Post-electoral CIS: uns apunts i algunes sorpreses

Després d’unes eleccions sempre existeix la temptació d’interpretar el vot de l’electorat: polítics, periodistes, politòlegs –entre d’altres- ho fan de diferents maneres, amb diferents graus de cautela i amb diferents nivells de rigor. Per això, quan es fa pública l’enquesta post-electoral del CIS, sembla que tot estiga dit i analitzat. Però les dades són les dades. De vegades confirmen el que suposàvem, de vegades ho contradiuen i de vegades no ho deixen gens clar.

Per tant, i a falta de les dades en brut i tenint en compte els marges d’error quan fem encreuaments,  ¿Què –i què no- ens diuen les dades del post-electoral del CIS sobre les eleccions valencianes?

1) Els joves voten a l’esquerra?

Se sol assumir que el vot de les forces situades en l’àmbit de l’esquerra prové majoritàriament dels segments més joves de la societat. Tot i que això pot ser cert en moltes ocasions, no ho és en el cas de les últimes eleccions valencianes, segons les dades del CIS.

 

Com podem observar, el  domini popular és més fort tant en els segments de menor edat i d’edat més avançada, mentres que en les franges adultes de 35 a 55, els partits d’esquerres es mostren més competitius. A banda d’esta dada, el PSOE hauria de preocupar-se per la feblesa que demostra en els segments d’edat inferior als 44 anys, i que en alguns casos és aprofitada pel PP, i en altres, pels partits més menuts.

 2) El pes d’Internet va per barris

Un altre dels temes sobre els quals s’ha comentat molt és el pes d’internet en estes eleccions. Sense dubte, són les primeres eleccions amb una presència molt important de les xarxes socials, i alguns partits van apostar fort per la seua presència en eixe àmbit.

 

En este cas, les dades poden confirmar les suposicions que ens feiem: internet  té una major importància per als partits menuts i una importància més relativa per als més grans. Per què? Segurament n’hi haja un component d’edat (l’edat mitjana de l’electorat de PP i PSOE és major).

Siga com siga, el que està clar és que per alguns partits és molt important una presència activa en les xarxes. Una dada que pot “gelar” un poc l’entusiasme és que la major part dels que van seguir la campanya per internet ho van fer a través dels portals de mitjans de comunicació (diaris, ràdio) i només entre un 20% i un 36% a través de pàgines dels partits, de moviments cívics, blogs o fòrums de discussió.

Així i tot, la importància d’internet no és tant la quantitat de gent a la qual s’arriba sinó la capacitat d’interactuar amb ells, de conversar, de reclutar voluntaris o de recaptar fons (esta possibilitat molt poc aprofitada en el nostre territori).

3) Quina pregunta van contestar els electors?

Durant la campanya, estava prou clar que mentre PP i EU eixien beneficiats d’un vot en clau estatal, PSOE i Compromís ho feien si els votants ho feien en clau valenciana. Perquè? Perquè l’economia i Zapatero podíen suposar –i de fet, van suposar- un llast insuperable per al PSOE valencià i un gran avantatge per al PP, que hauria deixat arrere la baixa valoració de Camps. Esquerra Unida apostava per una marca forta a nivell estatal i Compromís per un interessant treball a l’oposició a Les Corts.

A quins temes van donar prioritat els electors a l’hora de decidir el seu vot?

 

A la gràfica observem com la meitat dels votants ho van fer prioritzant els temes valencians, mentre que l’altre meitat van tindre en consideració –en major o menor mesura- la situació espanyola.

Per partits, PP, PSOE, EU i –fins i tot- UPyD tenen uns valors molt propers a la mitjana. L’únic que es desvia considerablement és el votant de Compromís que –com era previsible- s’hauria centrat més en els temes valencians.

 4) Quan van decidir el seu vot?

Una altra dada interessant és quan van decidir el seu vot els electors dels diferents partits. Així, podem saber quina porció del vot està decidit amb molta antelació i quina es decideix durant la campanya o a última hora.

Ací, novament, trobem diferents realitats depenent del partit del qual parlem. PSOE i PP van tindre –segons estes dades un vot decidit abans de la campanya proper al 80%. El gruix del seu votant ja ho tenia clar arribats a eixa data. En UPyD i Compromís, les marques “més noves”, en canvi, vora la meitat del seu vot es va decidir durant la campanya electoral (Esquerra Unida es troba a mig camí entre els dos extrems).

A partir d’estes dades, podem recordar la polèmica pels resultats del pre-electoral del CIS. Enric Morera, síndic de Compromís, va demanar la compareixença del seu director a Les Corts i va acusar el centre de manipular les dades. Si el treball de camp de les enquestes del CIS es fan prou abans del començament de la campanya: quin nivell de vot tindria Compromís en eixos moments? Segurament, prou inferior al que finalment van traure. Esta dada, acompanyat del marge d’error de la mostra, explicaria perfectament per què deixaven fora a Compromís amb un 2,7% d’estimació.

5) Valoració de candidats

Cada volta és més important el pes dels candidats en les eleccions. L’afebliment de la identificació partidista, la “presidencialització” de les campanyes, l’enfocament personalista que en fan els mitjans de comunicació: tot contribueix a que a l’hora de votar es tinga cada vegada més en compte el “candidat”. Per això analitzar la valoració dels candidats per part dels electors dels diferents partits pot resultar de gran utilitat per a entendre un poc més el que ha passat en unes eleccions.

Anem a pams. La línia negra amb els quadrats representa el % de ciutadans que coneixen als diferents candidats. D’entrada podem observar tres situacions: els coneguts per una ampla majoria (més del 90%): Zapatero, Rajoy i Camps. Per altra els pocs coneguts per la població en general, amb un grau de coneixement inferior al 30%: Marga Sanz i Enric Morera. I per últim, Jorge Alarte, qui supera per poc la barrera del 50%.

La barra blava ens indica la mitjana en la valoració que li dona la societat en el seu conjunt als diferents partits polítics. Sol ser la informació que ix en els mitjans de comunicació però realment dona poca informació interessant, només destacar que cap d’ells arriba a l’aprovat i que Zapatero s’afona per baix del 3.

La barra roja ja ens dona informació més útil: la valoració que cada electorat (segons el record de vot en les autonòmiques d’enguany) dona al seu candidat -o al seu “cap” de partit a Madrid en el cas de Zapatero i Rajoy-. Com veiem, l’electorat més entusiasta amb el seu candidat és el popular que puntuava Francisco Camps per damunt, fins i tot, de Mariano Rajoy. Esta situació es repeteix si en lloc de prendre com a referència l’electorat de cada partit en les autonòmiques de 2011 (C=6,85 i R=6,68), en prenem l’electorat de les generals de 2008 (C=6,74 i R=6,64). Per tant, quan parlàvem de la reducció de la valoració de Camps, no varem tindre en compte que dins del seu electorat el suport total es mantenia intacte. Tot i que l’electorat popular també reconeixia cert desgast en atributs com ara l’honradesa o l’eficàcia, no bastava per afectar la seua valoració general.

En el cas dels votants socialistes sí que es dona una paradoxa. Si ens fixem en les barres roges, és a dir, en el votant socialista de 2011, Jorge Alarte té, fins i tot, una valoració inferior que Zapatero (5,54 i 5,64 respectivament). En canvi, sí ens fixem en l’electorat socialista de 2008, que representa també part del vot que van perdre els socialistes el 22M, la situació és diferent: Alarte supera a Zapatero (5,05 i 4,74).  A falta d’una anàlisi més exhaustiva, tot sembla indicar que el gran handicap del PSOE en estes eleccions va ser la baixa valoració de Zapatero. L’única manera de frenar la fugida de vots era comptar amb un candidat ben valorat, i Alarte estava lluny de poder representar eixe paper. El PSOE no comptava ni amb una marca ni amb un candidat ben valorats per a fer front a estes eleccions.

En el cas d’Enric Morera té una bona valoració. Hauria sigut interessant comptar amb les dades de Mònica Oltra. La valoració de Marga Sanz és superior a la d’Alarte però està clar que el vot d’IU va ser sobretot un vot de marca.

Evidentment, a l’estudi se li pot traure molt més de suc. I quan estiguen disponibles els fitxers de dades, encara més! Però de moment, no volia deixar passar més temps sense fer un primer repàs d’algunes qüestions que m’han cridat l’atenció.

2 comentarios sobre “Post-electoral CIS: uns apunts i algunes sorpreses”

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos necesarios están marcados *

Puedes usar las siguientes etiquetas y atributos HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>