#ÉsPaísValencià o #ÉslacampanyadelPP?

Torne al blog per a fer un apunt ràpid sobre el que ha passat estos últims dies i que segurament serà la tònica general d’ací fins el 2015.
Anem a fer un breu repàs de la situació actual:

- El projecte del PP valencià ha acabat encarnant tot el que s’ha demostrat com un fracàs en esta crisi (urbanisme, ús polític de les caixes, desbaratament de recursos en infraestructures sense cap tipus d’ús productiu, etc.)

- El PP a nivell espanyol ha guanyat el govern i comença a vore com li falla el discurs de l’herència socialista. Rajoy és vist com un dirigent que improvisa, que no té les idees clares i que no sap què fer per a començar a caminar cap a la fi de la crisi. Retallades sobre retallades, pujades d’impostos sobre pujades d’impostos, el PP va tocant tots i cadascun dels sectors socials, entre ells, els més propers (com ara els autònoms). Fins ara s’han salvat els pensionistes.

- La Generalitat no pot fer front a cap tipus de pagament per la seua situació financera. Ofega a sectors productius i a grups especialment vulnerables (com ara les persones depenents i els discapacitats).

- Tot el discurs de reivindicació cap a ZP se li gira en contra quan des dels pressupostos generals de l’Estat només arriben notícies de marginació a les inversions en terres valencianes i el PP valencià no compta amb el poder polític suficient per a aconseguir ni inversions ni un millor finançament que puga alleugerir les restriccions financeres de la Generalitat.

No és d’estranyar, per tant, el panorama que dibuixava l’enquesta de Metroscopia del 9 d’Octubre. El PP s’afona, perd la majoria absoluta, UPyD entra a Les Corts i Esquerra Unida i –especialment- Compromís, aconsegueixen uns grans resultats davant la caiguda sense fre del PSOE.

I davant tot açò quina ha sigut la resposta del PP? La de sempre. Traure els fantasmes a passejar. Que sí el tripartit serà catalanista. Que si els partits que utilitzen País Valencià es quedaran sense subvencions. ETC.

L’objectiu és doble: mobilitzar el seu electorat i, sobretot, aconseguir marcar l’agenda per a que l’oposició parle d’esta nova polèmica i es defense davant els atacs del PP, estenent la cortina de fum sobre els resultats de la seua gestió que es visualitzen dia rere dia.

Per això no és d’estranyar que el PP utilitze esta arma. Ja l’ha usat abans i li ha donat resultat i, des d’un punt de vista objectiu, poques alternatives li queden.

El que ja estranya un poc més és que l’oposició col•labore amb esta estratègia. Amb la situació que n’hi ha, l’últim que preocupa a la ciutadania en general són estes coses.

Realment trobe que al PP no li funcionarà esta estratègia tan bé com es pensa. Però això no vol dir que l’oposició haja de col•laborar i entrar en els jocs que planteja el Partit Popular.

Fa temps ja vaig utilitzar esta cita sobre la dinàmica de les campanyes (i recordem que ja estem en la campanya del 2015):

“La gent creu que una campanya consisteix en dos respostes oposades a una mateixa pregunta i no és així. Es tracta de lluitar per la pregunta adequada”.

Per tant, quina és la pregunta adequada per a guanyar les eleccions de 2015?

El PP, evidentment, desitjaria que la pregunta fora: País Valencià o Comunitat Valenciana. Per això la plantegen, buscant que siga d’una forma tan exagerada i allunyada del sentit comú que provoque la reacció en cadena de tota l’oposició.

Els diferents partits de l’oposició potser no coincideixen en la pregunta que els convindria. Uns potser posarien l’accent en la relació de la crisi amb la regeneració democràtica i altres en la possibilitat de fer fora el PP.

Siga com siga, a cap partit de l’oposició li convé que la pregunta siga País Valencià o Comunitat Valenciana. I evidentment, a una societat castigada per l’atur i les retallades, tampoc.

En definitiva, entrar al drap en esta polèmica (i en la resta que plantejarà el PP en les pròximes setmanes) és reforçar la pregunta del PP, oblidant el missatge propi. Un missatge que amb la situació social, política i econòmica del moment, té unes grans possibilitats de despertar grans adhesions en la societat.

Vols cobertura mediàtica? La recepta de Roger Ailes

Roger Ailes és un dels màxims experts nord-americans en comunicació política. Va ser assessor de Nixon, Reagan, Bush pare, Rudy Giulani i creador del canal de televisió de capçalera dels republicans: Fox News.

Per tant quan es referix a la relació entre mitjans de comunicació i polítics, cal tindre’l en compte:

Siguem realistes, hi ha tres coses en què els mitjans de comunicació s’interessen: imatges, errors i atacs. Eixa és la forma de tindre cobertura. Intentes evitar tants errors com pots. Intentes donar-los tantes imatges com pots. I si necessites cobertura, ataques, i aconsegueixes cobertura.

És la meua teoria de la política del fossat d’orquestra. Hi ha dos polítics en un escenari i un d’ells diu: “Tinc la solució al problema d’Orient mitjà”, i l’altre polític quan puja a l’escenari cau en el fossat d’orquestra: qui creus que eixirà en les notícies?

 Roger Ailes – Entrevista en 1988 citada en anglés en RollingStone.com

Com veieu és el creador de la teoria del fossat d’orquestra. Els mitjans de comunicació tenen la seua pròpia lògica per a donar cobertura als esdeveniments que no és la lògica dels polítics. Un polític pot preparar el discurs de la seua vida, amb milers de dades i propostes i potser no rebrà l’endemà ni un titular.

 Mal negoci. Els polítics necessiten fer arribar el seu missatge als ciutadans, però els mitjans de comunicació, legítimament, necessiten fer històries interessants que agraden a la seua audiència. Ens agradarà més o menys, però normalment així és com funciona.

 Cada dia es lliura una batalla per la cobertura. Quan els polítics fan coses, volen que els seus electors s’assabenten. Hi ha qui té una cobertura assegurada: els distints governs o els principals partits de l’oposició són alguns d’ells. La resta han de batallar.

 Segons Roger Ailes hi ha tres cuses que tenen cobertura quasi assegurada: imatges, atacs i errors. Per tant la seua recepta per a obtindre bona cobertura és:

a) Donar imatges: Cada dia més predomina allò visual. Què hauria sigut del discurs de Lizondo si no haguera pujat una taronja a la tribuna Congrés dels Diputats? No crec que cap mitjà de comunicació haguera dedicat molt d’espai a la “reivindicació d’un partit regionalista valencià per la situació de l’agricultura valenciana”. Què hauria sigut de Mónica Oltra si no haguera decidit convertir una petició de compareixença de Camps en una provocadora camiseta? Sent realistes, la història de Compromís podria haver sigut una altra sense la cobertura d’eixe episodi. No està mal donar imatges sempre que es puga. Això sí, cal fer-ho de manera coherent amb el missatge i la trajectòria del partit/polític i evitant que siga percebut com una cosa falsa o sobreactuada. Una gran experta en açò de generar imatges és Esperanza Aguirre.

 b) Atacar: Segur que heu sentit el típic comentari de: “és que els polítics sempre estan atacant-se els uns als altres”.  La meua pregunta és, només els polítics? En qualsevol debat hi ha qui ataca i qui defén. Amb millors o pitjors arguments, però per a convéncer d’una determinada postura fa falta evidenciar un contrast. En qualsevol tertúlia del món del “cor”, o del món esportiu, es veu el mateix esquema, inclús més exagerat. Novament hem de separar els nostres desitjos de la realitat. Els atacs solen rebre major cobertura –I èxit electoral- que el “estic d’acord, som tots amics”. Encara que clar, en este punt cabria matisar que depén de l’estratègia del partit o el polític en qüestió. L’estratègia de Zapatero quan va ser triat secretari general del PSOE no passava per accentuar l’atac sinó el “tarannà”. Per què? Per a contrastar amb l’estil cada vegada més agressiu d’Aznar.

 c) Evitar les errades: Una forma d’obtindre cobertura segura és amb una errada garrafal. Les errades dels polítics agraden i solen ocupar espai en premsa, ràdio i televisió. Però qui vol que un error es magnifique? Així que cal evitar ficar la pota i cal saber com eixir airós d’una situació complicada.

 No obstant això, molts assessors en actiu semblen no estar molt d’acord amb este últim consell. Si les errades asseguren cobertura mediàtica: Per què no fer passar per una errada un missatge de forma intencionada? Estic pensant en els nombrosos casos de micròfons oberts. Fixem-nos en Rajoy: està clar que qualificar la desfilada militar del 12 d’Octubre com un “coñazo” no li va donar cap avantatge. En canvi, alertar que la reforma laboral generarà una vaga general és un missatge molt ben pensat i útil per als interessos del Govern: prepara a l’opinió pública per a la dura reforma i neutralitza l’impacte de la convocatòria de vaga.

 Així que ja sabem. Per a tindre cobertura la “recepta” de Roger Ailes és: facilitar imatges, atacar i evitar (o no) errors. Com tota “recepta” és necessàriament simplista. Hi ha moltes formes més d’obtindre la cobertura de mitjans (sol captar la seua atenció el nou, l’inusual o les enquestes, entre altres accions). Però la teoria d’Ailes ens deixa algunes reflexions interessants.