Vols cobertura mediàtica? La recepta de Roger Ailes

Roger Ailes és un dels màxims experts nord-americans en comunicació política. Va ser assessor de Nixon, Reagan, Bush pare, Rudy Giulani i creador del canal de televisió de capçalera dels republicans: Fox News.

Per tant quan es referix a la relació entre mitjans de comunicació i polítics, cal tindre’l en compte:

Siguem realistes, hi ha tres coses en què els mitjans de comunicació s’interessen: imatges, errors i atacs. Eixa és la forma de tindre cobertura. Intentes evitar tants errors com pots. Intentes donar-los tantes imatges com pots. I si necessites cobertura, ataques, i aconsegueixes cobertura.

És la meua teoria de la política del fossat d’orquestra. Hi ha dos polítics en un escenari i un d’ells diu: “Tinc la solució al problema d’Orient mitjà”, i l’altre polític quan puja a l’escenari cau en el fossat d’orquestra: qui creus que eixirà en les notícies?

 Roger Ailes – Entrevista en 1988 citada en anglés en RollingStone.com

Com veieu és el creador de la teoria del fossat d’orquestra. Els mitjans de comunicació tenen la seua pròpia lògica per a donar cobertura als esdeveniments que no és la lògica dels polítics. Un polític pot preparar el discurs de la seua vida, amb milers de dades i propostes i potser no rebrà l’endemà ni un titular.

 Mal negoci. Els polítics necessiten fer arribar el seu missatge als ciutadans, però els mitjans de comunicació, legítimament, necessiten fer històries interessants que agraden a la seua audiència. Ens agradarà més o menys, però normalment així és com funciona.

 Cada dia es lliura una batalla per la cobertura. Quan els polítics fan coses, volen que els seus electors s’assabenten. Hi ha qui té una cobertura assegurada: els distints governs o els principals partits de l’oposició són alguns d’ells. La resta han de batallar.

 Segons Roger Ailes hi ha tres cuses que tenen cobertura quasi assegurada: imatges, atacs i errors. Per tant la seua recepta per a obtindre bona cobertura és:

a) Donar imatges: Cada dia més predomina allò visual. Què hauria sigut del discurs de Lizondo si no haguera pujat una taronja a la tribuna Congrés dels Diputats? No crec que cap mitjà de comunicació haguera dedicat molt d’espai a la “reivindicació d’un partit regionalista valencià per la situació de l’agricultura valenciana”. Què hauria sigut de Mónica Oltra si no haguera decidit convertir una petició de compareixença de Camps en una provocadora camiseta? Sent realistes, la història de Compromís podria haver sigut una altra sense la cobertura d’eixe episodi. No està mal donar imatges sempre que es puga. Això sí, cal fer-ho de manera coherent amb el missatge i la trajectòria del partit/polític i evitant que siga percebut com una cosa falsa o sobreactuada. Una gran experta en açò de generar imatges és Esperanza Aguirre.

 b) Atacar: Segur que heu sentit el típic comentari de: “és que els polítics sempre estan atacant-se els uns als altres”.  La meua pregunta és, només els polítics? En qualsevol debat hi ha qui ataca i qui defén. Amb millors o pitjors arguments, però per a convéncer d’una determinada postura fa falta evidenciar un contrast. En qualsevol tertúlia del món del “cor”, o del món esportiu, es veu el mateix esquema, inclús més exagerat. Novament hem de separar els nostres desitjos de la realitat. Els atacs solen rebre major cobertura –I èxit electoral- que el “estic d’acord, som tots amics”. Encara que clar, en este punt cabria matisar que depén de l’estratègia del partit o el polític en qüestió. L’estratègia de Zapatero quan va ser triat secretari general del PSOE no passava per accentuar l’atac sinó el “tarannà”. Per què? Per a contrastar amb l’estil cada vegada més agressiu d’Aznar.

 c) Evitar les errades: Una forma d’obtindre cobertura segura és amb una errada garrafal. Les errades dels polítics agraden i solen ocupar espai en premsa, ràdio i televisió. Però qui vol que un error es magnifique? Així que cal evitar ficar la pota i cal saber com eixir airós d’una situació complicada.

 No obstant això, molts assessors en actiu semblen no estar molt d’acord amb este últim consell. Si les errades asseguren cobertura mediàtica: Per què no fer passar per una errada un missatge de forma intencionada? Estic pensant en els nombrosos casos de micròfons oberts. Fixem-nos en Rajoy: està clar que qualificar la desfilada militar del 12 d’Octubre com un “coñazo” no li va donar cap avantatge. En canvi, alertar que la reforma laboral generarà una vaga general és un missatge molt ben pensat i útil per als interessos del Govern: prepara a l’opinió pública per a la dura reforma i neutralitza l’impacte de la convocatòria de vaga.

 Així que ja sabem. Per a tindre cobertura la “recepta” de Roger Ailes és: facilitar imatges, atacar i evitar (o no) errors. Com tota “recepta” és necessàriament simplista. Hi ha moltes formes més d’obtindre la cobertura de mitjans (sol captar la seua atenció el nou, l’inusual o les enquestes, entre altres accions). Però la teoria d’Ailes ens deixa algunes reflexions interessants.

Un comentario sobre “Vols cobertura mediàtica? La recepta de Roger Ailes”

  1. este tema me parece fascinante, pero me gustaría saber más, ya que quiero hacer mi trabajo de fin de grado sobre el tema… pero me cuesta mucho encontrar información y ejemplos concretos.. podría decirme dónde podría buscar más?

Responder a olaya Cancelar respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos necesarios están marcados *

Puedes usar las siguientes etiquetas y atributos HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>