NO: La pel·lícula, la campanya i el paper del màrqueting polític.

NO La Película – Trailer Oficial

Demà, 8 de febrer, s’estrena a Espanya la pel·lícula “NO”, que narra la campanya del plebiscit xilé de 1988 des del punt de vista dels opositors a la dictadura de Pinochet. El context del plebiscit va ser el següent: el dictador estava convençut que comptava amb el suport de la majoria de la societat xilena, però davant de les pressions internacionals i la caiguda dels diferents règims militars d’Amèrica Llatina, necessitava un vernís democràtic. Així és com va apostar per realitzar una consulta ciutadana sobre la seua continuïtat. Durant la campanya, tant el govern com l’oposició tindrien un espai de 15 minuts diaris en la televisió per a donar a conéixer el seu missatge.
Es tractava d’una oportunitat enverinada per a l’oposició. Després d’anys de persecució, assassinats i repressió, tenien la possibilitat d’intentar convéncer els xilens que feia falta tirar Pinochet i instaurar una verdadera democràcia.

La pel·lícula és molt bona. A més de recrear l’ambient i utilitzar material audiovisual original, reflecteix un conflicte que es dóna –De forma més o menys explícita- en totes les organitzacions polítiques sobre quin paper ha de jugar el màrqueting polític. El protagonista, un jove publicista anomenat René Saavedra, busca aplicar en esta campanya els seus coneixements en publicitat comercial. I el conflicte es fa evident: hi ha massa en joc, i els promotors del NO porten molt de temps callant.

Per a entendre este tipus de conflictes podem usar el model de Lees-Marshment, que proposa tres tipus d’organitzacions segons el paper que juga el màrqueting polític en elles:

  • Partits orientats al producte: Sostenen les seues idees i polítiques, assumint que els votants es donaran compte, per ells mateixos, que són les que més els convenen i, per tant, els votaran. Si no aconsegueixen els resultats esperats, conclouran que els votants no se n’han adonat, per algun motiu, que realment eren la millor opció. Convençuts que mantenen la raó es negaran a introduir canvis esperant que la societat s’adone. 
  • Partits orientats a la venda: Creuen en les seues pròpies idees i polítiques però també són conscients que estes han de ser atractives per a l’electorat. No canvien les seues propostes per a donar-li als votants exactament el que demanen, però sí que busquen aconseguir que els votants desitgen l’oferta del partit. De fracassar, busquen introduir millora. Per exemple, amb una major professionalització en els seus equips de comunicació o un millor ús de les ferramentes d’investigació social i persuasió.
  • Partits orientats al mercat: Investiguen l’electorat per a identificar les seues demandes i necessitats i a partir d’estes dissenya les seues propostes, tipus de candidat i el seu comportament per a satisfer els votants. No intenta canviar el que vol la societat, sinó donar-los exactament el que desitgen. Si fracassen, buscaran redissenyar la seua oferta política amb la informació provinent d’enquestes, focus groups, etc.

Podem traslladar este model a la pel·lícula, encara que no es tracta d’unes eleccions sinó d’un plebiscit en unes circumstàncies molt especials. Mentres que el publicista defén l’orientació de la campanya cap a la venda (adaptant el missatge i les peces de comunicació a la situació social xilena, identificant segments de votants a qui apel·lar, etc), els partits que componen la coalició pel NO tenen una altra visió, més orientada cap al producte (cap al rebuig de la dictadura). Així, defenen que és una evidència que la democràcia és millor que un sistema autoritari, i que per tant, només necessiten mostrar amb tota la seua cruesa la situació del règim de Pinochet, perquè tot l’electorat tinga accés a eixa evidència.

Finalment, triomfa la idea d’una campanya orientada a vendre el NO a àmplies capes de la societat. Per a això, segueixen una estratègia per a neutralitzar la gran amenaça: la por. Eixe por situava al potencial electorat del NO en la indecisió entre anar a votar per esta opció, o abstindre’s i no participar en el plebiscit. Esta indecisió afectava fonamentalment dos sectors de la societat prou dispars: les persones majors que associaven la democràcia amb l’última experiència de crisi i inestabilitat, i els jóvens que no sentien que la seua oposició poguera canalitzar-se a través d’un plebiscit organitzat pel propi govern.

Per a combatre la por, la campanya pel NO es va basar en un concepte molt simple: l’alegria. “Xile, l’alegria ja ve”. Encara que va haver-hi espai també per a la reivindicació de la memòria als desapareguts o la denúncia de la repressió, va predominar la crida al futur amb optimisme i il·lusió:

Chile la Alegria ya viene

Els resultats, amb algun gest de manipulació per part de Pinochet, va ser de 55.99% per al NO i 44,01% per al SI.

En definitiva, esta pel·lícula és una bona mostra dels conflictes que sorgeixen en les organitzacions pel paper de les ferramentes del màrqueting en la comunicació. I especialment, en aquelles opcions que estan convençudes que les seues idees tenen, per si mateixes, el suficient pes per a ser assumides per la població.

Un comentario sobre “NO: La pel·lícula, la campanya i el paper del màrqueting polític.”

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos necesarios están marcados *

Puedes usar las siguientes etiquetas y atributos HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>