Fent Balanç

[Article publicat a Valenciavota.com ]

Ja ha passat el 22-M i és el moment de fer un primer balanç de la campanya i els resultats de cada partit o coalició.

Però abans que res, cal parlar de la participació. Tot i que la percepció generalitzada era que baixaria, finalment ha sigut lleugerament superior a la de 2007. Haurà tingut alguna incidència el protagonisme mediàtic de les acampades i del moviment 15-M? En qualsevol cas, la difícil estimació de la participació continuarà sent el punt feble dels estudis demoscòpics i el gran mal de cap dels analistes.

Comencem doncs este repàs sobre els diferents partits amb el guanyador, el Partit Popular. “Victòria històrica” “Camps arrasa” deien els presentadors de l’especial informatiu de Canal 9 en les seues primeres valoracions sobre els resultats que anaven coneixent-se. El Partit Popular tindrà un problema si s’acaba creient eixe discurs excessivament triomfalista. El PP ha vist reduït el seu suport electoral del 52,17% al 48,53%. Vora quatre punts que suposen una pèrdua de 70.000 vots en un context espanyol de gran marea popular.

Com ja apuntàvem, Camps no és el candidat de 2007: durant estos quatre anys, ha patit un desgast significatiu en la seua valoració i en els seus atributs com a President (en especial, l’eficàcia i l’honradesa). El comodí popular, Rita Barbera també ha patit un cert desgast perdent 30.000 vots i un regidor a València (tot i que des de Canal 9 sostenien que l’alcaldessa havia “redoblat i reforçat” la seua majoria absoluta). Afronten una legislatura complicada: un president desgastat, algunes decisions judicials pendents que poden afectar a bona part del partit i la pèrdua del recurs reivindicatiu si Rajoy guanya les generals de 2012. Així i tot, de moment, el Partit Popular manté una sòlida majoria absoluta a Les Corts, guanya pes territorial amb ajuntaments històricament socialistes com ara el de Gandia o Elx, i sempre pot obrir, des de la comoditat del poder, un procés successori per afrontar les eleccions de 2015 amb una cara nova.

El PSOE valencià, per la seua banda, no pot fer cap tipus de lectura positiva d’estes eleccions. Amb una marca que restava, i sense candidats que pogueren compensar (com varem tractar en PSOE: Ni marca ni candidats), es deixen pel camí 154.000 vots i se situen en un 27,50% davant el 34,26% de fa quatre anys a més de cedir al PP places tradicionalment socialistes i perdre quatre regidors a València i sis a Alacant. De moment, els dirigents socialistes apunten a la crisi econòmica com a argument estrela per a justificar la desfeta. Ningú dubta que Alarte ho tenia complicat, però tant l’estratègia com la campanya socialistes no han fet sinó afegir dificultats al context desfavorable per a qualsevol candidatura del puny i la rosa arreu de l’estat. El canvi de candidats a València i Alacant, la feblesa de la imatge del propi Alarte, els girs i incoherències en algunes postures polítiques, una certa divisió interna, i la manca d’un projecte diferenciat per al context valencians són factors que depenien –en part o totalment- de Blanqueries.

Molt diferent serà la valoració que faran a les seus dels diferents partits que integren la Coalició Compromís, la gran vencedora –i la gran sorpresa- de les eleccions: entrada a les Corts superant el 7%, irrupció a l’Ajuntament de València amb 3 regidors i uns resultats municipals molt bons. En les dos setmanes de campanya van saber connectar amb el seu relat de legislatura. A més, este relat connectava molt bé amb el moviment de fons de les acampades 15-M i la demanda d’una política diferent i més propera. Es podria dir que en la política valenciana, la cara de la indignació durant els últims quatre anys ha sigut Mònica Oltra. Quan el seu últim video penjat al Youtube, en el qual apareixia amb una samarreta reivindicativa a Canal 9, arribava a les 100.000 visites en només dos díes, alguna cosa s’intuïa. Clar que podrien haver patit l’efecte “bombolla d’internet” (quan la realitat offline és molt diferent de la que es viu a la xarxa) però no ha sigut així. Amb una presència activa a les xarxes socials –obra en bona part de joves de la coalició com Pere Fuset-, aconseguien finalment traspassar la limitada cobertura dels mitjans de comunicació tradicionals. També comptaven amb un punt de partida sòlid: l’extensa presència territorial del BLOC. A partir d’ara els queda el repte de consolidar-se més enllà de la conjuntura actual, que els ha sigut ben favorable: evitar que es produïsquen desajustos dins de la coalició i saber interpretar els diferents moments polítics que viurem esta legislatura. En les generals de 2012, tindran una primera prova de foc, en unes eleccions gens favorables per a opcions d’àmbit estrictament valencià.

Finalment Esquerra Unida, que, a falta de visibilitat durant la legislatura passada, confiava la seua sort a una marca potent a nivell estatal, finalment s’ha quedat més a prop del 5% que del seu “competidor” Compromís. Així i tot, entren en els Ajuntaments de València, Alacant i Castelló. S’enfronten al repte de disputar espai amb un Compromís que pren velocitat després del triomf electoral, i una certa associació de la marca a la “vella política”.

Això sí, amb quatre grups parlamentaris en Les Corts, allunyat el fantasma del bipartidisme a les principals ciutats, els valencians tenim per davant quatre anys polítics ben interessants!

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos necesarios están marcados *

Puedes usar las siguientes etiquetas y atributos HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>