Moltes vagues en una

El dijous passat es va viure una nova jornada de vaga general. Però tant esta vaga com la de 2010, han sigut diferent de les de 2002, o les dècades dels 90 i 80. Per diverses raons:

En primer lloc, pel seu seguiment més discret. Les dades més objectives —com ara les de consum elèctric— apunten a un seguiment similar de la vaga de dijous amb la de 2010 contra la reforma laboral de Zapatero, amb una reducció mitjana del 14,3% de consum enfront de les xifres d’entre el 20% i el 35% de les vagues de 2002, 1994 i 1988.

En segon lloc, perquè estes vagues es produeixen en un context de fort descrèdit dels seus convocants. Els sindicats majoritaris, tot i la seua forta implantació en alguns sectors concrets (com ara el sector públic o part de la indústria) no han sabut —o pogut adaptar-se— a la realitat de bona part de la població activa, que pateix una forta temporalitat que complica la seua sindicalització.

Però, a més, el paper dels sindicats com a referent social es troba en entredit. Atenent a les dades d’estudis del CIS, la confiança que generen estes organitzacions entre la ciutadania ha patit un fort desgast en els últims anys.

Per a fer-nos una idea, les xifres de confiança envers els sindicats el 2010 són molt semblants a les que generen les entitats bancàries.

No és d’estranyar que els mitjans de la dreta utilitzen constantment este sentiment a favor dels seus posicionaments (com quan parlen del fracàs sindical o vaga sindical). De fet, des d’entorns progressistes s’han realitzat estudis sobre la càrrega negativa del concepte «sindical» hui en dia.

Dijous passat vàrem viure una jornada de vaga general. Els piquets, els incidents aïllats, les rodes de premsa dels sindicats i del govern o la batalla de xifres de seguiment, són símbols que formen una mena de ritual de les vagues. Esta forma de fer vaga té una gran incidència en alguns sectors de l’economia (i de la societat), però per a la majoria no tenen gran significació.

Conceptes com esquirol semblen llunyans a qui té un contracte de dos mesos que està a punt d’acabar o a qui a dures penes pot pagar la quota d’autònom. Les queixes sobre l’acomiadament amb 20 dies per any treballat sonen alienes a qui encadena contractes temporals, jornades de pràctiques o beques.

Esta distància entre els treballadors sindicalitzats i la realitat de bona part de la societat era previsible. Per això, i perquè van respectar els serveis mínims, els sindicats no esperaven una paralització del país. El dia de hui, cap vaga pot aconseguir-ho de manera pacífica. Del que no estic tan segur és de si els sindicats esperaven que després del discret seguiment de la vaga, es produïren les massives manifestacions de la vesprada.

I esta fou una altra vaga. En la manifestació, segurament era molt important la presència dels sindicats i dels que havien secundat la jornada de vaga. Però també hi havia una presència destacable dels que no van poder fer vaga però volien mostrar el seu rebuig a la reforma laboral i a la situació que vivim: estudiants, autònoms, treballadors temporals.

Conec algun cas de qui va ser insultat al matí quan anava a treballar per un piquet «informatiu» i a la vesprada acudia a la manifestació (tal com tenia pensat des d’un principi).

Darrere de l’èxit de convocatòria del 15-M (en maig i el 15 d’octubre del 2011) i d’altres moviments similars hi ha molt d’açò: sectors de la població que no compten amb referents per a canalitzar les seues reivindicacions o expressar el seu malestar. En este cas, mentre que l’esquema de vaga era poc aplicable per a moltes situacions, la manifestació va generar un espai de trobada de moltes sensibilitats diferents amb un punt en comú: el rebuig a la reforma laboral.

Per tant, per a les vagues que vindran (i supose que més prompte que tard), val més que tots ho mirem amb una perspectiva diferent. Perquè segurament hi haurà més d’una vaga el mateix dia. Potser hi haurà una vaga diferent per cada persona indignada amb el que estem vivint.

Primavera polar: la resposta del PP a les protestes

Ha sigut un mes ben mogut per terres valencianes. En unes setmanes els carrers de la capital han viscut les majors mobilitzacions en els últims temps, unes càrregues policials sense precedents (per la seua desproporció i pel perfil de les víctimes de les porres), a més de nous escàndols polítics, que afecten el màxim referent de la història política valenciana de les últimes dècades: Rafael Blasco.

Intentant prendre una certa perspectiva sobre la política valenciana, ens trobem uns evidents signes de desgast de l’hegemonia popular. En les últimes eleccions, amb el vent a favor del vot PP a escala espanyola, ja es va notar algunes mostres d’esgotament del PPCV, centrades especialment a la ciutat de València.

I això no és un detall sense importància: no només per la importància poblacional de la ciutat i la seua àrea metropolitana sinó pel seu propi simbolisme. Va ser a València on PP i UV aconseguiren la victòria que avançava la de Zaplana en les autonòmiques de 1995. A més, cap figura representa tan bé la permanència i la solidesa electoral del projecte del PP com l’alcaldessa de València, Rita Barberà (com a dada, és simptomàtic que des de l’alcaldia haja conegut cinc presidents de la Generalitat diferents: Lerma, Zaplana, Olivas, Camps i Fabra).

Fins ací el context. ¿Què ha passat en les últimes setmanes? Que una desproporcionada actuació policial contra una protesta estudiantil de l’emblemàtic institut Lluís Vives contra les retallades en educació, va obtindre ressò mundial i ha generat un moviment conegut com a Primavera Valenciana que engloba mobilitzacions constants d’oposició a la gestió del Partit Popular en terres valencianes.

Després d’uns primers moments de dubte i de declaracions contradictòries, el Partit Popular ha fet allò que sap fer tan bé: unificar el missatge. «La protesta no és pacífica i està instigada per partits de l’oposició (especialment Compromís), que manipulen els xiquets. A més, no té cap justificació, ja que no existeixen les retallades sinó un ajust temporal a la retribució del professorat.»Dins d’este missatge podem emmarcar desenes de declaracions dels últims dies.

Amb l’arribada de les mascletades vivim, però, un nou episodi amb una xicoteta variació en el missatge: les protestes, a més d’estar instigades per l’oposició, no van contra els polítics sinó contra les falleres majors —i per tant, contra les Falles.

No entraré a analitzar estos argumentaris, sinó el seu propòsit. I és que comença a intuir-se un canvi d’estratègia del Partit Popular. Del president Fabra que diu que, com a pare, també es manifestaria pels impagaments al president Fabra que nega les retallades, hi ha un canvi evident, tot i el curt període de temps entre l’un i l’altre. La meua hipòtesi és que han decidit adoptar una estratègia de polarització de l’electorat i han elegit Compromís com l’enemic a batre.

Des del convenciment que disposen d’un vot dur suficient per a mantindre el poder, tenen un objectiu clar: mantindre mobilitzat el seu electorat presentant l’alternativa de govern com una opció molt allunyada del seu espai ideològic. El PP, per tant, ja no busca nous votants sinó mantindre els que té (i que tenen UPyD i l’abstenció com a principals alternatives). Esta estratègia té, a més, una derivada interna: un enemic comú és el millor antídot contra les divisions internes. Evitar-les és una tasca més que primordial després de la dimissió de Camps.

A esta nova estratègia popular li trobe dos riscos.

El primer és que les xifres no quadren i que mobilitzant el seu “vot dur” no en tinguen prou per a poder guanyar unes eleccions.

El segon és que, triant Compromís —i no el PSOE o EU— com a l’altre pol, s’exposen a una opció que té una major flexibilitat ideològica i que no poden lligar a Zapatero.

El temps dirà si la hipòtesi és certa —i quins són els resultats finals d’esta estratègia—; o si es tracta d’un recurs passatger de deslegitimació de la protesta sense més implicacions a mitjà termini. El temps dirà…

[Foto: Weefz.]

Més enllà de les retallades i la corrupció

Si fa uns mesos el discurs polític i social valencià estava dominat pel tema de la corrupció, hui en dia s’ha sumat amb força un nou element de discussió: les retallades. Així, entre retallades i corrupció pivoten els diferents posicionaments, iniciatives i argumentaris.

No és estrany que passe això. Els nombrosos escàndols de corrupció que han colpejat la vida política valenciana i dels quals continuem coneixent noves seqüeles (EMARSA és l’última estrela en el firmament de la vergonya), queden emmarcats hui en un context de fortes retallades en la despesa pública, que afecten especialment educació i sanitat (àmbits que concentren, com és lògic, la major part del pressupost autonòmic).

El contrast entre un passat de fantasia i corrupció, un present de dura realitat i retallades i un futur ple d’incertesa, alimenta este relat que en les últimes setmanes ha tret al carrer centenars de milers de valencians, en unes mobilitzacions sense precedents contra la gestió del PP, contra la impunitat i contra la degradació dels serveis públics.

És normal i saludable que es generen estos “inputs” d’indignació en el sistema polític per part d’àmplies capes de població. És normal i saludable, sí, però també comporta un risc per als interessos de l’esquerra valenciana: que estos dos temes monopolitzen de tal manera l’agenda política de l’oposició que no quede espai per a allò que realment pot facilitar el canvi polític, que no és altra cosa que l’existència d’una alternativa.

Com ja he dit referint-me a altres temes, el valencià no és un cas aïllat ni estrany en el món. Un think tank pròxim als laboristes britànics alerta sobre l’estratègia dels conservadors en un treball molt interessant. La seua estratègia per a mantindre’s en el poder és que el debat gire entorn de les retallades i no sobre un model de creixement. El mal menor, diran els Tories, és el govern que ja està retallant perquè és inevitable. Un segon pas per a girar les retallades en contra de l’esquerra és enfrontar treballadors del sector privat contra els del sector públic. Per tant, este think tank recomana que el centre-esquerra se centre, sobretot, a bastir una alternativa per a créixer i millorar el nivell de vida, i no únicament en un posicionament de caràcter defensiu de la despesa social o dels treballadors públics. Una alternativa que, segons este treball, ha de parlar de la indústria, dels emprenedors, de la formació i de com finançar per mitjà d’una fiscalitat progressiva noves polítiques de benestar que asseguren uns mínims de seguretat i incentiven l’assumpció de riscos.

Com s’ha vist, el debat sobre corrupció i retallades ja té una resposta del PP, amb uns arguments destinats sobretot a mantindre la mobilització del seu electorat: “la corrupció està malament, però no podem tolerar els atacs contra tots els valencians; València és molt més”; “l’estalvi és necessari i ZP no ens va donar el finançament que ens pertocava”.

En este context, el partit que aconseguisca introduir en l’agenda el debat sobre un model diferent que genere creixement i ocupació, no només passarà al davant dels seus competidors en l’oposició sinó que també contribuirà a oxigenar la vida política valenciana. L’existència d’alternatives permet als ciutadans triar i decidir i és fonamental per a una democràcia viva i dinàmica. Qui ho faça, a més, podrà visualitzar-se com a alternativa des de la coherència i descol·locar el PP en el seu discurs de retallades inevitables.

¿Qui serà?

Vols cobertura mediàtica? La recepta de Roger Ailes

Roger Ailes és un dels màxims experts nord-americans en comunicació política. Va ser assessor de Nixon, Reagan, Bush pare, Rudy Giulani i creador del canal de televisió de capçalera dels republicans: Fox News.

Per tant quan es referix a la relació entre mitjans de comunicació i polítics, cal tindre’l en compte:

Siguem realistes, hi ha tres coses en què els mitjans de comunicació s’interessen: imatges, errors i atacs. Eixa és la forma de tindre cobertura. Intentes evitar tants errors com pots. Intentes donar-los tantes imatges com pots. I si necessites cobertura, ataques, i aconsegueixes cobertura.

És la meua teoria de la política del fossat d’orquestra. Hi ha dos polítics en un escenari i un d’ells diu: “Tinc la solució al problema d’Orient mitjà”, i l’altre polític quan puja a l’escenari cau en el fossat d’orquestra: qui creus que eixirà en les notícies?

 Roger Ailes – Entrevista en 1988 citada en anglés en RollingStone.com

Com veieu és el creador de la teoria del fossat d’orquestra. Els mitjans de comunicació tenen la seua pròpia lògica per a donar cobertura als esdeveniments que no és la lògica dels polítics. Un polític pot preparar el discurs de la seua vida, amb milers de dades i propostes i potser no rebrà l’endemà ni un titular.

 Mal negoci. Els polítics necessiten fer arribar el seu missatge als ciutadans, però els mitjans de comunicació, legítimament, necessiten fer històries interessants que agraden a la seua audiència. Ens agradarà més o menys, però normalment així és com funciona.

 Cada dia es lliura una batalla per la cobertura. Quan els polítics fan coses, volen que els seus electors s’assabenten. Hi ha qui té una cobertura assegurada: els distints governs o els principals partits de l’oposició són alguns d’ells. La resta han de batallar.

 Segons Roger Ailes hi ha tres cuses que tenen cobertura quasi assegurada: imatges, atacs i errors. Per tant la seua recepta per a obtindre bona cobertura és:

a) Donar imatges: Cada dia més predomina allò visual. Què hauria sigut del discurs de Lizondo si no haguera pujat una taronja a la tribuna Congrés dels Diputats? No crec que cap mitjà de comunicació haguera dedicat molt d’espai a la “reivindicació d’un partit regionalista valencià per la situació de l’agricultura valenciana”. Què hauria sigut de Mónica Oltra si no haguera decidit convertir una petició de compareixença de Camps en una provocadora camiseta? Sent realistes, la història de Compromís podria haver sigut una altra sense la cobertura d’eixe episodi. No està mal donar imatges sempre que es puga. Això sí, cal fer-ho de manera coherent amb el missatge i la trajectòria del partit/polític i evitant que siga percebut com una cosa falsa o sobreactuada. Una gran experta en açò de generar imatges és Esperanza Aguirre.

 b) Atacar: Segur que heu sentit el típic comentari de: “és que els polítics sempre estan atacant-se els uns als altres”.  La meua pregunta és, només els polítics? En qualsevol debat hi ha qui ataca i qui defén. Amb millors o pitjors arguments, però per a convéncer d’una determinada postura fa falta evidenciar un contrast. En qualsevol tertúlia del món del “cor”, o del món esportiu, es veu el mateix esquema, inclús més exagerat. Novament hem de separar els nostres desitjos de la realitat. Els atacs solen rebre major cobertura –I èxit electoral- que el “estic d’acord, som tots amics”. Encara que clar, en este punt cabria matisar que depén de l’estratègia del partit o el polític en qüestió. L’estratègia de Zapatero quan va ser triat secretari general del PSOE no passava per accentuar l’atac sinó el “tarannà”. Per què? Per a contrastar amb l’estil cada vegada més agressiu d’Aznar.

 c) Evitar les errades: Una forma d’obtindre cobertura segura és amb una errada garrafal. Les errades dels polítics agraden i solen ocupar espai en premsa, ràdio i televisió. Però qui vol que un error es magnifique? Així que cal evitar ficar la pota i cal saber com eixir airós d’una situació complicada.

 No obstant això, molts assessors en actiu semblen no estar molt d’acord amb este últim consell. Si les errades asseguren cobertura mediàtica: Per què no fer passar per una errada un missatge de forma intencionada? Estic pensant en els nombrosos casos de micròfons oberts. Fixem-nos en Rajoy: està clar que qualificar la desfilada militar del 12 d’Octubre com un “coñazo” no li va donar cap avantatge. En canvi, alertar que la reforma laboral generarà una vaga general és un missatge molt ben pensat i útil per als interessos del Govern: prepara a l’opinió pública per a la dura reforma i neutralitza l’impacte de la convocatòria de vaga.

 Així que ja sabem. Per a tindre cobertura la “recepta” de Roger Ailes és: facilitar imatges, atacar i evitar (o no) errors. Com tota “recepta” és necessàriament simplista. Hi ha moltes formes més d’obtindre la cobertura de mitjans (sol captar la seua atenció el nou, l’inusual o les enquestes, entre altres accions). Però la teoria d’Ailes ens deixa algunes reflexions interessants.

El fracàs de Compromís

Si fem cas del que s’ha pogut llegir en part de la premsa valenciana després de les eleccions generals, està clar que el resultat de la Coalició Compromís ha sigut un gran fracàs. De fet, no han faltat les extrapolacions —amb gràfiques incloses— que dibuixen unes Corts Valencianes sense la presència de Morera, Oltra i companyia. Alguns “opinadors” fins i tot parlen de la bombolla punxada de Compromís i qualifiquen d’efímer l’èxit de maig.

No serà este un article massa llarg, perquè no calen grans estudis per a rebatre estes afirmacions. Amb l’historial electoral del valencianisme progressista i contextualitzant el cas de Compromís amb altres partits d’àmbit no estatal, en tindrem prou.

Comencem, doncs, amb la història electoral UPV-BLOC-COMPROMÍS.

Com es pot observar, el resultat en nombre de vots de les eleccions generals de 2011 és superior al registrat en qualsevol elecció autonòmica anterior a 2011. El percentatge de fidelització representa quina part del vot autonòmic (des del punt de vista agregat, no individual dels votants) s’ha mantingut en les eleccions generals posteriors més pròximes. En estes eleccions, Compromís ha aconseguit mantindre un 70% del vot, superant el 69% de 1986 i amb una base de vot de més de 100.000 vots més que en els anys 80.

Però ¿per què, amb una major participació, un partit com Compromís (o BLOC o UPV) no aconsegueix fidelitzar el seu vot autonòmic? Perquè en un sistema polític com l’espanyol, amb diversos àmbits electorals (local, autonòmic, estatal i europeu), és lògic que els electors voten de manera diferent, afavorint en les eleccions estatals a partits d’àmbit espanyol. Està profundament estudiat el cas català, en què CiU aconsegueix uns millors resultats en les autonòmiques que en les generals. El PSC en canvi, en les eleccions autonòmiques pateix dos efectes: l’abstenció de bona part del seu electorat de les generals i el conegut com a “vot dual” (electors que voten PSC-PSOE en les generals i CiU en les autonòmiques).

De fet, si comparem l’índex de fidelitatzació de la mitjana de vot de UPV-Bloc-Compromís amb el de la resta de partits d’àmbit no estatal, podem observar com en tots els casos ens trobem amb percentatges inferiors a 100%.

Compromís, també en estes eleccions, ha aconseguit un gran èxit: aconseguir representació en el Congrés dels diputats per primera vegada, fidelitzar el 70% del seu electorat, i aconseguir el seu millor resultat a excepció de les últimes autonòmiques. Els comentaris periodístics semblen obviar el context i la naturalesa dels partits, que condicionen en gran mesura el comportament electoral dels seus electors.

Amb estes dades, la realitat és que Compromís va ser un dels grans triomfadors de la nit electoral valenciana del 20-N, superat únicament per l’èxit d’UPyD.

Ara bé, els èxits electorals sempre són provisionals, i per a consolidar-los en el temps, Compromís té un gran repte: adequar la seua organització a la seua nova realitat, i el seu missatge al nou context polític després del 20-N. Però, de tot això, ja en parlarem en una altra ocasió.

Pedro Arriola y José Juan Toharia sobre el 20N

Ya es martes y la resaca electoral empieza a superarse en todo el mundillo político. Como toda resaca, con cierto sufrimiento que se manifiesta, sobretodo, en forma de suposiciones y ocurrencias varias que quieren vendernos como análisis y en todólogos que pretenden hacerse pasar por expertos en comportamiento electoral.

Entre tanto material prescindible circulando por periódicos, radios, televisiones y redes sociales, también nos podemos encontrar con alguna excepción realmente interesante. Es el caso de esta sesión del Foro Nueva Economia que se ha celebrado en Madrid a poco más de 24 horas de las elecciones con el sociólogo Pedro Arriola (asesor demoscópico del PP) y José Juan Toharia (sociólogo y presidente de Metroscopia). Dos expertos en la materia, con décadas de experiencia y un conocimiento del escenario político y sociológico español envidiable.

Como dura una hora, algunos apuntes interesantes que comentan:

1) Continúa el esquema de techos y suelos de voto presente en la política española desde 1996: El PP cuenta con alrededor de 10 millones de votos (de 9,5 a 10,8 aproximadamente) con un alto grado de fidelidad que se ha mantenido en mayorías absolutas (2000 y 2011), mayorías simples (1996) y derrotas (2004 y 2008). En cambio el PSOE tiene la capacidad de superar los 11 millones de votantes (como en 2004 y 2008) agrupando un voto que es más proclive a castigarles huyendo hacia otras opciones o hacia la abstención (y provocando que el nivel de voto del PSOE caiga a los 7 millones)

2) El resultado no es sorpresivo, sino previsible desde hace meses, y la campaña no ha tenido un efecto destacable ya que no ha podido cambiar la tendencia. El debate acabó con la campaña presidencialista que buscaba Rubalcaba y Rajoy consiguió no entrar en el tema de ETA. El PSOE consiguió aumentar su tasa de fidelidad de forma tímida hasta cerca del 50% (partiendo de cifras más cercanas al 45%).

3) La situación económica y, sobretodo, el aumento sostenido del paro explica el castigo al PSOE, quien perdió el voto de su electorado más pragmático (ya que las medidas que tomaban no funcionaban) y de su electorado más ideologizado (ya que las medidas anunciadas a partir de mayo de 2010, además de no funcionar, iban frontalmente contra las ideas fundamentales del partido).

4) La llegada del Partido Popular también era previsible para el electorado (dejando sin efecto el llamado al voto útil para derrotarles que suele darle réditos al PSOE) y generaba indiferencia o incluso esperanza en 4 de cada 10 votantes que expresaban su intención de votar al PSOE el 20N. Difícil apelar al voto del miedo en esas circunstancias.

Pero bueno, mirad el video que seguro que encontráis otros puntos interesantes.

Rajoy siembra optimismo ¿Qué recogerá?

Hay una cosa que sorprende de la campaña del PP. Con una mayoría absoluta (casi) asegurada, mantienen sin ningún cambio el mismo discurso económico. Un discurso que podría resumirse en que llegarán a la Moncloa, generarán confianza, vendrán inversiones, se creará empleo y con ese empleo se financiarán los servicios públicos. Ni recortes sociales, ni subida de impuestos sino todo lo contrario: actualización de las pensiones y reducción de impuestos a las empresas y emprendedores.  Pero si se echa una mirada a Europa y a las previsiones económicas para los próximos años, todo esto parece más cercano a un ejercicio de “wishful thinking” que a un plan económico creíble.

Además, en la campaña electoral, el PP está apostando a centrar su mensaje en la creación de empleo, repitiendo una y otra vez que, tal y como hicieron en 1996 pueden revertir la situación y crear empleo. Más allá de las diferencias de la situación actual con la de 1996 (no se puede volver a apostar por el ladrillo, no se tiene un contexto internacional favorable y no estamos en vías de recuperación económica), lo que está claro es que el discurso está calando en la sociedad.

Según el segundo sondeo pre-electoral de la Fundación Ortega y Gasset (PDF), entre octubre y noviembre ha aumentado considerablemente el optimismo sobre la situación económica futura. Las perspectivas económicas no acompañan ese pronóstico, por lo que parece ser que es la campaña la principal causante de este cambio de percepción.

Es lógico que el Partido Popular centre su mensaje en el empleo y la economía (es la principal preocupación para un 80% de la población según el CIS). De hecho, gracias a la experiencia de 1996, se puede considerar al PP como “dueño” de los temas de empleo en la política española (tal y como el PSOE lo es en el tema de la igualdad). Todo cuadra y por eso el 20-N veremos una gran mayoría absoluta del PP.

Lo que no acaba de ser del todo lógico es que, con esa seguridad en el resultado, se siga instalando la idea que la situación actual tiene fácil solución y que se podrá repetir el relato de 1996. Aumentar las expectativas económicas puede ser beneficioso a corto plazo, pero una vez en el gobierno y con la gestión cotidiana de la crisis, puede llevar al desengaño de una gran parte de la población. En definitiva: el PP podría estar tirándose piedras en su propio tejado.

Rajoy está sembrando optimismo, de eso no cabe duda y las encuestas lo notan. La pregunta es: ¿Recogerá tempestades?

20-N: El meu rànquing d’espots electorals

Ja ha començat la campanya i un dels principals atractius que els “frikis” del tema trobem és la nova fornada d’espots electorals que per a la majoria de la població passen desapercebuts en les televisions públiques entre telediaris i documentals.

A continuació, vos presente el meu particular i personal rànquing d’espots electorals. M’he pres la llibertat de no només ordenar-los sinó a més, posar-los nota. En quant als criteris, no m’he centrat tant en la qualitat de la producció sinó en la coherència amb el missatge de campanya i en la seua efectivitat respecte a l’estratègia del partit.

Comencem:

1º IZQUIERDA UNIDA (Notable +)

Es tracta d’una gran peça que lliga molt be amb el missatge i estratègia de campanya del partit. Izquierda Unida no compta amb un candidat conegut (només un 39% dels electors segons el pre-electoral del CIS) ni que desperte passions, així que millor donar-li el protagonisme als seus electors. És més fàcil que els votants potencials d’IU puguen sentir-se identificats amb el bomber, la hipotecada, el metge, el professor universitari o el jove en precari que amb un polític que no destaca.

Trobem dos parts diferenciades amb els protagonistes esmentats com a narradors. En la primera enumeren algunes “injustícies” de la crisi actual, mentre que en la segona, amb el “Somos Más” com a línia argumental s’apel·la directament a les emocions i busquen identificar a l’elector com a membre d’una majoria que pateix estes injustícies. Cayo Lara tanca amb un “Esta es nuestra gente, sobran las palabras” que busca connectar a Izquierda Unida amb este sentiment. Un missatge molt proper a l’argumentari del 15-M  i al “Som el 99%” dels indignats americans.

Un bon video, amb un bon guió i que transmet un missatge coherent amb la campanya d’IU. Per tant, un notable alt per a IU.

2º COMPROMÍS (Notable)

La Coalició Compromís es presenta a estes eleccions després d’haver sigut la sorpresa en els últims comicis autonòmics. Tenen com a objectiu fidelitzar la major part del vot de les eleccions valencianes i per a fer-ho, aprofiten la proximitat temporal amb el 22M per a fer una seqüela d’aquella campanya. De fet, este espot és clarament una continuació del vídeo que van utilitzar en la campanya autonòmica amb Mònica Oltra i les “samarretes” com a protagonistes.

A algú li pot cridar l’atenció que al final del vídeo, es destaque la imatge de Joan Ribó i Oltra, i que no ho faça Enric Morera, per exemple. Es tracta d’una nova mostra de pragmatisme de la coalició, i un nou encert comunicatiu: si es busca fidelitzar el vot menys dur de la coalició, present a la Ciutat de València i Àrea Metropolitana, fan be en utilitzar el claim d’estes dos figures polítiques.

Bona producció i com en el cas d’Esquerra Unida, enquadrat dins de l’estratègia i missatge de la coalició. Per posar-li alguna “pega” el guió és un poc millorable.

3º Partit Popular (Aprovat +)

El PP, en la seua tònica general de la campanya, no arrisca ni innova (certament, no els cal). Fa ús dels cartellets, una tècnica massa vista ja (tan vista que fins i tot existeix un altre partit que la utilitza en estes eleccions). Centra el seu missatge en l’ocupació i en cap moment apareix el seu candidat. Cal veure si trauran un altre espot en els pròxims dies, tal i com han fet en altres eleccions.

4º PSOE (Suspens)

El PSOE i Rubalcaba sí que necessiten arriscar. Ho intenten fer equiparant –de manera implícita- a Rubalcaba amb grans figures polítiques del món (Kennedy, Churchill i De Gaulle) i la crisi actual amb crisis bèl·liques.  L’estratègia és clara: apostar pel candidat; però amb la bona producció queda una bella peça audiovisual més propera a un trailer de la premiada “El Discurs del Rei” que a la mobilització i polarització que necessita per recuperar el vot socialista. Com en el cas del PP, és possible que n’hi haja un altre després del debat.

5º UPYD (Suspens)

La meua gran decepció en estes eleccions és el vídeo de campanya d’UPYD. Visualment poc atractiu, amb el mateix model que a la transició: el candidat parlant a càmera, sense més. Un discurs ple de frases llargues i complexes, on fins i tot a Rosa Díez li costa respirar. L’únic que ens queda després de veure’l és que Rosa Díez es presenta per UPYD. Potser siga l’objectiu del partit (al cap i a la fi, UPYD és més conegut com “el partit de Rosa Díez”), però crec que podrien haver aspirat a més.

[F. Nexe] 20-N: ¿Canvi de peces o de tauler?

[Publicat originalment a la Fundació Nexe]

Que el 20 de novembre hi haurà canvi de govern no ho dubta ningú. Es tracta d’una evidència que les diferents enquestes electorals ens confirmen i que l’erràtica campanya socialista difícilment podrà revertir. Per tant, no cal aprofundir sobre això. Mariano Rajoy comptarà amb un ampli suport: una més que previsible majoria absoluta fonamentada en una desfeta del PSOE sense precedents (inclosa Andalusia).

Ara bé, el més destacable és que amb les eleccions del 20-N, s’obri un nou cicle polític amb un escenari diferent del que hem viscut en l’última dècada. Per als diferents partits serà el moment d’observar el nou context, redefinir estratègies i repensar posicionaments. Qui s’adapte millor té molt a guanyar, i qui no… patirà les conseqüències.

Centrant-nos en l’àmbit polític valencià, ens podem fer una idea de què significarà el 20-N.

Comencem pel Partit Popular. Els populars segurament ja deuen trobar a faltar els dies en què unes converses i uns tratges protagonitzaven l’actualitat informativa. I és que l’estat financer de la Generalitat i les xifres macroeconòmiques han passat de ser preocupants a ser alarmants. A partir del 20-N s’imposarà la dura realitat després d’uns anys de titubejos: retallades, retallades i més retallades en la terra que se suposava que despertava l’enveja de tota Europa.

Per altra banda, el relat reivindicatiu que tan bé li va anar a Camps enfront de Zapatero es podrà girar en contra dels populars quan la Moncloa siga habitada per Mariano Rajoy. Ja ho veiem amb l’aigua, i després de les eleccions arribarà el torn del finançament i del corredor mediterrani, en què el PP valencià haurà de fer front a posicions tan fortes com les de Cospedal o Arenas.

En el cas del PSOE valencià, el seu futur immediat anirà lligat, en gran mesura, a la capacitat de recomposició del PSOE espanyol. A priori, esta no sembla una tasca gens senzilla. La pèrdua del poder central i la falta de perspectives en l’àmbit valencià agreujaran la manca d’energia i idees que pateixen actualment els d’Alarte. Per altra banda, el tancament en fals de la crisi post 22-M pot acabar en un nou canvi de lideratge començant novament el cicle sense fi dels socialistes valencians. Si triem un nou líder, els socialistes es trobaran en la mateixa situació que fa uns quants anys: amb un candidat desconegut, els serà impossible contrarestar la imatge negativa que hui dia té la marca PSOE.

Esquerra Unida, en canvi, avançarà posicions gràcies a la seua marca (com ja va fer el 22-M), però certament quedarà surant la pregunta de si hauran aprofitat bé una conjuntura tan favorable com l’actual. A escala valenciana, compten amb algunes figures emergents (pense, per exemple, en Ignacio Blanco) que podrien abanderar una renovació —en el missatge, les persones i les formes— més que necessària si realment volen aspirar a alguna cosa més que a aprofitar les desfetes socialistes per a guanyar algun diputat.

I per últim Compromís, que disposa —segons la meua opinió— d’un gran potencial. Amb l’entrada de Joan Baldoví (¿i algú més?) al Congrés dels Diputats tindrà presència a les principals institucions a escala estatal, autonòmica i local (amb l’excepció de l’Ajuntament d’Alacant). I davant les futures contradiccions del PP, la desorientació del PSOE, i una certa rigidesa i falta d’ambició d’EU, es trobarà amb una oportunitat d’or que, si l’aprofiten, els pot reportar un paper central en la pròxima dècada. Així i tot, han de ser conscients que amb el 20-N començarà a esgotar-se l’estratègia basada únicament en una oposició dura amb la qual aconsegueixen una quota de presència mediàtica. Els caldrà oferir «alguna cosa més» (una alternativa global, coherent i possible a allò que critiquen), i aconseguir una major estabilitat organitzativa.

Certament, ens hem centrat fins ara en com les diferents peces hauran de reubicar-se i trobar el seu espai, però no podem deixar de banda que estes es mouran en un tauler diferent:

En primer lloc, el canvi de marc mental que beu del 15-M i que busca anar més enllà de la clàssica divisió d’esquerra i dreta («som els de baix contra els de dalt» d’ací o el «som el 99%» dels EEUU). Este canvi de percepció obri l’escenari a noves opcions polítiques que es centren en propostes econòmiques alternatives i de regeneració democràtica, sense la càrrega simbòlica tradicional d’esquerres. A escala valenciana, Compromís és qui més pot aprofitar esta oportunitat (sempre que intente bastir una alternativa i no només una oposició a allò existent), mentre que, curiosament, UPyD pot fer-ho a Madrid i «zona d’influència».

En segon lloc, cal tindre en compte que el PP arribarà al poder amb la promesa de generar confiança i amb esta, aconseguir la recuperació econòmica i la creació d’ocupació. Si ni una cosa ni l’altra arriben, ¿fins a quin punt podran excusar-se per l’herència rebuda? ¿Fins a quan mantindran el suport d’una ciutadania que confia en una dinàmica similar a la de 1996? Si al 2015 la situació no ha millorat, ¿qui ocuparà l’espai deixat pel PP en un previsible context de desil·lusió col·lectiva?

Com dèiem al principi, el 20-N pot significar molt més que un canvi de govern.

[F. Nexe] ¿On tenim el cap quan votem?

[Publicat originalment a la Fundació Nexe]

Fa uns dies, analitzant l’enquesta postelectoral del CIS de les eleccions autonòmiques, em va cridar l’atenció una dada: només un 50,1% dels valencians afirmen haver pres la seua decisió de vot (o de no vot) centrant-se en els temes valencians.

En principi fou sorpresa, però prompte es va convertir en preocupació. Tots sabem que en una democràcia com la nostra, el moment de les eleccions és també el moment en què els ciutadans fem balanç dels nostres governants i representants, i els premiem o castiguem segons ho hagen fet. Un dels avantatges de la democràcia com a sistema és eixe: els polítics ho intentaran fer bé perquè tenen un electorat expectant que pot fer-los fora cada cert temps.

Però, ¿i si els ciutadans no veuen les eleccions com un moment per a jutjar els seus polítics? Això és el que ha fet vora la meitat dels electors valencians.

Una vegada constatat que és una xifra preocupant, cal veure si és un cas únic a l’Estat. El mite de l’anormalitat valenciana ens convida a pensar que sí, però són les dades les que tenen la resposta:

Com podem observar, només cinc Comunitats Autònomes es troben amb un nivell de “vot de temàtica pròpia” inferior al valencià mentre que altres set estan per davant en este índex. Ens situem, per tant, en la zona mitja de la “classificació”.

Si ens parem a mirar en quins territoris es troben a una banda i a l’altra de la taula és inevitable pensar en la identitat com un factor evident. Navarra, Astúries, Canàries o les Illes no són Madrid, la Rioja o les Castelles.

Per a comprovar esta hipòtesi, analitzem amb un gràfic de dispersió els diferents territoris en funció de dos variables: la temàtica del vot i el sentiment de pertinença. Com que la pregunta sobre els temes del vot es va realitzar també el 2007, he utilitzat una mitjana per a evitar factors més conjunturals (com per exemple, la irrupció en Astúries del partit d’Álvarez Cascos, etc.).

Amb una mostra tan xicoteta ens trobem amb una correlació gens negligible. I si apliquem el sentit comú, és evident: en els territoris on el sentiment identitari local és més fort, és més probable que els ciutadans voten centrant-se en temes propis.

Dit això, ¿és anormal que tants valencians voten pensant en temes de política espanyola en unes eleccions que decideixen les màximes institucions d’autogovern? No ho és. Quant a sentiment identitari els valencians estem més a prop d’Extremadura o Cantàbria que de Navarra o Canàries. Es tracta d’una realitat objectiva que confirmen tots els estudis sociològics.

En el cas valencià predomina la coneguda com a “identitat dual”. Això vol dir que una gran majoria se senten tan espanyols com valencians. El que no vol dir això, però, és que que les dos identitats estiguen al mateix nivell. Si ho preguntem pel carrer una gran majoria ho tindria clar: l’una és nacional i l’altra regional. És a dir, una és la principal i l’altra és secundària o accessòria. Esta jerarquia identitària, relega la “valencianitat” a àmbits folklòrics mentre que el debat polític, els grans temes i qüestions continuen tenint el seu centre de gravetat en altres nivells.

Normalment, el discurs favorable a una major autonomia es queda en la reivindicació de més competències, major finançament o institucions preeminents. Però després de veure dades com les del postelectoral del CIS, una pregunta sura en l’ambient: ¿Ens serveixen unes institucions pròpies i potents sense una societat amb capacitat de controlar-les democràticament?