Indignats: ¿L’esquerra que no és d’esquerres?

[ Publicat originalment en la Fundació Nexe]

Molt s’ha escrit ja sobre  el “moviment 15-M”. Qualsevol intent de traure conclusions definitives sobre este tema és inútil: es tracta d’un fenomen actual i dinàmic. Per tant, no pretenc en estes línies teoritzar sobre la indignació, sinó compartir algunes de les reflexions que m’han vingut al cap en estes setmanes.

Per començar, m’ha sorprés la sorpresa d’alguns pel sorgiment d’este moviment. Els ingredients estaven, i ben presents, en la societat: una desafecció cap als polítics, vistos com a tercer problema de l’Estat en les enquestes del CIS; una crisi econòmica que ha colpejat especialment els joves, víctimes de taxes d’atur superiors al 40% i d’un alt nivell de precarització laboral (hui en dia, qualsevol amb una carrera, màster i idiomes signaria per ser un dels abans denigrats “mileuristes”). I és que la qüestió no és que en termes materials esta generació estiga pitjor que altres anteriors, sinó que ha perdut l’esperança de progressar i és conscient que no podrà oferir als seus fills l’ajuda que en estos moments poden tindre dels seus pares. Per tant, el que realment hauria de sorprendre és el que ha tardat a moure’s alguna cosa, amb tot este substrat.

En segon lloc, crec que és innegable l’èxit del moviment quant a simpatia social. Les diferents enquestes que s’han fet (abans i després d’episodis tan lamentables com els del Parlament català) demostren que compten amb un grau de suport prop del 65%, i un 80% que considera que “tenen raó” en les seues reivindicacions (xifres de les enquestes de Metroscopia per a El País, similars a la resta que s’han fet). El suport és superior al rebuig en tots els grups d’edat i en tots els segments de votants, tot i que ho és especialment en els menors de 54 anys i en els votants de PSOE i IU. Un altre indicador de l’èxit d’este moviment és la introducció en l’agenda social (el debat quotidià) i cada dia més en l’agenda política de temes com ara la dació en pagament per als hipotecats, els efectes negatius del bipartidisme o la responsabilitat de les entitats bancàries i financeres que han rebut ajudes públiques.

Com podem observar a la gràfica (extreta del diari El País, el 26 de juny),  les propostes  concretes del moviment també compten amb un grau de suport altíssim. Són propostes que podríem situar sense cap problema en un àmbit ideològic de l’esquerra o el centre-esquerra i que, de fet, són presents als programes d’alguns partits minoritaris des de fa temps.

Sobta, per tant, que només un 29% dels ciutadans els definisca com un moviment “més bé d’esquerres” i la majoria (un 59%) pense en ells com “sense una tendència política concreta”. I és que potser en això rau gran part de l’èxit d’este moviment: Han sabut superar el debat de l’eix esquerra i dreta que el bipartidisme polític i mediàtic han acabat simplificant en una identificació “esquerra = PSOE. Dreta =PP”. Amb eixe marc mental, s’entén millor que les propostes dels “indignats”, vistes com una resposta a les polítiques del bipartidisme puguen ser definides com “ni d’esquerres ni de dretes”.

L’eix esquerra-dreta amb el seu arrelament històric ha generat uns forts vincles emocionals en molts casos (amb el cas extrem de la Guerra Civil) i ha servit per a simplificar la lluita política en un context on els ciutadans ni tenen el temps ni els recursos per a informar-se del dia a dia de l’activitat partidista ni dels programes electorals dels partits. No serà igual per a les  noves generacions, que compten amb un major grau de formació, amb mitjans d’informació (i d’interacció) alternatius, i que estan socialitzats políticament en un context on tant l’esquerra (entesa com el PSOE) com la dreta (entesa com el PP) ofereixen respostes ben paregudes a la crisi econòmica.

Els “indignats” han aconseguit transmetre el seu missatge (que es podria resumir en: “no pagarem la crisi que han generat uns altres”) amb èxit, en gran part gràcies a no haver caigut en l’esquema de la dreta i l’esquerra. Com deien per les xarxes socials: “No existe izquierda ni derecha, somos los de abajo y vamos a por los de arriba.”

Paradoxalment, fugir de l’esquerra d’etiqueta ha sigut la millor forma per a garantir l’èxit social de propostes d’esquerres vistes ara com de “sentit comú”.

Els partits d’esquerres alternatius al PSOE han d’afrontar esta paradoxa. Sabent d’on provenen, no poden obviar que els esquemes tradicionals ja no són assumits per grans sectors de la població, que els veuen com a esquemes falsos, antics i superats. Això, com hem vist amb el moviment del 15-M, pot ser una molt bona notícia per a les idees més progressistes. Que sàpiguen aprofitar esta oportunitat o no, és un altre tema.

Un comentario sobre “Indignats: ¿L’esquerra que no és d’esquerres?”

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos necesarios están marcados *

Puedes usar las siguientes etiquetas y atributos HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>