É a economia, estúpido!

It’s the economy, stupid! Esta frase que es va popularitzar arran de la campanya de Bill Clinton en 1992, ens recorda la gran importància de l’economia en la decisió del vot dels ciutadans, i per tant, en les campanyes electorals.

Sobretot, en època de crisi econòmica, els temes materials es posen en primera plana i tot gira al voltant de la percepció sobre l’economia. Les expectatives dels governants ben situats en polítiques de valors o issues post-materialistes s’afebleixen (veure el cas de Zapatero) i guanyen posicions aquells que compten amb un pla, un discurs econòmic coherent, o simplement amb una determinada experiència en recuperacions econòmiques.

Així com a Espanya es diu que l’indicador que més influeix en el vot és el d’atur, a Amèrica Llatina ho és el de la inflació. Patir l’atur o la por a quedar-se sense lloc de treball, o experimentar la pujada de preus als supermercats són experiències quotidianes que alimenten tertúlies als bars i als sopars familiars. El PIB, els índexs de productivitat, o la balança comercial, no poden competir davant el ticket de la compra o una esperada nòmina.

Que li ho diguen a Lula. Bona part de la seua desfeta en 1994 i 1998 s’explica per l’èxit d’un pla econòmic: el Pla Real, que va impulsar el llavors ministre d’Hisenda, Henrique Cardoso. Un pla d’ajust  que va aconseguir amb èxit eliminar la hiperinflació i estabilitzar l’economia.  Com qualsevol pla d’estes característiques, comptava amb mesures impopulars: reducció de la despesa i augment d’impostos. No és d’estranyar que Lula, com a candidat alternatiu, decidira oposar-se en este tema. Però una cosa li va fallar: el pla va funcionar.  I quan l’ama de casa pot comprar carn perquè la pujada de preus ha parat, la percepció de la política econòmica del govern canvia immediatament.

Per a visualitzar-ho, he preparat un gràfic amb la intenció de vot dels candidats (Lula i el mateix Fernando Henrique Carodo) junt amb  l’evolució de l’augment de la inflació:

El gran èxit del pla va permetre a Henrique Cardoso superar un desavantatge de més de 20 punts i acabar guanyant les eleccions en primera volta. Tornaria a guanyar les eleccions en 1998 amb l’estabilització econòmica del país en el seu haver. En 2002, Lula va prometre mantindre les polítiques d’estabilitat fiscal de l’era Cardoso, amb una “Carta al poble brasiler” dirigida a sobretot a les classes mitjanes i als sectors empresarials, que uns anys abans li havien girat l’esquena.

Però el de Brasil no és l’únic cas d’estes característiques en Amèrica Llatina. A l’Argentina, Menem va aconseguir l’hegemonia durant la dècada dels 90 per l’èxit en el control de la hiperinflació que va colpejar l’economia familiar a finals dels 80.

Podem pensar, per tant, que la ciutadania és capaç d’entendre els ajustos sempre que tinguen com a resultat a curt o mitjà termini una millora en el poder adquisitiu. El carreró sense eixida en el que es troben molts governs en l’actualitat  és haver d’aplicar plans d’ajust sense cap resultat positiu perceptible pels electors. Parlar de  “confiança dels mercats” amb un 20% d’atur no dona vots.

Que li ho diguen a Zapatero.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos necesarios están marcados *

Puedes usar las siguientes etiquetas y atributos HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>