[F. Nexe] 20-N: ¿Canvi de peces o de tauler?

[Publicat originalment a la Fundació Nexe]

Que el 20 de novembre hi haurà canvi de govern no ho dubta ningú. Es tracta d’una evidència que les diferents enquestes electorals ens confirmen i que l’erràtica campanya socialista difícilment podrà revertir. Per tant, no cal aprofundir sobre això. Mariano Rajoy comptarà amb un ampli suport: una més que previsible majoria absoluta fonamentada en una desfeta del PSOE sense precedents (inclosa Andalusia).

Ara bé, el més destacable és que amb les eleccions del 20-N, s’obri un nou cicle polític amb un escenari diferent del que hem viscut en l’última dècada. Per als diferents partits serà el moment d’observar el nou context, redefinir estratègies i repensar posicionaments. Qui s’adapte millor té molt a guanyar, i qui no… patirà les conseqüències.

Centrant-nos en l’àmbit polític valencià, ens podem fer una idea de què significarà el 20-N.

Comencem pel Partit Popular. Els populars segurament ja deuen trobar a faltar els dies en què unes converses i uns tratges protagonitzaven l’actualitat informativa. I és que l’estat financer de la Generalitat i les xifres macroeconòmiques han passat de ser preocupants a ser alarmants. A partir del 20-N s’imposarà la dura realitat després d’uns anys de titubejos: retallades, retallades i més retallades en la terra que se suposava que despertava l’enveja de tota Europa.

Per altra banda, el relat reivindicatiu que tan bé li va anar a Camps enfront de Zapatero es podrà girar en contra dels populars quan la Moncloa siga habitada per Mariano Rajoy. Ja ho veiem amb l’aigua, i després de les eleccions arribarà el torn del finançament i del corredor mediterrani, en què el PP valencià haurà de fer front a posicions tan fortes com les de Cospedal o Arenas.

En el cas del PSOE valencià, el seu futur immediat anirà lligat, en gran mesura, a la capacitat de recomposició del PSOE espanyol. A priori, esta no sembla una tasca gens senzilla. La pèrdua del poder central i la falta de perspectives en l’àmbit valencià agreujaran la manca d’energia i idees que pateixen actualment els d’Alarte. Per altra banda, el tancament en fals de la crisi post 22-M pot acabar en un nou canvi de lideratge començant novament el cicle sense fi dels socialistes valencians. Si triem un nou líder, els socialistes es trobaran en la mateixa situació que fa uns quants anys: amb un candidat desconegut, els serà impossible contrarestar la imatge negativa que hui dia té la marca PSOE.

Esquerra Unida, en canvi, avançarà posicions gràcies a la seua marca (com ja va fer el 22-M), però certament quedarà surant la pregunta de si hauran aprofitat bé una conjuntura tan favorable com l’actual. A escala valenciana, compten amb algunes figures emergents (pense, per exemple, en Ignacio Blanco) que podrien abanderar una renovació —en el missatge, les persones i les formes— més que necessària si realment volen aspirar a alguna cosa més que a aprofitar les desfetes socialistes per a guanyar algun diputat.

I per últim Compromís, que disposa —segons la meua opinió— d’un gran potencial. Amb l’entrada de Joan Baldoví (¿i algú més?) al Congrés dels Diputats tindrà presència a les principals institucions a escala estatal, autonòmica i local (amb l’excepció de l’Ajuntament d’Alacant). I davant les futures contradiccions del PP, la desorientació del PSOE, i una certa rigidesa i falta d’ambició d’EU, es trobarà amb una oportunitat d’or que, si l’aprofiten, els pot reportar un paper central en la pròxima dècada. Així i tot, han de ser conscients que amb el 20-N començarà a esgotar-se l’estratègia basada únicament en una oposició dura amb la qual aconsegueixen una quota de presència mediàtica. Els caldrà oferir «alguna cosa més» (una alternativa global, coherent i possible a allò que critiquen), i aconseguir una major estabilitat organitzativa.

Certament, ens hem centrat fins ara en com les diferents peces hauran de reubicar-se i trobar el seu espai, però no podem deixar de banda que estes es mouran en un tauler diferent:

En primer lloc, el canvi de marc mental que beu del 15-M i que busca anar més enllà de la clàssica divisió d’esquerra i dreta («som els de baix contra els de dalt» d’ací o el «som el 99%» dels EEUU). Este canvi de percepció obri l’escenari a noves opcions polítiques que es centren en propostes econòmiques alternatives i de regeneració democràtica, sense la càrrega simbòlica tradicional d’esquerres. A escala valenciana, Compromís és qui més pot aprofitar esta oportunitat (sempre que intente bastir una alternativa i no només una oposició a allò existent), mentre que, curiosament, UPyD pot fer-ho a Madrid i «zona d’influència».

En segon lloc, cal tindre en compte que el PP arribarà al poder amb la promesa de generar confiança i amb esta, aconseguir la recuperació econòmica i la creació d’ocupació. Si ni una cosa ni l’altra arriben, ¿fins a quin punt podran excusar-se per l’herència rebuda? ¿Fins a quan mantindran el suport d’una ciutadania que confia en una dinàmica similar a la de 1996? Si al 2015 la situació no ha millorat, ¿qui ocuparà l’espai deixat pel PP en un previsible context de desil·lusió col·lectiva?

Com dèiem al principi, el 20-N pot significar molt més que un canvi de govern.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos necesarios están marcados *

Puedes usar las siguientes etiquetas y atributos HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>