Documentals i campanyes electorals

Sembla que en un futur no massa llunyà, la campanya electoral que acaba demà arribarà a les nostres pantalles en forma de documental. De moment, s’han confirmat dos documentals al voltant de les campanyes de Convergència i Unió i de Solidaritat Catalana.

En quant al documental sobre la campanya d’Artur Mas, es tracta d’una iniciativa de la mateixa productora que “Bicicleta, Cullera, Poma” (Cromosoma) i estan gravant des d’una setmana abans que començara oficialment la campanya. Per la seua banda, la productora Baudpro està darrera del projecte  121 dies que fa un seguiment des dels orígens del partit de Laporta a les eleccions: 10J fins al 28N. S’estrenarà en 2011 i ja han llançat un primer trailer:

Evidentment, tot i ser una novetat en el nostre entorn, es tracta d’un tipus de producció amb alguns antecedents en altres llocs del món i totes tenen en comú mostrar-nos una cara de les campanyes desconegudes per al públic en general. Jo de moment en conec tres d’este tipus:

1-      The War Room. (Bill Clinton, 1992)

(el documental sencer es pot trobar al youtube)

2-      Entreatos. (Lula da Silva, 2002)

3-      By the people (Obama, 2008)

Últim debat a Brasil

Demà es celebra la segona volta de les eleccions brasileres. Encara que després del primer torn Serra va tindre una mena de momentum i es van acurtar les distàncies entre ambdós candidats, les últimes enquestes situen a Dilma amb un avantatge d’entre 12 i 17 punts.

Tot i que hui la campanya continua -no existeix jornada de reflexió-, va ser anit quan els brasilers van poder gaudir del quart i últim debat televisat (amb un seguiment del 25% del share). Ja sabem com l’han reflexat els mitjans de comunicació:  Un debat on els candidats van deixar a banda l’enfrontament directe.

Però més enllà del que es veu a la televisió, com es viu un debat d’estes característiques dins dels equips de campanya? Per a conéixer esta vesant, el documental “Entreatos” sobre l’elecció de Lula en 2002, ens ofereix unes escenes molt interessants: el seguiment del debat amb grups de discussió i les instruccions al candidat segons la reacció de la gent. Serà igual a casa nostra?

Dilma-Serra, segona volta. Marina, protagonista.

Diumenge passat es van celebrar les eleccions presidencials al Brasil i el principal titular és que n’hi haurà segona volta. En quant a la cobertura d’estos resultats,  Dilma està sent víctima de les pròpies expectatives que s’havien generat en torn a la seua contundent marxa en les enquestes: que no haja aconseguit el 50%+1 dels vots, sembla que siga un fracàs en tota regla. Potser per això des de la seua pròpia candidatura recorden ara quins números mostraven les enquestes fa uns mesos, quan Serra avantatjava a la candidata oficialista en més de 20 punts.

Així, el 47% dels vots de Dilma obliguen a celebrar una segona volta el 31 d’Octubre, contra el candidat “tucano” José Serra, que va aconseguir un 32%.

Els mitjans de comunicació han destacat, sobretot, el bon rendiment de la candidata verda Marina Silva, que va rondar un 20% dels vots. Esta ex-ministra del govern Lula, opositora del sector desenvolupista del PT, va aconseguir el seu momentum durant la campanya electoral, doblant el suport electoral que li pronosticaven les enquestes durant els mesos previs (al voltant d’un 10% de mitjana).

Esta candidata ja obtenia uns bons resultats entre la joventut, i aquells que fan un vot regeneracionista, i que veien en el PT una opció poc transparent i amb l’aroma a corrupció que desprèn el poder. De fet, les acusacions de corrupció contra Dilma s’han accentuat en la campanya, reforçant esta aposta per l’honestedat de la tercera candidata. Així i tot, el que li ha permés créixer d’una manera tan forta ha sigut el vot evangelista (molt poderós al Brasil) i la campanya negativa que ha patit Dilma Roussef amb el tema de l’avortament, arran d’unes declaracions seues on el situava com una situació de salut pública.

Així que, amb un gens menyspreable 20%, no és d’estranyar que totes les mirades estiguen pendents de quin posicionament adoptarà la candidata verda davant la segona volta. El centre-dreta busca incorporar-los a la seua candidatura com a últim recurs, mentres que Dilma elogia Marina Silva però destaca que vol conversar “sense cap pressió”.

En principi, Dilma no ho té massa complicat per aconseguir la victòria: mantindre el seu vot de primera volta i aconseguir 3 punts entre les altres candidatures. La decisió de Marina, potser no condicione estos resultats però junt a l’evolució de l’economia en els pròxims anys, dibuixarà quin futur pot tindre la “onda verde” en el panorama polític brasiler.

É a economia, estúpido!

It’s the economy, stupid! Esta frase que es va popularitzar arran de la campanya de Bill Clinton en 1992, ens recorda la gran importància de l’economia en la decisió del vot dels ciutadans, i per tant, en les campanyes electorals.

Sobretot, en època de crisi econòmica, els temes materials es posen en primera plana i tot gira al voltant de la percepció sobre l’economia. Les expectatives dels governants ben situats en polítiques de valors o issues post-materialistes s’afebleixen (veure el cas de Zapatero) i guanyen posicions aquells que compten amb un pla, un discurs econòmic coherent, o simplement amb una determinada experiència en recuperacions econòmiques.

Així com a Espanya es diu que l’indicador que més influeix en el vot és el d’atur, a Amèrica Llatina ho és el de la inflació. Patir l’atur o la por a quedar-se sense lloc de treball, o experimentar la pujada de preus als supermercats són experiències quotidianes que alimenten tertúlies als bars i als sopars familiars. El PIB, els índexs de productivitat, o la balança comercial, no poden competir davant el ticket de la compra o una esperada nòmina.

Que li ho diguen a Lula. Bona part de la seua desfeta en 1994 i 1998 s’explica per l’èxit d’un pla econòmic: el Pla Real, que va impulsar el llavors ministre d’Hisenda, Henrique Cardoso. Un pla d’ajust  que va aconseguir amb èxit eliminar la hiperinflació i estabilitzar l’economia.  Com qualsevol pla d’estes característiques, comptava amb mesures impopulars: reducció de la despesa i augment d’impostos. No és d’estranyar que Lula, com a candidat alternatiu, decidira oposar-se en este tema. Però una cosa li va fallar: el pla va funcionar.  I quan l’ama de casa pot comprar carn perquè la pujada de preus ha parat, la percepció de la política econòmica del govern canvia immediatament.

Per a visualitzar-ho, he preparat un gràfic amb la intenció de vot dels candidats (Lula i el mateix Fernando Henrique Carodo) junt amb  l’evolució de l’augment de la inflació:

El gran èxit del pla va permetre a Henrique Cardoso superar un desavantatge de més de 20 punts i acabar guanyant les eleccions en primera volta. Tornaria a guanyar les eleccions en 1998 amb l’estabilització econòmica del país en el seu haver. En 2002, Lula va prometre mantindre les polítiques d’estabilitat fiscal de l’era Cardoso, amb una “Carta al poble brasiler” dirigida a sobretot a les classes mitjanes i als sectors empresarials, que uns anys abans li havien girat l’esquena.

Però el de Brasil no és l’únic cas d’estes característiques en Amèrica Llatina. A l’Argentina, Menem va aconseguir l’hegemonia durant la dècada dels 90 per l’èxit en el control de la hiperinflació que va colpejar l’economia familiar a finals dels 80.

Podem pensar, per tant, que la ciutadania és capaç d’entendre els ajustos sempre que tinguen com a resultat a curt o mitjà termini una millora en el poder adquisitiu. El carreró sense eixida en el que es troben molts governs en l’actualitat  és haver d’aplicar plans d’ajust sense cap resultat positiu perceptible pels electors. Parlar de  “confiança dels mercats” amb un 20% d’atur no dona vots.

Que li ho diguen a Zapatero.

Brasil 2002: Que venen els rojos!

Tornem a les eleccions brasileres i ens situem a l’any 2002, quan s’enfrontaren Lula i José Serra i amb la victòria del primer, es va produir un punt d’inflexió en la política brasilera. La victòria, però, no va ser fàcil per a l’actual president del Brasil. Anteriorment ja s’havia presentat en 1989, 1994 i 1998 sense èxit.

Cada convocatòria electoral remarcava la idea que per aconseguir la presidència tant Lula com el seu partit havien de dur a pràctica el viatge cap al centre –o millor dit, cap a la centralitat- electoral que tantes altres personalitats i organitzacions de tot el món han recorregut abans d’accedir al poder.  Quan parlem de centre electoral no ens referim a cap ideologia sinó a aquell espai on s’ubica la majoria d’una determinada societat en un determinat moment (i per tant, canviant segons el país i l’època).

En un sistema presidencial i majoritari com el de Brasil, la conquesta d’estes posicions esdevé fonamental per aconseguir la victòria: un candidat pot guanyar en primera volta amb un còmode 35% de convençuts però si genera por i desconfiança, no tindrà cap possibilitat en la segona volta.

Així que Lula i el PT van decidir fer este recorregut a través de les seues propostes electorals (prometent mantindre certs aspectes de la política econòmica) i de les seues aliances (incorporant partits liberals a la plataforma electoral). Restava però el simbolisme partidista: l’estrela roja, símbol per excel•lència d’un Partits dels Treballadors que evocava a molts brasilers un cert aroma a passat i extremisme ideològic.

L’equip encapçalat pel publicista brasiler, Duda Mendoça, no va decidir amagar este símbol, sinó posar-lo en coherència amb el relat del partit (moderació, ampliació de l’espai electoral, etc.) donant-li uns atributs més simpàtics i familiars. Este spot de la pre-campanya de 2002, té l’estrela roja com a protagonista:

Era necessària esta estratègia? Certament sí. Només cal veure com José Serra (que no és precisament un polític extremadament dretòs), utilitza en la campanya de la segona volta i en un últim intent per capgirar les enquestes, este discurs de la por davant un suposat perill roig.

L’spot gira entorn a la bandera nacional, que s’identifica amb el candidat “oficialista” i busca explotar el sentiment patriòtic present a la societat brasilera. Diu literalment: “Canvia el meu país, però no canvia de bandera: la onda és verda i groga, no és roja”.

Este missatge no va calar i finalment, l’estrela roja arribava al govern amb més d’un 61% dels vots.

En un mes, eleições!

El 3 d’Octubre, Brasil celebrarà eleccions per a triar un nou president ja que Lula ha esgotat els dos mandats consecutius que permet la llei electoral brasilera. Així, en les pròximes setmanes aprofitarem esta ocasió per acostar-nos a la política (i especialment a la manera que tenen de comunicar-la) del major país de Sud-Amèrica que en els últims anys, s’ha tornat especialment apassionant amb el lideratge de Lula (que es retirarà amb un índex d’aprovació proper al 80%!).

Però abans que res, posem-nos en context. Els tres principals candidats en estes eleccions són l’oficialista Dilma Rouseff (PT), José Serra (PSDB) , i Marina Silva (PV):

A l’esquerra de la foto, Dilma Roussef (63 anys). Va formar part en la seua joventut de grups revolucionaris d’esquerra i va patir la  presó i la tortura durant el règim militar. Més tard i ja en democràcia la seua carrera política la va portar a ocupar responsabilitats en el govern municipal de Porto Alegre. Es va afiliar al PT en 2001 i amb la victòria de Lula en 2002 va formar part de l’equip de política energètica, dirigint l’empresa petroliera brasilera (Petrobras) i més endavant, el ministeri d’Energia. Des de 2005 ha ocupat el càrrec de “ministra-chefe”, una mena de cap de gabinet des del qual s’ha encarregat del programa estrela d’obres públiques del govern de Lula: el  PAC.

Al centre, José Serra (68 anys) qui també va patir la repressió militar degut a la seua militància política, però en forma d’exili a Bolívia, Xile i Estats Units. En retornar la democràcia va ocupar diferents càrrecs polítics i va fundar el Partit Socialdemòcrata (PSDB – que tot i el nom té una orientació més centrista). Va ser ministre de Planificació i ministre de Salut durant els dos governs d’Henrique Cardoso i en 2002 es va enfrontar a Lula com a candidat a President de la República, sent derrotat en segona volta. Després d’esta desfeta es va centrar en l’àmbit de Sao Paulo sent triat alcalde en 2004 i governador en 2006 (resultant el més votat de tots els governadors).

A la dreta de la foto –que no de l’espectre ideològic- està Marina Silva (52 anys). És la tercera en discòrdia, tot i que amb poques possibilitats de col•lar-se en una possible segona volta. Nascuda en un poblat de l’Amaçones, fins els 15 anys no va tindre l’oportunitat d’aprendre a llegir i escriure. Va destacar dins del sindicalisme estudiantil i es va enquadrar dins del PT, amb el qual va ocupar diferents càrrecs electes. Va ser Ministra de Medi Ambient del govern de Lula però va dimitir 2008 després de diferents enfrontaments amb altres membres del govern –com ara la mateixa Dilma-  que veien en la seua política mediambiental un obstacle pel desenvolupament d’infraestructures i altres projectes.

¿I com van les coses a dia de hui? Com veiem al gràfic de baix, tot i que en principi José Serra es perfilava com clar favorit d’estes eleccions, des de juliol, Dilma Rousseff ha anat construint un clar avantatge de 26 punts en les enquestes que fins i tot li donen la possibilitat de superar el 50% i guanyar sense necessitat d’una segona volta. Marina Silva manté un nivell de suport al voltant d’un 9% dels vots.

Sense dubte una carrera molt interessant. ¿Mantindrà Dilma Rousseff este aventatge? ¿Aconseguirà guanyar en primera volta? ¿Per què va canviar la tendència? ¿Com va aconseguir Lula un nivell d’aprovació tan alt? Anirem parlant sobre tot açò..