.

Si situem les diferents estimacions de vot en els últims anys, junt amb els resultats de les eleccions de 2007, podem analitzar les tendències que s’observen:


El PP còmode, però patint un xicotet desgast. El PSOE en caiguda lliure. Esquerra Unida, a l’alça i el BLOC-Compromís amb unes estimacions erràtiques. L’apatia de la que ja hem parlat perjudica principalment al PSOE i beneficia a EU. Qui aconseguisca mobilitzar el seu electorat sense mobilitzar el dels altres, estarà molt ben posicionat per a maig de l’any que ve.

L’enquesta inclou algunes dades interessants, més enllà de l’estimació de vot. Parlarem d’elles, però això serà en una altra ocasió.

De moment, això és tot… Feliç 9 d’Octubre!