Asunción, l’Obama valencià?

Ja vaig avisar-vos. Este blog pretén ressaltar la part més refrescant de la política. I què millor que començar per l’enèsima lluita caïnita al sí del PSOE valencià. El protagonista, Antoni Asunción, qui intentarà disputar en primàries la candidatura a la presidència de la Generalitat a Jorge Alarte (secretari general), ho té molt clar i ha començat comparant-se –i fent broma, se suposa- amb Obama. Diu que el de Chicago tampoc era el candidat del partit i va guanyar les primàries.

N’hi ha algunes diferències que Asunción no hauria d’oblidar quan es compara amb el president nord-americà.

En primer lloc, Obama es va presentar com el paradigma del canvi. Renovació al 100%. Renovació, no només en el cognom –que també va ser important davant les dinasties Bush & Clinton- sinó també en les maneres, l’estil, la forma de fer política. Antoni Asunción va ser ministre d’Interior amb Felipe González –dimitit pel cas Roldan-; va formar part de les diferents lluites internes del socialisme valencià dels 90;  va perdre les primàries per a les eleccions de 1999 davant Joan Romero tot i que després de la renúncia d’este va encapçalar la candidatura estavellant-se davant el fenomen Zaplana.  És part d’una determinada generació de polítics, que ha esgotat el seu crèdit polític i que només la mediocritat del lideratge actual del PSOE li atorga certa atenció mediàtica. Amb eixa biografia, com encaixen les paraules renovació i canvi al relat de la seua candidatura? Feu la prova de buscar-lo al google, tant en webs com en fotos: el resultat és clarificador.

En segon lloc, València o Espanya no són els EEUU, ni el PSPV-PSOE és el Partit Demòcrata. Mentre que les primàries són part fonamental del sistema política nord-americà, ací són més bé una excepció. Mentre allà permeten obrir el partit a la societat, ací són un nou camp de batalla de les diferents famílies orgàniques.  Ací, la societat no sol percebre un debat de projectes o una obertura del partit, sinó la baralla interna, la divisió i la incapacitat de posar-se d’acord. “Si no saben governar el seu partit, com van a poder governar el país”. La ciutadania vol més democràcia interna  als partits (ho diu en les enquestes), però castiga sense contemplació les divisions internes (ho diu en les enquestes i ho confirma en les eleccions).

Potser en este cas, el moviment d’Asunción no siga més que un farol, buscant certa presència en els comités electorals. De forçar les primàries, té poques possibilitats de guanyar-les, i més davant l’acord Alarte-Puig (que es van enfrontar en l’anterior congrés del partit). Però suposa un nou exemple de per què el PP obté un avantatge tan gran en eleccions i enquestes tot i els casos de corrupció i l’estat de l’economia valenciana: els “altres” es dediquen a estes coses.

6 comentarios sobre “Asunción, l’Obama valencià?”

  1. D’acord. Juguem.
    Imaginem que Puig, es sabia perdedor perquè alguns dels seus més destacats escuders (Colomer), com calia esperar (Colomer), per la llarga tradició de canviades (Colomer) han jugat a la puta i la ramoneta, i mentre li reien les gràcies díscoles a Puig, encaixaven a l’organigrama d’Alarte.
    Imaginem que Puig el que ha fet és ajornar la batalla per al Congrés posterior a la previsible patacada que s’ha de fotre Alarte, disputant-li directament el partit. Recordem que Puig ja va dir, que res que no fóra la victòria seria acceptable per als seus.
    Bé, doncs amb tot això imaginat, què còmode tindre algú com Asunción (tan acostumat a perdre i picar sola, en eixe ordre) a qui votar en les primaries i fer que aconseguisca un 30% dels vots (en un bon dia) que només serveixen per debilitar encara més el seu adversari intern.
    Què bonic és imaginar.
    Per cert, encara que jo trobe que les possibilitats d’Asunción, acosten la seua pretenció a una fantasmada innecessària, ja m’agradaria a mi que al meu partit passaren estes coses.
    Ací sembla que ningú no vol ser mai res, ni alcalde, ni diputada, ni regidora, ni secretari general… sort encara que trobem una persona per cada càrrec, sinó…

  2. Molt d’acord en tot excepte en una cosa. Dius que la ciutadania castiga en les eleccions la divisió interna… no és així, en llegir-ho no he pogut evitar recordar eixa imatge del PP d’Alacant amb cadires volant que recordava a eixes imatges de “vídeos de primera” on els polítics japonesos acaben literalment a guantades. I en canvi mira-la mira-la, el PP ahi està.

    Jo pense que la lluita interna és el que provoca que un partit estiga tan pendent de sí mateix que no siga capaç de fer política (en este cas, oposició), és el que provoca que no hi haja un lideratge creible, i que ningú es preocupe veritablement per fer les coses bé en aquells assumptes que un partit ha de treballar. I és tot açò plegat el que provoca la desconfiança de la gent.

    En quant al paio este doncs mira… crec que els valencians podrem traure alguna cosa positiva d’açò, d’ací uns anys algú traurà un manual que recollirà com no s’han de fer les coses en política basat en el PSOE valencià, serà un best seller i tindrem un valencià internacional més, com calatrava.

    Enhorabona pel blog ;)

  3. Gràcies als dos pels comentaris!

    @Enric, Realment no sóc coneixedor del món intern del PSOE i no sé fins a quin punt es poden haver coordinat Puig, Asunción, etc… però el resultat és el mateix que tu descrius: més desgast a les opcions d’un Alarte ja de per sí massa desgastat. El que no entenen és que guanyar-se la confiança de la ciutadania cada volta els serà més complicat, isca qui isca en el pròxim Congrés. Asunción diu que es presenta perquè l’actual equip no vol guanyar, només vol mantindre els espais actuals (és a dir, el “curro”: Elx, Gandia..?) Però fins a quin punt eixa no és la lògica de la mateixa oposició a Alarte?

    @Amadeu, no només les cadires. En un ple de les Corts els diputats zaplanistes van plantar a Camps i el van deixar en minoria. En Canal 9, controlada per zaplanistes, eixia més Zaplana com a Ministre de Treball (Zaplana) que Camps com a President de la Generalitat… Però tot això va passar si mal no recorde en el periode 2003-2005. El punt d’inflexió va ser una reunió de Camps amb el seu equip on varen decidir no retirar-se i plantar batalla interna, i finalment es van fer amb el partit i en 2006 i 2007 van donar una imatge de projecte sòlid i cohesionat. I els dos últims anys solen ser la clau…
    Però estic d’acord que també es dona l’efecte que tu dius. Els partits comencen a parlar d’ells mateixos, dels problemes del partit i no dels ciutadans o dels problemes de la societat… I després sense lideratge, és un gran handicap que pocs poden remuntar.
    I el best-seller ja m’avisaràs quan isca. Serà de Ken Follet o de Dan Brown?
    Gràcies per passar-te ;)

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos necesarios están marcados *

Puedes usar las siguientes etiquetas y atributos HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>